Polítiques globals de drogues: radiografia d’un fracàs

Les polítiques de control de drogues s’han centrat fins ara en un prohibicionisme intransigent basat principalment en prejudicis morals. Són cada cop més les veus que denuncien que aquestes polítiques de “guerra contra les drogues” no només no han aconseguit els seus objectius, sinó que han sigut generadores de més exclusions, han exacerbat la violència del narcotràfic i han comportat greus violacions dels drets humans. És moment de fer balanç i prendre en consideració nous paradigmes

Sabina Puig
 
 
 

"Les polítiques de control de drogues s’han centrat fins ara en un prohibicionisme basat en prejudicis morals" | Itakdalee

Falten pocs mesos perquè es compleixin els primers deu anys de l’estratègia acordada en el marc de l’ONU per aconseguir un món lliure de drogues eliminant, o com a mínim reduint substancialment, la seva producció i consum. Deu anys de polítiques de control de drogues que no han trencat amb l’esperit prohibicionista imperant des de les guerres de l’opi del segle XIX.

És en aquest marc que el Consorci Internacional sobre Polítiques de Drogues, en el què participen desenes d’organitzacions de la societat civil de tots els continents, ha publicat un informe que demostra el que ja s’intuïa i es denunciava des de molts sectors: l’anomenada guerra contra les drogues no està funcionant.

Posem-hi dades. Entre el 2009 i el 2018 el cultiu d’opi ha augmentat un 130% i el de coca un 34%. El nombre de persones entre 15 i 64 anys que han consumit drogues com a mínim una vegada ha augmentat un 31% des de 2011 i també ha augmentat el nombre de morts per consum de drogues, passant de 183.500 defuncions el 2011 a 450.000 el 2015.

A les greus crisis de salut pública i les morts que causa l’addicció a les drogues, cal sumar també les víctimes de les violències exercides en el mercat il·legal dels narcòtics. Per tal de protegir i fer créixer la seva font d’ingressos i mantenir el control sobre el territori en el qual operen, els grups criminals – des de petits negocis d’àmbit local i gestió familiar a grans corporacions del narcotràfic – arriben a exercir una violència brutal entre grups rivals i en enfrontaments contra les forces de seguretat, però també contra la població civil.

Colòmbia i Mèxic són tristament coneguts per la violència del narcotràfic, però els assassinats, desaparicions forçoses, desplaçaments de població, extorsions i altres tipus de pressió sobre la població per part de narcocriminals es dóna també a altres llocs d’Amèrica Llatina i a territoris d’altres continents. Menys mediàtic és, per exemple, el cas de països de l’Àfrica Occidental que s’estan convertint en centres de narcotràfic amb greus amenaces per a la seguretat, el desenvolupament i la governança.

A més a més d’imposar el seu poder sobre la població, el narcotràfic també té el poder d’estendre el seus tentacles sobre les institucions públiques. La corrupció i la cooptació de l’Estat són altres efectes perversos del mercat il·legal de les drogues. Com també ho és la simbiosi que el narcotràfic ha creat amb altres negocis lícits i il·lícits, generant zones grises on cada cop més hi ha implicades grans corporacions transnacionals.

Davant d’aquest panorama i avalats pel marc prohibicionista internacional i per una opinió pública molt hostil a les drogues, no són pocs els governs que han optat per polítiques altament repressives en les que es criminalitzen de manera sobredimensionada les comunitats cultivadores, els micro-dealers i els consumidors. Moltes famílies modestes de camperols dedicades al cultiu de la coca, per exemple, han vist fumigats els seus camps sense que se’ls oferís alternatives reals de subsistència. Cal saber també que una cinquena part de les persones empresonades al món ho són per delictes relacionats amb les drogues, principalment per consumir-ne o per transportar petites quantitats. Com en altres parts del món, és una realitat que colpeix de manera desproporcionada a les dones, i especialment a les dones en situació de pobresa. La criminalització arriba al seu punt més extrem en 33 països que mantenen la pena capital per aquest tipus de delictes.

Tristament coneguda per la seva radicalitat i el seu menyspreu absolut pels drets humans és la política antidrogues de Duterte a les Filipines. La situació ha arribat a tals extrems que la Cort Penal Internacional va anunciar al febrer de 2018 que iniciava una investigació preliminar per l’execució extrajudicial de milers de persones sospitoses de vendre drogues o de consumir-ne, entre elles també desenes de menors d’edat. Mèxic és un altre cas paradigmàtic de com una guerra cega contra les drogues basada en l’enfrontament obert al crim organitzat i la securitització pot exacerbar la violència i empitjorar l’estabilitat d’un país. La creuada contra les drogues iniciada el 2006 per l’expresident Calderón, lluny de frenar la producció, consum i tràfic de drogues i fer minvar el poder de narcotràfic, ha contribuït a agreujar una greu crisi dels drets humans amb més de 150.000 morts, 32.000 persones desaparegudes, desplaçaments interns de població i un augment considerable de la tortura. En aquesta i altres ocasions els esforços per fer caure les cúpules del narcotràfic s’han topat amb la gran capacitat d’adaptació del crim organitzat que s’ha multiplicat i ha canviat la seva estructura organitzativa, diversificant també el seu ventall d’activitats il·lícites.

És evident que davant d’un fenomen amb impacte en la salut pública, que fomenta la corrupció i la il·legalitat, desestabilitza Estats i encén conflictes socials, els governs han de reaccionar. I sent un problema amb dinàmiques transfrontereres, les polítiques no només poden ser locals sinó que han de comptar amb un mínim de coordinació internacional.

El 2019 hi ha agendada una reunió d’alt nivell per fer balanç de l’estratègia aprovada deu anys enrere. Això hauria de suposar una oportunitat per fer una valoració honesta del que ha sigut fins ara la política dominant de lluita contra les drogues. Tanmateix arribar a acords pot ser més difícil que en ocasions anteriors. Doncs si bé durant un llarg període el prohibicionisme ha gaudit d’un consens sòlid, cada cop s’observen més divergències entre uns països com els Estats Units, Rússia, la Xina o el Pakistan, amb visions intransigents envers la producció, tràfic i consum i altres països com l’Uruguai, Portugal o Canadà que exploren noves vies, apostant per la despenalització del consum i inclús la regularització de determinades drogues.

És la regularització de les drogues la solució als problemes que la seva severa criminalització no només no ha sabut resoldre sinó que a més a més ha agreujat? Aquesta és una de les complexes qüestions que es van debatre en profunditat durant el seminari “Drogues, polítiques i violències. Del consens global a nous enfocaments” organitzat recentment per l’ICIP (Institut Català Internacional per la Pau) i Casa Amèrica Catalunya. Pràcticament tots els experts participants van coincidir que, com a mínim, aquesta opció permetria prendre un control democràtic sobre la qüestió des d’una perspectiva centrada en la salut pública i els drets humans. Ara mateix el control està en mans de poders corruptes i grans corporacions del narcotràfic sense escrúpols a l’hora d’introduir productes altament nocius en el mercat i sense cap fre en l’exercici de pràctiques extremadament violentes.

És hora de posar realment el punt de mira sobre qui mou els fils d’aquest complex entramat. Però hi haurà prou voluntat per acabar amb un negoci que concentra els morts en els territoris empobrits i aporta grans beneficis econòmics al Nord global? Malgrat la necessitat de lluitar contra el blanqueig dels diners, el fenomen segueix representant entre el 2% i 5% del PIB mundial i una quarta part d’aquesta quantitat prové del tràfic de drogues, un dels negocis il·lícits existents més rentables.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*