Per un antifeixisme plural i inclusiu del 99%

És un gran error basar tot un discurs electoral exclusivament en el terror a l'arribada del feixisme, sense proposar solucions alternatives als problemes socials i econòmics estructurals. Un error com també ho és optar per la via radical: boicotejar els actes de manera violenta, entrant en una lluita amb els feixistes, a veure qui té més força al carrer, podria ser vàlid davant grups de caps rapats neonzis violents però és contraproduent a les urnes

Arqueòleg Glamurós
 
 
 
Una enganxina antifeixista a Eivissa | Photo Landa

Una enganxina antifeixista a Eivissa | Photo Landa

A les properes eleccions europees i municipals es donarà, si res no ho impedeix, la major entrada massiva de membres de la ultradreta als nostres ajuntaments en la història democràtica d’Espanya. Res de nou en en el context europeu i global que ens rodeja, on la extrema-dreta s’ha erigit com una falsa alternativa autoritària i proteccionista davant la crisi del neoliberalisme global.

Enfront això, com ens hem de posicionar els demòcrates?

Per una banda, el Partit Popular (i, en part, també Ciutadans) ha optat per imitar el seu discurs, pactar amb ells i assumir part de les seves propostes. Conscient que molts dels votants de VOX provenen de les files populars, pretén tapar la fuga d’electors imitant el discurs ultra. Greu error. Això es justament el que van provar de fer a França els primers ministres conservadors i socialistes Sarkozy i Manuel Valls -aquest últim actualment a Ciutadans-, per tal d’aturar Marine Le Pen.

I quin va ser el seu resultat? Van donar centralitat i normalitat a les polítiques de mà dura contra la immigració, amb la qual cosa el Front Nacional es va situar en l’hegemonia cultural i, lluny d’enfonsar-se, va seguir pujant sense aturador i va veure, a més, com moltes de les seves propostes es materialitzaven.

Una altra posició, defensada sovint per molts, és que el millor que podem fer davant el feixisme es no fer res, ja que parlar d’ells o confrontar-los és fer-los propaganda i, encara que sigui negativa, serveix per donar-los a conèixer. Podria estar d’acord amb aquesta postura, quan les formacions extremistes són residuals i anecdòtiques i no suposen cap amenaça electoral, però quan ja són dins algunes institucions i, segons les enquestes, entrarien al Congrés amb un nombrós grup de diputats, pretendre que amb el silenci desapareixeran és absurd.

Ja hem vist a Andalusia com VOX ha aconseguit entrar al Parlament sense cobertura mediàtica, sense aparèixer als debats i amb candidats completament desconeguts. El gran problema és que aquests ultres basen tot el seu discurs en la mentida, els rumors xenòfobs, les fake news i les anècdotes irrellevants tractades com si fossin amenaces apocalíptiques. I si ningú no desmenteix ni replica aquestes insidies, hom pot pensar que en realitat són certes.

Certament, però, seria un greu error que els demòcrates basessin tot el seu discurs electoral exclusivament en el terror a l’arribada del feixisme, sense proposar res en positiu ni donar solucions alternatives als problemes socials i econòmics estructurals. Aquest silenci per part dels partits demòcrates faria que molta gent pensés que és revolucionari i antisistema votar un partit que proposa baixar impostos als milionaris i expulsar als pobres. Això ja ho va provar Hillary Clinton, amb nefastes conseqüències davant Trump.

En l’altre extrem, certs sectors de l’esquerra i de l’independentisme creuen que cal optar per la via més radical: que grups encaputxats de joves boicotegin violentament els actes, entrant en una lluita amb els feixistes, a veure qui té més força al carrer. Aquesta opció, que podria arribar a ser vàlida davant grups de caps rapats neonzis violents en un barri, és completament contraproduent a les urnes i s’ha demostrat històricament que la seva utilitat electoral es nul·la.

M’explico: aquesta via violenta i, sovint, sectària s’anomena “Acció Antifeixista” i es va fundar el 1932 per part del Partit Comunista Alemany (KPD) i té com a símbol una bandera roja i negra. Els seus principis ideològics són que només es pot lluitar contra el feixisme sent anti-capitalista i, per tant, cal expulsar qualsevol reformista o moderat de l’antifeixisme. Aquesta estratègia va ser un suïcidi polític absolut: en un context en que el nazisme es trobava a les portes del poder, els comunistes alemanys consideraven l’SPD “socialfeixista” i enemic principal contra el qual calia combatre, evitant cap aliança o front comú amb ells. Si bé es cert que l’SPD tampoc es va quedar curt amb el seu sectarisme, acusant al KPD de ser “nazis rojos”, ja que també empraven violència al carrer.

Un cop Hitler va arribar al poder i va enviar als dirigents del KPD a camps de concentració, la III Internacional en el seu VIIè Congrés de 1935 va reconèixer el seu catastròfic error i va fer un gir de 180 graus proposant establir Fronts Populars amb els partits socialdemòcrates i burgesos per evitar l’auge del feixisme. Per als alemanys, però, aquest canvi va arribar massa tard.

Emprar avui aquesta via agressiva i sectària davant el feixisme presenta diversos problemes: per una banda, situa a l’avantguarda antifeixista només a homes, joves i agressius d’extrema esquerra (majoritàriament universitaris, blancs i de classe mitja), com si la lluita contra el feixisme fos una competició de virilitat masculina pel control del carrer, invisibilitzant precisament als col·lectius més vulnerables a les polítiques de l’odi: dones, LGBT, migrats i obrers no qualificats.

