Per una vida digna: punxem la bombolla dels lloguers

L'emergència habitacional que patim no és un fenomen meteorològic: està cuinada políticament, per tal que una minoria s'enriqueixi a costa de la majoria. Però es pot revertir políticament.

Marta Ill Raga / Jaime Palomera
 
 
 
Primera assemblea del Sindicat de Llogaters, a l'avinguda Mistral de Barcelona / ROBERT BONET

Primera assemblea del Sindicat de Llogaters, a l'avinguda Mistral de Barcelona / ROBERT BONET

Escrivim aquestes línies poques hores abans del 12 de maig: dia en què es complirà un any de vida del Sindicat de Llogaters i Llogateres. Dia també en què moltes ciutats, des de Coruña fins a Nàpols, s’alçaran al crit de #NoSeVenden12M. Arreu de l’Estat i més enllà, col·lectius que lluiten de forma quotidiana pel dret a l’habitatge i a la ciutat es manifestaran junts per denunciar l’especulació immobiliària i l’explotació turística que posa en risc les seves vides i barris.

La batalla pel relat

Des de fa temps, a una gran part del veïnat li han declarat una guerra invisible però inclement. De quina altra manera es pot definir sinó l’onada d’augments en el preu dels lloguers i d’expulsions? El primer problema, però, és que aquest embat material va acompanyat d’una batalla mental: per aquells que fan negoci sense límit amb les nostres llars, és imprescindible que ens resignem. Que acceptem el nomadisme, la inseguretat i l’empobriment com a inevitables. Pels defensors de la ciutat-casino, resulta tan fonamental la conversió de l’habitatge en un actiu financer com legitimar-la amb cantarelles que difonen a través de potents altaveus mediàtics: des de portals immobiliaris fins a tertulians, passant per campanyes publicitàries milionàries.

Un dels mites que ens repeteixen per naturalitzar els abusos immobiliaris i els desnonaments invisibles és que Barcelona s’ha fet gran, que ha assolit una edat adulta que l’ha projectat internacionalment; i que, en una mena de competició neo-darwiniana de territoris que competeixen entre sí, finalment s’ha convertit en una “ciutat global” de la talla de Londres o París. Segons aquest mantra, la ciutat atreu inversió estrangera i ciutadans europeus que fan pujar els preus dels barris cèntrics, generant un efecte dominó que s’estendria per tot el territori. No tothom hi cap a la ciutat, ens diuen. Acostumeu-vos a viure a una hora de la feina, insinuen. Accepteu les vostres precàries condicions de vida com a efecte col·lateral de l’anhelada “recuperació econòmica”, que ja ha arribat.

Res més lluny de la realitat. La greu situació d’emergència habitacional no respon a cap efecte natural del creixement urbà, ni és signe de recuperació econòmica. D’entrada, l’argument segons el qual els lloguers pugen perquè hi ha una demanda cada cop més gran està desmentit per les dades. Entre 2007 i 2013 la demanda pràcticament es va duplicar (de 24.162 a 44.819 contractes de lloguer) i en canvi els preus no van pujar, sinó tot el contrari: van experimentar una forta davallada, de 813 euros mensuals a 681. Aleshores ja hi havien europeus (no necessàriament adinerats, sinó tan precaris com la majoria) i representaven una realitat tan anecdòtica com ara. També és fal·laç l’argument que la bombolla va començar al centre per la presència d’aquests suposats gentrificadors i ara s’estén com una “taca d’oli”.

No, l’escalada de preus va produïr-se de forma simultània a bona part de l’àrea metropolitana, centres i perifèries. No és cap casualitat que el sindicat de llogaters de Sant Cugat nasqués pràcticament al mateix temps que el de Barcelona. De fet, el problema va més enllà i afecta totes les capitals: globalment, els llogaters ja destinen la meitat del sou a pagar rendes immobiliàries; un 65% en el cas dels menors de 35 anys. En conjunt, tenim el dubtós honor de viure al país de l’OCDE on els lloguers es mengen una major part del sou.

Que no ens enganyin els lloros que es presenten com a suposats experts, i que reprodueixen tòpics al servei dels voltors. La bombolla dels lloguers que ens escanya no és cap fenomen meteorològic: està cuinada políticament. Que els preus es comencessin a disparar a tot arreu a partir del 2014 no té res a veure amb una suposada escassetat d’oferta, sinó amb les mesures que va prendre el govern del PP dos anys abans, a mida del lobby de la banca, per traslladar l’especulació de la hipoteca al lloguer.  

En primer lloc, el 2013 el PP va modificar la Llei d’Arrendaments Urbans per donar tot el poder a qui especula amb l’habitatge i treure les poques garanties que quedaven a qui vivia de lloguer: amb els contractes actuals, al cap de 3 anys una família llogatera pot ser notificada que té 30 dies per fer caixes i deixar la llar i el barri on ha viscut mitja vida, unilateralment i sense cap altra justificació que un major rendiment econòmic. Tenim una de les lleis més injustes del món, a anys llum dels països del nostre entorn: unes regles del joc que incentiven les expulsions i les mudances traumàtiques, incloent-hi trasllats escolars a mig curs, pèrdua de vincles socials i enormes patiments. Tot en nom del benefici immobiliari.

