Pfaff, pintura i ous ferrats

El pintor barceloní Guillermo Pfaff exposa Over Easy a la galeria Carles Taché fins al 7 de juliol. Parlem amb ell sobre maneres de creació i ous fregits, sobre el món i el mercat de l'art contemporani i altres qüestions peregrines ... o no.

Sergio Collado
 
 

No, no és art que es mengi literalment –ja està vist– ni tan sols són els ous necessaris per pintar –una exageració manifesta o una tècnica antiga– però si hi ha idees, en aquest cas plàstiques, que neixen al voltant d’una planxa calenta en algun dinner del planeta. Així sorgeix l’exposició Over Easy de Guillermo Pfaff (Barcelona, 1976) que fins al 7 de juliol es pot veure en la barcelonina galeria Carles Taché. Una mostra amb deu obres de petit, mitjà i gran format que formen una sèrie unificada pel tracte que aquest artista aplica als seus treballs. La galeria prologa que “de superfície neta i fina, les pintures eludeixen al vers i revers de l’espai pictòric”… Sobre això i altres assumptes de la disciplina, les preguntes a Pfaff arriben soles:

El primer, òbviament, pintura i ous fregits. Explica’ns:

El títol de Over Easy de l’exposició sorgeix estant a Nova York on em vaig assabentar que així es deia la manera de fer un ou ferrat, que els fan pels dos costats. Era una bona metàfora de la pintura en general i, en concret, del que jo feia, com treballar les dues cares del llenç. D’altra banda, la paraula ‘fàcil’ també és una cosa que m’agrada molt: treballar el més fàcil possible, intentar respectar el primer impuls, les imperfeccions. Per mi no és una tècnica, és un tracte que se li dóna. Amb la pràctica en l’ús d’eines, materials i idees s’aconsegueix certa facilitat: es pot cuinar poc i que quedi com un volia.

Què veiem en la mostra actual?

Hi ha un Space, que era una tècnica anterior al Over Easy, en la qual treballava amb lli cru i materials com lleixiu i oli, molt poc cromàtica i en la qual es treballava la disposició espacial de formes i tonalitats. En els over easy, treballo aquesta mateixa idea formal i espacial però amb canvi de materials, són llis ja preparats per a l’oli. El resultat és molt diferent, la pintura corre molt més.

Ampliant el camp d’anàlisi, té a veure amb el procés pictòric…

Sí, s’ha reinventat com gairebé tots els altres treballs, no ho sembla perquè l’aparença dels quadres és igual, però hi ha moltíssims anacronismes en la nostra professió, des del magatzematge, el transport… No pots vendre quadres en un USB. No obstant això, el pintor s’ha reinventat tant com altres oficis i al final es reflecteix en la manera que treballes: jo, per exemple, treballo molt pensant en com han de ser els quadres i, quan tinc la possibilitat de produir per exposar, els produeixo. Tinc idees que maduren al cap i s’anoten en llibretes o l’ordinador i, amb anys de diferència puc realitzar-les per a una mostra a Madrid, a Barcelona, etc. El que si faig, segons el que em vibra o em ve de gust en aquell moment, és un canvi de materials que influirà molt en el resultat de l’obra.

I aquest concepte de necessària pràctica contínua en la pintura va mutant…

No busco el virtuosisme, aquest únicament s’aconsegueix si cada dia assages. És absoluta dedicació a una tècnica o a un procés, per això avui dia escasseja tant i pràcticament ha desaparegut de l’art contemporani. Hi ha temes com el del magatzematge que no ajuden: per crear i crear obra necessites un espai gran i, tal com està el tema de locals i lloguers a les ciutats, és molt complicat. Es busquen altres opcions creatives i performativas. Produir s’ha convertit gairebé en un luxe. En el meu cas, quan tinc idees pictòriques, moltes vegades les guardo en forma de text, esquemes, esbossos en llibretes o digitalment ja que ocupa poc espai. Darrere d’una peça, hi ha més temps dedicat a pensar-la i es reflecteix en el treball. Si pintés cada dia, no cabria en el meu estudi.

Com encaixa la teva obra en el discurs de l’art contemporani?

És complicat, d’entrada falta perspectiva i a més no em correspon a mi parlar d’això. De vegades se m’ha definit com un pintor escultor ja que considero que els quadres tenen tridimensionalidad i la treballo. He pintat per davant i per darrere de la tela, posant teles transparents i pintant en el bastidor, utilitzant la llum…

Si escoltes la paraula mercat de l’art, en què penses?

És com l’Excel del meu pare quan em volia demostrar que les coses eren d’una manera o una altra. És quelcom inqüestionable, que no es pot rebatre, però només és un punt de vista. No ho menyspreo, ni molt menys, a l’inrevés, tots volem estar al mercat de l’art.

Es pot viure de la pintura?

Es pot viure de la pintura i es pot no viure d’aquesta. Temporades puc viure de la pintura i unes altres haig de complementar-me econòmicament amb altres feines. No obstant això, jo ja no ho miro així: si els artistes ens comparéssim amb altres sectors professionals, segurament sortiríem perdent… i no es tracta de autoflagelar-se.

Què penses de les polítiques culturals al nostre país?

No disten molt de les polítiques en general, no es tracta de ‘maxacar’ les polítiques culturals. Vull entendre que la gent que està en aquests llocs de responsabilitat ho fa tan bé com és possible, després, que coincideixi o no amb el model que a mi m’agradaria, és un altre assumpte. Crec que als artistes se’ls hauria d’ajudar més en la seva fase de primera professionalització, quan ja han demostrat el que fan, no en una fase més primerenca d’emergència. Quan ets jove pots sobreviure, ja hi ha ajudes com a beques, residències, etc, després ja és més complicat. Jo he tingut aquestes ajudes però podria haver sobreviscut, almenys tenia aquesta voluntat, aquesta força. 

S’inverteix en art o la gent busca quelcom que li donia una emoció o li decori una paret?

Si tens diners, és relativament fàcil fer negocis amb l’art. Jo em sento molt més identificat amb el discurs que l’art et pot canviar la vida…. Si poses un quadre, una foto, una escultura en la teva casa i cada dia et canvia un segon encara que sigui durant el teu esmorzar o et serveix de mirall per als teus pensaments, t’està canviant el dia a dia. Al nostre país falta aquesta cultura de col·leccionisme, que algú jove potser sense massa diners es compri un quadre igual que es compra una bona bicicleta.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*