El Ple del desbloqueig (momentàni)

El Ple de Parlament celebrat ahir aplana el camí per a la proposta d’investidura de Jordi Sánchez com a 131è de la Generalitat de Catalunya. Una via intermitja plena de pedres que pretén trobar una harmonia entre la continuïtat de la República i la necessitat de tenir un Govern autonòmic efectiu.

Guillem Pujol / Silvio Falcón
 
 
Parlament de Catalunya

Parlament de Catalunya

El Ple ja començava amb entrebancs. Previst per a les 10:00 AM, s’endarreria una mica més d’una hora pels dubtes jurídics que aixecaven les esmenes de la CUP dins del bloc constitucionalista. Als 30 segons de l’obertura del Ple, el diputat de Ciutadans Carlos Carrizosa demanava la paraula. Roger Torrent li donava 30 segons. Després d’una sèrie de cops i contra-cops entre Torrent i Carrizosa -és a dir, obstruccionisme del de la tota la vida,- l’esperat Ple començava. TV3 ja parlava del Ple del desbloqueig.

I què han dit de bo les diferents forces polítiques? Repassem breument cadascuna de les intervencions principals dels grups parlamentaris (per ordre de compareixènça), destacant-ne els elements discursius més rellevants de cadascun.

Catalunya En Comú – Podem: Xavier Domènech

La coalició Catalunya En Comú – Podem ha subratllat, de boca del president del seu grup parlamentari Xavier Domènech, la necessitat de recuperar l’autogovern de Catalunya i fer-ho de manera pràctica. Per aquest raó, els comuns qüestiona l’idoneïtat de la figura de Jordi Sànchez com a candidat a la presidència de la Generalitat. Domènech ha defensat emfàticament el model de immersió lingüística, i també altres lluites en general: a les places, a les institucions, a Catalunya, a Espanya i a la cua de l’INEM. On calgui. Ha afegit alguna clucada d’ull a l’ànima “catalanista” del PSC. Poca cosa més.

PSC – Miquel Iceta

Respecte. Respecte a les institucions, a les expressions polítiques, a la dreta, a l’esquerra, a les persones, a la llei, i al primo del vecino. La crítica: els indepes no han tingut respecte a les institucions. Però embolcallat en autocrítica, per tal que la primera entri més suau. Tenim pressa, perquè hi ha gent que ens espera: pobresa, estudiants, sense-sostre, llistes d’espera… Una mica de tot. Però la idea del discurs, clara. Necessitem un govern, i els indepes fan el panoli. Atacs a l’imaginari institucional del Govern de la República. Destaca el fracàs de la via unilateral tot ressaltant les contradiccions en les declaracions dels mateixos càrrecs independentistes en el procés judicial. Duresa. Un avís: votarien a favor de totes les resolucions menys la de JxCAT.

JxCat – Quim Torra

S’estrenava Quim Torra en seu parlamentària i ho feia, primer, amb paraules de record pels presos polítics i els exiliats. Discurs confrontista-historicista de les Institucions catalanes; aquestes, contraposades al desig històric de Madrid de retallar-ne les seves llibertats. Bé contra el Mal. Fer de l’1-O el nou 1714. Paraules èpiques del valor, orgull, i la dignitat del poble català que se sent alliberat. Defensa d’un sol poble, el poble català.

Ciutadans – Inés Arrimadas

Si el discurs de Quim Torra situava la lluita antagonística de la llibertat contra la repressió, Arrimadas feia el corresponent considerant-la com la lluita de la realitat vs fantasia (o directamente la mentida). Frases com “dejen de mentir a sus votantes y faltar el respeto a los nuestros” aixecava l’aplaudiment enèrgic de la seva graderia. Per a donar-li força al seu relat, feia ús de la recent enquesta del CEO (on l’independentisme baixa fins al 40%) per a destacar que no només no tenien la majoria real a dins de Catalunya, sino que tota Europa ja veia l’independentisme com el que era: una amenaça als Estats-nació. El concepte: reivindicar-se com el “patriotismo civil” de España.

PP – Xavier García Albiol 

Ídem que l’anterior, però acusant a Ciutadans de “querer ganar pero no gobernar” per no haver presentat cap candidata a la presidència de la Generalitat, alhora que defensant el seu partit com aquell que li ha sabut parar els peus a l’independentisme.

ERC – Marta Rovira

Record als presos polítics, i reivindicació de “l’esperit junquerista” com aquell que representa la serenor i la feina ben feta, diferenciant-se doncs amb el discurs de JxCAT. Més dirigit “als que falten” que no pas als ja convençuts. Discurs més pragmàtic, ressaltant la necessitat d’acabar amb el 155. I autocrítica: “hem pogut tractat la ciutadania amb paternalisme”. Dos objectius: reconèixer legitimitat de Puigdemont, i formar govern efectiu de Catalunya, ara en mans del Partit Popular.

CUP – Carles Riera

La CUP i la defensa de la República. Aquest va ser el missatge principal de Carles Riera, apel·lant ja no tant a la superioritat innherent d’una sèrie de valors a l’independentisme com en el cas de JxCat, però reclamant-ne la seva defensa material. “Quan nosaltres retrocedim una passa, l’Estat n’avança dues”. Va situar L’1-O com a exemple d’aquesta defensa; si cal, amb els cossos. Pel camí, Riera va llançar algun dard als comuns per fer desaparèixer tota menció sobre el famós procés constituent.

Tot plegat ha estat l’escenificació, més o menys dramàtica, del pas al costat de Puigdemont. Hom pot creure que marxant a Brussel·les havia engegat una via complexa per posar en problemes l’Estat espanyol. En aquest sentit, potser a mig termini l’exili del President haurà valgut la pena, però a la Catalunya del 155 allò urgent és la recuperació de les institucions d’autogovern. En una situació de govern colonial, pre-autonòmic, no hi ha cap més alternativa. Ara bé, l’agressió que durant aquests mesos el govern de l’Estat ha dedicat a Catalunya serà difícil d’esborrar de la memòria ciutadana. Al marge de l’èxit o fracàs del projecte independentista, el que sí hem constatat és la gènesi d’una reacció conservadora i nacionalista de proporcions bíbliques (a por ellos!) a l’Espanya més cañí.

El matrimoni -o trio- independentista perilla per manca d’estratègia a mig termini, mentre l’unionisme es prepara per a una primavera de sentències i inhabilitacions en massa. La causa general contra l’independentisme no ajuda a creure les paraules moderades d’Iceta o les acusacions d’Arrimadas. Domènech, en canvi, continua buscant un espai intermig que, fins i tot, han abandonat alguns dels seus socis a l’Estat -sobta el perfil baix de Podemos sobre els presos o el 155-.

La conclusió és que tot plegat només ha fet que començar. Ningú vol eleccions i tothom vol que es formi govern el més aviat possible. Ara bé, com deia Domènech, la candidatura de Jordi Sànchez a la presidència de la Generalitat no garanteix, en cap cas, la pau al Palau del Parlament. Qui s’enrecorda ja de l’oasi català?

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*