Però això no és tot. L’any 2012 el PP també va canviar una altra llei per donar privilegis fiscals a les SOCIMIs: fons d’inversió que adquireixen habitatges a preu de saldo, sostreuen riquesa de les famílies que viuen de lloguer per repartir-les entre els seus accionistes, i -atenció- no paguen impost de societats. En altres paraules, a més de lucrar-se a costa de la gent comú, les bonifiquem fiscalment (aquest 2018, per un valor mínim de 280 Milions d’Euros). Finalment, la jugada s’acaba d’adobar amb la recent aprovació al Congrés de la llei del “desnonament exprés”: no només no s’actua per mobilitzar els pisos buits o per crear habitatge públic, sinó que a més s’intimida als llogaters que lluiten per quedar-se a casa a un preu just i es criminalitza a les famílies sense alternativa habitacional.

A pesar del què ens volen fer creure, les nostres ciutats no són un paradís per l’okupació, sinó per l’especulació. El mercat no s’autorregula, sinó que està intervingut per afavorir a una minoria de poders a l’ombra.  Els “preus de mercat” no operen com indicadors neutrals que reflecteixen el valor dels béns immobles, sinó que estan determinats per un marc legal que dóna tot el poder a tota una sèrie d’influencers immobiliaris: grans propietaris, fons inversors i operadors turístics que gestionen grans carteres de pisos i que tenen la capacitat per empènyer el mercat a l’alça i marcar nous preus de referència.

La batalla organitzativa

En altres paraules, cal desfer-se del conte de l’oferta i la demanda. El mercat de lloguer és sempre el resultat de la correlació de forces entre propietaris i llogaters. En l’actualitat, el sistema legal dóna un enorme poder als primers, i desprotegeix als segons. Però si alguna cosa ens ensenya aquest any de lluita i organització és que les garanties es guanyen. Quasi ningú donava un duro pels veïns del bloc de Sant Joan Despí quan Goldman Sachs els va exigir augments entre el 40 i el 100%. Però les 121 famílies es van unir, es van mobilitzar i van forçar als propietaris a acceptar les seves condicions en una negociació col·lectiva. Pocs creien que la Lluïsa -veïna del barri de Sant Antoni- se’n sortiria quan Idilia Foods li va exigir un nou lloguer de 1100 euros, i encara menys quan -ja fora de contracte- li va posar una demanda judicial. Gràcies a la solidaritat llogatera i veïnal, l’empresa va haver d’acceptar un lloguer de 825 euros i va retirar la demanda.

En part, la història es repeteix. Fa 9 anys, ningú creia possible aturar un desnonament a porta. Però la PAH va demostrar que sí que es podia. En el cas del Sindicat, aquest primer any ens ha ensenyat que aquelles coses que pensàvem inevitables (les pujades de lloguer i els desnonaments invisibles) no ho són. El repte ara passa perquè aquesta convicció vagi convertint-se en un nou sentit comú: que qualsevol veí que rebi un burofax notificant-li que se n’ha d’anar de casa no es prengui aquesta carta com una sentència inapel·lable, sinó com l’inici d’una negociació col·lectiva que ha d’acabar amb un #EnsQuedem rotund: renovació de contracte a un preu assumible. Que el llogater que viu el problema en soledat i incertesa trobi seguretat i protecció organitzant-se amb el bloc, el grup de barri i el sindicat.

Quan el Sindicat va néixer, tant el Col·legi d’APIS (Administradors de la Propietat Immobiliària) com la Cambra de la Propietat van dir que feia por, que era una aposta irracional. Fa poc també s’expressava en aquest sentit el Secretari d’Estat d’Habitatge. Però, després que la por comencés a canviar de bàndol, la raó també s’ha posat de la nostra part. Tot i que aquells que veuen en l’habitatge un negoci compten amb unes lleis totalment favorables, ara ja saben que no poden fer i desfer sense cap mena de límit. A la inversa, un any d’intensa mobilització i d’aliances virtuoses ens ha ensenyat que la capacitat d’autoorganització i auto-tutela de veïnes i llogateres té marge de creixement. Que és possible desenvolupar estratègies no només reactives sinó també preventives. Que passar de l’anonimat a convertir-se en un subjecte col·lectiu permet aconseguir petites victòries que prefiguren canvis estructurals: des de contractes de lloguer estables amb preus regulats fins al reconeixement de comunitats de llogaters com a interlocutors amb entitat.

A un any del seu naixement, el Sindicat de Llogaters i Llogateres se suma a la crida del 12 de maig, amb tots els col·lectius de les més de 12 ciutats. Omplim els carrers de dignitat i diguem-ho ben alt i clar: les nostres llars no són productes financers, ni els nostres barris joguines pels voltors. Ens volíeu en soledat però ens trobareu més unides que mai.

Sobre Marta Ill Raga / Jaime Palomera

Membres del Sindicat de Llogaters i Llogateres Contacte: Twitter | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*