Entrevista | Miquel Missé

“Amb algunes polítiques trans ens pensem que estem fent una revolució quan estem posant un pegat”

Miquel Missé és un dels activistes –també exerceix com a sociòleg– que va articular la primera manifestació pels drets trans a Barcelona. Han passat deu anys i, si bé reconeix canvis des de llavors, adverteix, el risc de deixar en segon pla un objectiu que, al seu entendre, el moviment trans ha de prioritzar: desfer l'esquema de gènere binari que força algunes persones a canviar d'identitat per viure amb menys malestar.

Meritxell Rigol
 
 
 
Missé destaca que la institució

Missé destaca que la institució "participa de la construcció del binarisme" | Sònia Calvó

“Prou disfòria de gènere”. Aquesta era l’exigència que encapçalava la primera manifestació pels drets de les persones trans a Barcelona. Deu anys després, algunes de les que van participar-hi s’han rejuntat per organitzar Una revolta trans*, un repte no pas curtterminista que, mentre es gesta, dona nom a la jornada que Can Batlló acull aquest divendres i dissabte. “Teníem la sensació que algunes de les perspectives polítiques que plantejàvem fa deu anys havien estat absorbides per altres discursos que les han suavitzat molt i que han fet que perdin part del que volíem dir”, explica l’activista i sociòleg Miquel Missé (Barcelona, 1986), una de les persones que ha recorregut i nodrit la darrera dècada d’activisme trans a la ciutat.

Qüestionar el model de gènere binari, que classifica les persones com a homes o, per oposició, com a dones, és una aportació del moviment trans que, considera Missé, no ha de quedar soterrada en l’estratègia per aconseguir polítiques públiques garants de drets del col·lectiu. “Crec que cal fer-se les preguntes al revés: no tant què podem fer per tal que la gent faci la transició en millors condicions, sinó com és que alguna gent necessita transitar per viure en aquesta societat”, reivindica.

Com valores els progressos que ha assolit el moviment trans en la darrera dècada?

El recorregut de la història d’un moviment social no és unidireccional i, o bé progressa, o bé va enrere. Crec que ha canviat l’escenari. Hi ha una visibilitat molt major, hi ha molta més gent trans que s’apropa a l’activisme, els discursos de la despatologització estan molt més presents a l’agenda política i, ara, és un consens absolut i el políticament correcte. Quan nosaltres ho vam proposar fa deu anys, no ho era gens. Ni mica! També ha canviat respecte fa deu anys que alguns sectors del moviment trans hagin agafat una deriva molt més institucionalitzada. És una estratègia que nosaltres havíem descartat. Hi ha elements que poden ser interessants per aconseguir alguns dels objectius polítics que ens proposàvem. Moltes coses s’han assolit i moltes altres han agafat una deriva que no compartim.

Entre les assolides, les principals serien la llei 11/2014 contra la LGTBIfòbia i, arran de la despatologització que estableix, el nou model d’atenció a la salut de les persones trans?

Els dos elements que planteges no crec que siguin significatius. No nego que la institucionalització possibilita algunes coses, però, en aquest cas, la llei fa quatre anys que existeix i clama al cel el seu incompliment. La llei contra la LGTBIfòbia diu, per exemple, que a Catalunya no ha d’haver-hi cap administració de salut pública que faci un acompanyament a persones trans des d’una mirada patologitzant i, avui en dia, sabem que continua existint [la Unitat d’Identitat de Gènere (UIG) de l’Hospital Clínic, anteriorment anomenada Unitat de Trastorns d’Identitat de Gènere]. La Conselleria de Salut va fer una declaració dient que aquí ja no es patologitza, que tenim un nou model, però ningú ha vist el document del nou model. Continua vigent un model patologitzador, sense que el Departament de Salut es posicioni. El moviment ha pressionat perquè les institucions es vegin obligades a fer aquest tipus de declaracions públiques, però tant una com l’altra que m’has dit són encara declaracions d’intencions. Està molt bé que almenys ara tinguin la intenció de fer-ho. Abans ni tan sols tenien la intenció! Són cops d’efecte que generen molt bona imatge als líders polítics que els defensen, però em pregunto fins a quin punt són transformadors.

Fa deu anys, quina era la demanda principal del moviment?

La despatologització, amb una crítica més profunda a com es pensava la identitat trans. Crec que hi ha hagut una generació d’activistes trans que, allò que vam aconseguir, que va ser col·locar la despatologització de les identitats trans a l’agenda, han sabut administrar-ho d’una manera que ha forçat les institucions a prendre decisions. I és clar que hi ha hagut moltes coses que fa deu anys plantejàvem i eren inimaginables. I ara són vigents! Ara bé, un cop s’han fet les demandes i l’administració ha dit ‘sí, sí’, com, realment, això modifica les bases, no ho tinc tan clar…

Qüestionar el binarisme de gènere és el que critiques que s’ha afeblit en els darrers anys de la lluita trans?

Hi ha una explosió de gent que s’identifica com a no binària, però no sempre ho connecta amb una crítica més estructural, sinó amb un ventall de possibilitats d’identitats amb les quals et pots identificar. Alhora que hi ha un gran augment de gent que parla del no binarisme, el fet trans que s’ha fet més visible és el més ‘normalitzat’. Quina és la gent que té visibilitat i més èxit social dins de la comunitat trans? Quina és la gent que es presenta com a referent positiu? En general, la gent que té una vida o un passar pel gènere amb què se sent més ‘aconseguit’, entre unes grans cometes. D’aquí la pressió pel passing, la pressió per passar desapercebut.

Creus s’han de focalitzar els esforços del moviment en aquest front? Ho veus com a prioritari per les persones trans?

