Pisos rusc o xabolisme 2.0?

Mentre puja el preu de l’habitatge, sense una resposta eficient dels poders públics, cada vegada més persones tenen dificultats per accedir a l’habitatge. En aquest context, una empresa d’estètica jove i moderna, Haibu 4.0, irromp a Barcelona per oferir un model d’allotjament alternatiu, pensat per a persones amb escassos ingressos: habitacles de 2,6 m2 que presenta paral·lelismes amb situacions d’extrema precarietat, com el barraquisme, que ja havíem viscut en temps passats

Irene Peiró
 
 
 
Cel·la de Haibu 4.0 | Haibu

Cel·la de Haibu 4.0 | Haibu

L’empresa que vol instaurar a Barcelona els pisos rusc, el model d’habitacles de 2,6 m2, té un nom amb aires de modernitat i innovació tecnològica, Haibu 4.0. Els seus impulsors defensen que la proposta ofereix una solució social per a les persones amb escassos recursos que tenen dificultats per accedir a un habitatge a preu de mercat. S’adrecen sobretot a un públic jove o de mitjana d’edat, d’entre 25 i 45 anys.

Des que l’Ajuntament de Barcelona va precintar els seus primers habitacles al barri de la Bordeta de Sants el setembre passat, per no comptar amb cèdula d’habitabilitat ni complir els requisits mínims per obtenir-la, es mostren indignats amb el consistori. Des del seu punt de vista, l’Ajuntament coarta la llibertat de la ciutadania per escollir si vol llogar algun dels seus habitacles, a un cost d’entre 150 euros i 200 euros al mes. A més, tot i no comptar amb els permisos corresponents, l’empresa segueix anunciant la posada en marxa de més habitacles a Gràcia i a les Corts, sense donar-ne l’adreça exacta per eludir el precinte municipal.

Aquest és el seu punt de vista. Ara toca jutjar si acceptem el seu màrqueting de venda. El producte que ens ofereixen és el següent: habitacles d’1,2 metres d’alçada, 1,2 d’amplada i 2,2 metres de llarg, és a dir, on una persona adulta no hi ha cap de peu. Dins de l’habitacle, només s’hi pot encabir un llit, amb espai per guardar-hi les pertinences a sota, una taula, un bagul i prestatgeries. Per a tota la resta (lavabos, la saleta amb microones -no hi ha cuina, perquè no hi ha sortida de fums-, sala d’estar, accés als subministraments, estris de neteja…), ja cal sortir als espais compartits amb inquilins d’altres habitacles.

Només un apunt com a recordatori: quan en ple boom immobiliari, l’aleshores ministra d’habitatge, María Antonia Trujillo, va anunciar l’any 2005 la seva proposta de minipisos per a joves, diversos sectors polítics, econòmics i socials ja la van criticar durament per no considerar-la una alternativa d’habitatge digne. Aquells minipisos tenien uns 30 m2, els pisos rusc 2,8.

I encara un altre apunt d’èpoques passades. Als inicis del franquisme, davant de les deficients condicions en què vivien moltes de les persones que havien emigrat del camp a la ciutat durant els anys 20 i 30, es va aprovar “La Orden de 29 de febrero de 1944, por la que se establecen las Condiciones Higiénicas mínimas que han de reunir las viviendas”. Doncs bé, aquesta normativa franquista ja exigia que l’alçada entre el terra i el sostre de les cases fos almenys de 2,5 metres. En el cas dels pisos rusc, és d’1,2 metres.

Des dels anys 80, les condicions d’habilitabilitat són competència autonòmica, però l’ordre de 1944 encara segueix vigent a dia d’avui a les comunitats autònomes sense normativa pròpia. Així ho expliquen els investigadors i arquitectes Francesc Daumal, Marta Monzón i Belinda López-Mesa en l’article “La necesidad de conciliar la normativa de habilitabilidad con la rehabilitación acústica de la vivienda”.

En el cas de Catalunya, sí es compta amb normativa pròpia. Els criteris generals estan recollits a la Llei catalana de 2007 del dret a l’habitatge, que posteriorment van ser desplegats i concretats pel Decret 141/2012 de la Generalitat de Catalunya. Entre els requisits que marca el decret, més enllà de l’alçada mínima de 2,5 metres, també es fixa l’espai mínim de les habitacions segons el seu nombre d’inquilins. En el cas d’una habitació per a una sola persona, la superfície mínima hauria de ser almenys de 5 m2, el doble del que planteja Haibu 4.0. Un habitatge també ha de comptar obligatòriament amb 1 bany, una sala d’estar o cuina-menjador i un equip de cuina amb sistema d’extracció de fums, a més d’estar dotat amb tots els subministraments (aigua freda i calenta, sistema d’evacuació d’aigües, electricitat….) i comptar amb un equip complet per rentar la roba.

Des del punt de vista normatiu, doncs, queda demostrat que els pisos rusc no poden ser considerats un habitatge digne. Com a molt, podrien ser considerats “sostres sota els quals dormir”, però el dret a l’habitatge digne va molt més enllà d’això. Ho recorda també Nacions Unides, a través del seu programa ONU-Habitat, quan defineix les característiques que s’han de complir per garantir aquest dret: els habitatges han de comptar amb espai suficient per als membres de la llar, garantir la seva seguretat física, ser accessibles, comptar amb els subministraments bàsics i no comportar riscos per a la salut, entre d’altres.