No sé si per la gent trans és prioritari. Seria agosarat dir-ho. A mi el que m’interessa aportar té a veure amb això, perquè crec que el sistema en què vivim absorbirà el fet trans i el convertirà en una opció més del catàleg que una persona pot consumir. El fet trans no ha de servir per reforçar les categories de gènere, sinó per pensar-les críticament i posar-les en qüestió. En els darrers cinc anys, sobretot, i en el nostre context relacionat amb l’emergència del discurs dels menors transsexuals, han revifat discursos essencialistes, amb els que nosaltres havíem sigut molt crítics. Fa deu anys era impossible que convidessis un psiquiatre a parlar del tema trans. Reivindicàvem molt que els metges no tenien l’expertesa per parlar-ne i que el fet trans no és biològic ni essencial. L’aliança amb el transfeminisme va reforçar molt aquesta crítica. I, de cop, amb l’emergència d’aquests nous discursos, tornes a veure elements com ‘el cervell trans’, la sexuació del cervell abans de néixer, i dius, què estem fent? Ens preocupa moltíssim com estan apareixent, presentats com a molt progressistes, discursos amb un fonament essencialista i sexista.

Miquel Missé al barri del Raval de Barcelona | Sònia Calvó

Les persones organitzadores de la jornada expresseu preocupació, també, per la institucionalització del moviment. Tanmateix, una part important de l’activisme trans i de la ciutadania en general pot apreciar com un èxit haver aconseguit més presència a les institucions per lluitar contra la transfòbia. Quina part d’ombra veieu en un escenari d’auge de les polítiques trans?

La instrumentalització. S’ha aprovat una llei, de la qual s’ha fet molta propaganda, però no es desenvolupa. Qui guanya aquí? Segurament l’organització política que es posa la medalla de dir que fa això n’ha tret un cert rèdit. És proporcional al que n’ha tret la població LGTB? No. Segon element: els moviments perden bastant el control, a no ser que tinguis algú liderant la institució que estigui en diàleg i amb interès d’anar a l’arrel. Tercera raó: fomenta l’identitarisme, les parcel·les de polítiques públiques. Hem d’advocar per què hi hagi unes polítiques trans o bé per què la crítica que fa el moviment trans serveixi per transformar la institució, en lloc de per fer-nos un departament? Estem demanant un calaix o una posada en qüestió de les normes de funcionament?

El que critiques permet aconseguir objectius concrets, que és el que busquen les entitats del moviment trans…

Aquest és el dilema etern sobre com anem més de pressa, si aconseguint aquestes petites coses o intentant fer un canvi més estructural. És un dilema molt difícil de resoldre. Jo sóc molt respectuós amb la gent que tria altres estratègies polítiques per aconseguir coses. A alguna gent ens sembla interessant tenir en ment que cal una crítica més estructural. Estem entrant en una dinàmica de normalitzar el fet trans, de convertir-lo en una casella més, sense posar en qüestió coses que són fonamentals. No ens pensem que amb algunes polítiques trans estem fent una revolució quan estem posant un pegat.

A pesar de comptar amb polítiques LGTB, detectes transfòbia en les administracions?

Pensar-nos com una població que es divideix en homes i en dones, amb unes determinades corporalitats que pressuposem, en si mateix és una forma de violència. La institució participa en construir el binarisme de gènere. Hi participa quan dona per suposat que la gent ha d’anar a lavabos diferents perquè ha nascut amb cossos diferents. A mi no em serveix de res que em diguis que tenim unes polítiques trans si, amb tota la resta de polítiques, estàs fomentant una idea del cos determinada, una idea de la identitat fixa, rígida, exclusiva i excloent. Tot el que a mi m’està generant malestar en aquesta societat ho continues alimentant. L’única cosa és que, quan jo decideixo fer una transició de gènere, m’ajudes a fer-la. Però no poses en qüestió res del que a mi m’ha portat a prendre aquesta decisió. Que hi hagi gent tan, tan, tan incòmode amb la seva identitat que necessiti canviar-la t’està dient alguna cosa de les identitats de partida: que són rígides i limitades. Que em fas polítiques per acompanyar-me en la transició de gènere? Molt bé. Però jo voldria que facis polítiques perquè la gent no sentís malestar per haver nascut amb el cos que ha nascut. Crec que és molt pervers fer polítiques a posteriori, per la gent que ha ‘fracassat’ en la gestió del seu propi cos, en una societat que és profundament hostil amb la diversitat. Transformar imaginaris passa per promoure altres referents culturals i hi haurien d’intervenir totes les polítiques públiques.

Hi ha identitats trans excloses en la relació amb les institucions?

I tant. Totes menys les més normalitzades. Des d’una perspectiva interseccional és molt evident. La gent que està més als marges, amb manca de recursos o dedicada a una ocupació exclosa, se’n beneficia poc. El que corrents crítics del moviment LGTB diuen és que els guanys que hem aconseguit beneficien un sector molt concret del moviment. Si fas una llei antidiscriminació a favor del col·lectiu LGTB, qui acabarà pagant una multa o anant a la presó per LGTBfòbia? Doncs probablement no serà l’Església Catòlica. Al final, gent de les classes més populars i amb menys recursos és la que segurament acabarà pagant la multa per homofòbia… I és la gent culpable de l’homofòbia? No. És molt més estructural. Dean Spade, un activista i jurista nord-americà, explica com aquest tipus de legislacions acaben recaient sobre gent que és vulnerable, alhora que no afavoreixen la gent més vulnerable del col·lectiu. Hem de donar-hi unes voltes si volem fer una política que la beneficiï.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*