És de suposar que l’empresa Haibu 4.0 coneix la normativa del mercat on vol operar. Així doncs, per què està invertint en un negoci conscient que la seva oferta és actualment il·legal? La seva estratègia només s’entén si concebem els seus missatges com un globus sonda per copsar quina serà l’acceptació de la ciutadania del seu model d’habitacles i, si tenen bona acollida, pressionar després a l’administració perquè els deixi operar sota el pretext de la llibertat d’elecció de l’usuari.

L’empresa té clar que el seu públic potencial pot créixer. Segons el portal immobiliari Fotocasa, el preu del lloguer ha pujat a Catalunya d’un 49% entre els anys 2013 i 2017. Per contra, la capacitat adquisitiva de la ciutadania ha baixat d’un 5,4% arreu de Catalunya, segons un informe recent del Consell Econòmic i Social de Barcelona (2010-2016). De fet, Haibu 4.0 s’inspira en els pisos càpsula que ja funcionen en alguns països asiàtics com la Xina o el Japó, especialment en grans ciutats com Hong Kong i Pekin, on els preus del lloguer són desorbitats. En el cas de Tokyo, són més habituals com a fórmula d’allotjament per a turistes, especialment per a joves.

Que una empresa es plantegi fer negoci a costa dels més vulnerables, només es pot entendre atenent al procés de mercantilització del dret l’habitatge, que l’Estat espanyol ha experimentat intensament durant les darreres dècades. Un procés que ha portat la població espanyola a assumir i, fins i tot, a naturalitzar el que de facto són anomalies del model d’accés a l’habitatge, tal com descrivim a continuació.

Primera anomalia: per accedir a un dret social bàsic com l’habitatge cal endeutar-se per comprar un pis de propietat

Aquesta anomalia es va començar a forjar a finals del franquisme, durant la dècada del 60. En aquesta època, el règim va traslladar les persones que encara vivien en barris de barraques, la majoria procedents de l’onada migratòria dels anys 60, a barris perifèrics mancats dels serveis més bàsics, on el règim va construir grans blocs d’habitatges en condicions precàries. És el denominat “chabolismo vertical”. Paral·lelament, es va començar a promoure l’accés massiu de la població a pisos en propietat, a partir de la denominada Llei de la propietat horitzontal de 1960, que va incentivar la construcció de blocs d’habitatges, promovent la liberalització del sòl per posar-lo a mans de promotores privades.

Per vendre els pisos, el règim va començar a facilitar l’accés al crèdit a la població a través del Banco Hipotecario Español. D’aquesta època, és la cèlebre frase del ministre franquista d’habitatge, José Luis Arrese: “Queremos un país de propietarios y no de proletarios”. El règim estava convençut que la necessitat de pagar l’hipoteca faria menys propensa la població a la revolta social. Així, mentre es fomentava la cultura de la propietat, es desincentivava l’alternativa del lloguer amb una llei d’arrendaments urbans que va provocar la contracció de l’oferta per la congelació de preus.

Aquest model de funcionament es va reproduir durant el boom immobiliari de la dècada 1997-2007, amb la diferència que, en aquesta època, ja eren entitats financeres privades i no públiques les que concedien préstecs hipotecaris. Durant aquesta dècada, es va produir una superproducció immobiliària, gràcies a l’augment del sòl edificable, que va comportar la “Ley del todo urbanitzable” de 1998, impulsada per José María Aznar. El preu dels habitatges va pujar a raó d’un 10% anual arreu de l’Estat i es van doblar en ciutats com Barcelona i Madrid, cosa que va portar la ciutadania a demanar hipoteques per imports cada vegada més alts i per períodes cada vegada més llargs, tal com va alertar l’ex Relator de Nacions Unides per a un habitatge adequat, Millon Kothari, després de visitar Espanya l’any 2006.

Tampoc no es va fomentar l’alternativa del lloguer, ja no per la contracció de l’oferta com passava durant el franquisme, sinó perquè els preus es van disparar després del denominat “Decreto Boyer” de 1988, que va liberalitzar el mercat de l’arrendament. Així doncs, la ciutadania no veia en el lloguer una alternativa rentable.

Segona anomalia: Si no pots pagar, no tens dret a l’habitatge

Tot i que el Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals de l’ONU ha advertit reiteradament a l’Estat espanyol que els poders públics tenen l’obligació de facilitar alternatives habitacionals a les persones en situació vulnerable, la realitat és que a l’Estat espanyol assistim a una crisi de desnonaments sostinguda en el temps. Moltes persones s’han de buscar la vida com poden, en cases de familiars o amics, ocupant habitatges buits per necessitat o, en el pitjor dels casos, vivint al carrer.

La forta onada d’execucions hipotecàries i desnonaments que va arrencar l’any 2008 amb l’esclat de la bombolla immobiliària i l’inici de la crisi econòmica, encara no s’ha aturat 11 anys després. Catalunya la pateix amb especial intensitat: concentra 1 de cada 5 desnonaments d’arreu de l’Estat.

Des de l’any 2008 fins al tercer trimestre de 2018, s’han produït a Catalunya 29 desnonaments al dia de mitjana (114.123 en total), segons dades del Consell General del Poder Judicial. Actualment, els desnonaments es mantenen a nivells gairebé tan elevats com l’any 2013. L’any 2017 va finalitzar amb 13.308 desnonaments a Catalunya, enfront dels 16.008 de l’any 2013, i en els tres primers trimestres de 2018, es van produir 10.508. La diferència és que actualment la majoria de desnonaments són per lloguer (65% a Catalunya l’any 2017), mentre que a l’inici de la crisi el gran gruix corresponia a execucions hipotecàries.

Amb l’esclat de la bombolla immobiliària, els bancs van començar a restringir l’accés al crèdit hipotecari i aleshores més persones es van decantar pel lloguer, una opció fins aleshores marginal a Espanya. Però, aleshores el preu dels lloguers no va trigar a disparar-se, no només per l’augment de la demanda, sinó sobretot per la reforma de la llei d’arrendaments urbans de 2013 -que va escurçar els contractes de 5 a 3 anys-, per l’especulació immobiliària en el mercat de lloguer i per la pressió a l’alça dels pisos turístics sobre el conjunt dels arrendaments. El resultat és que, enlloc de fer front als desnonaments, hem canviat la causa per la qual es produeixen.

Tercera anomalia: viure al centre d’una gran ciutat com Barcelona és un luxe, sobretot a prop del centre

Moltes persones joves que s’havien criat a Barcelona o, en general, molts veïns i veïnes que vivien de lloguer en diferents barris de la ciutat s’han vist obligades a emigrar a les perifèries urbanes i a municipis de la primera corona o segona corona metropolitanes. Han hagut d’assumir per força que viure a Barcelona és un luxe, reservat a les persones amb gran poder adquisitiu o als turistes que hi estan de pas. Aquests són els segments de població que cada vegada predominen més al centre de la ciutat i els barris de l’entorn, convivint amb aquells que, fa uns anys, van tenir la sort d’acabar de pagar el seu pis en propietat. Si el 2013, un pis mig de 80 m2 costava a Catalunya 666 euros al mes, l’any 2017 ja s’havia elevat fins a 991 euros mensuals, segons Fotocasa.

Enfront d’aquestes crítiques, algunes veus del sector immobiliari defensen que aquest és un procés natural fruit de la internacionalització de Barcelona, que ja es dona en d’altres ciutats europees com Londres o París i que no podem estar en contra del progrés. Si bé és cert que d’altres grans capitals europees tenen un problema d’encariment de l’habitatge als centres urbans, també ho és que compten amb polítiques d’habitatge social molt més avançades que les nostres. Si a l’Estat espanyol, menys del 2% del parc immobiliari està format per habitatge social, al Regne Unit i a França, aquests percentatges són del 18% i el 17%, respectivament. A Holanda, el percentatge s’eleva fins al 32%, segons dades de The Housing Europe Review (2012).

El problema és que a l’Estat espanyol plou sobre mullat. S’estan patint els efectes del capitalisme global sobre el dret a l’habitatge en un context en què, a diferència d’altres estats europeus, no existeixen polítiques públiques d’habitatge arrelades i consolidades.

La quarta anomalia que podem evitar: els pisos rusc

Una oferta com els pisos rusc podria semblar estrafolària i inofensiva en un context normalitzat, on la població no s’hagués vist forçada a assumir anomalies com les anteriors. Però, malauradament, no podem trivialitzar l’amenaça que representen davant de l’empobriment progressiu de la ciutadania.

Encara hi ha esperança. En aquests moments, hi ha una lluita de relats sobre l’habitatge, entre els que el consideren un dret social i els que volen perpetuar-lo com a bé de mercat. Els moviments socials com la PAH o el Sindicat de Llogateres són conscients que cal mantenir i augmentar la seva incidència social, política i mediàtica. Ho han demostrat aconseguint l’obligatorietat de destinar un 30% de les promocions privades a habitatge social a Barcelona, que ara volen estendre a més municipis. I ho han tornat a fer recuperant la major part dels continguts de la Llei 24/2015 per fer front a l’emergència habitacional i la pobresa energètica, que tornen a estar en vigor després de la retirada del recurs al Constitucional per part del govern espanyol.

Per contra, l’empresa Haibu 4.0 encara segueix llançant globus sonda, perquè encara no està segura de si calarà la seva estratègia de màrqueting. Esperem que es quedi en un intent i que no acabi triomfant un relat que podríem considerar com a propi del “neoxabolisme” del segle XXI, una versió modernitzada i tecnificada del barraquisme de mitjans del segle passat, on ja no cal construir-se la pròpia xabola, sinó que ho fa el sector privat per nosaltres i cada usuari pot triar “lliurament” per Internet quina és l’oferta que prefereix. La millor recepta per contrarestar-ho: més habitatge social i un major regulació del preu del mercat de l’habitatge.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*