Per altre banda, davant els mitjans de comunicació es presenta com un simple conflicte entre tribus urbanes o, fins i tot, mostren els ultres com a víctimes de la intolerància de grups extremistes que els neguen la llibertat d’expressió, quan hauria de ser just al contrari. De fet, tinc la sensació que molts cops els grups locals de VOX juguen precisament a buscar aquesta reacció, generant victimisme i atenció mediàtica mitjançant la provocació.

Per altre banda, per ser antifeixista no es pot posar cap altre condició que estar en contra del feixisme. Ja discutirem després sobre capitalisme o independència, un cop haguem aturat als enemics de la democràcia. A Catalunya, darrerament hem vist com grups auto-denominats antifexistes es dedicaven a atacar violentament actes de partits i entitats democràtiques, però espanyolistes.

Aquesta absurda banalització del feixisme ha dinamitat per complert els pocs espais unitaris i plurals que hi havia contra l’extrema-dreta i ha provocat que avui molta gent es prengui l’amenaça de l’arribada del veritable feixisme com una broma pesada que, de tants cops repetida, ha deixat de fer gràcia. Si tot es feixisme, res no ho és veritablement. Considerar que estar a favor o en contra de la Constitució o de la independència és ser un nazi, només ha servit per posar una catifa vermella de flors al veritable feixisme per tal de que aquest entri còmodament a les institucions.

Què cal fer doncs? Permeteu-me que us expliqui com vam aconseguir expulsar Plataforma per Catalunya de l’Ajuntament de L’Hospitalet, on va tenir dos regidors entre 2011 i 2015.

En primer lloc vam crear un grup d’activistes locals tan extremadament plural, transversal i unitari que era normal i que militants de Ciutadans es trobessin reunits en assemblea al Casal Independentista de la CUP, doncs tots vam entendre en aquell moment que les nostres diferències eren irrellevants davant l’amenaça que suposava tenir dos neo-nazis com a regidors al nostre ple municipal.

En comptes d’enfrontar-nos violentament a ells, vam creure que podria molt més útil fer concentracions i paradetes amb propaganda pedagògica, alguns cops davant dels seus actes, per tal d’explicar de forma amable i pacient als seus votants que els seus arguments demagògics no eren més que insidies i tergiversacions. Si PxC anava a un partit de futbol a repartir propaganda a les portes del camp, allí estàvem nosaltres a pocs metres, amb octavetes on desmuntàvem la seva demagògia.

A partir de xerrades i cinefòrums als barris on els ultres havien aconseguit més vots, ens vam adonar que la immensa majoria dels seus votants no eren nazis, ni molt menys. Eren persones que, davant la corrupció i la crisi econòmica, havien optat per un partit nou que els donava solucions molt simples i ràpides a una situació desesperada que vivien, on la precarietat havia empès molts treballadors a competir amb persones nouvingudes per les ajudes i els serveis públics. Quan els explicaves que PxC eren violents cap rapats que tenien antecedents per pallisses i terrorisme ultra i que acumulaven casos de corrupció en el poquíssim temps que duien a les institucions, ràpidament es penedien del seu vot.

Amb un treball de formigueta durant quatre anys a les xarxes socials, als mitjans de comunicació locals o a les festes de barri, fent xarxa amb tot tipus d’entitats veïnals, socials o el 15M, vam aconseguir que PxC se situés en la marginalitat política i que les seves mocions passessin pel ple municipal sense cap vot a favor ni repercussió de cap mena. Vam detectar a quins carrers tenien concentrat el seu vot i vam fer grans embustiades en campanya, detectant com a les zones on havíem treballat el seu percentatge de vot s’enfonsava en uns nivells molt per sobre de la mitjana. Quedava empíricament clar, doncs, que la propaganda negativa no els afavoria en absolut.

Òbviament aquesta via és lenta, feixuga i requereix un esforç per treballar amb persones que no pensen com tu, cal editar materials pedagògics i dissenyar complexes estratègies efectives. És molt més ràpid i senzill anar i tirar una pedra amb la cara tapada. Llàstima però, que empíricament mai s’hagi demostrat que tingui la menor efectivitat, més aviat al contrari.

A les eleccions municipals de 2015 PxC va obtenir 3.660 vots (3,93%), quasi la meitat dels 6.207 (7,32%) qua havia obtingut el 2011, perdent així els dos regidors que havia obtingut i desapareixent del ple municipal i dels mitjans locals. El seu grup de militants es va dissoldre i no n’hem tornat a tenir notícia. El dubte que tinc és: serem capaços avui de tornar a tornar a forjar consensos i aliances tan àmplies com llavors? O el Procés ha dinamitat absolutament tots els ponts entre demòcrates?

Arqueòleg Glamurós
Sobre Arqueòleg Glamurós

Roger Molinas, arqueòleg. "Busco en el passat eines per entendre el present i transformar el futur. També sóc treballador precari, activista social, polític i digital en mill lluites i autor del llibre ‘Patrimonicidi’" Contacte: Twitter | Més articles

1 Comentari en Per un antifeixisme plural i inclusiu del 99%

  1. Baturrico // 20/01/2019 en 23:21 // Respon

    Enhorabona per haver parat els peus a aquesta gentola. Em recorda un article que vaig llegir fa poc en el mitjà que dirigeix Nacho Escolar: https://www.eldiario.es/theguardian/lecciones-griegas-libraron-partido-creta_0_842366514.html
    Una estratègia preventiva es va aplicar en moltes ciutats alemanyes quan el fenomen PEGIDA (patriotes contra la islamització d’occident) amenaçava amb estendre’s com un virus des de la ciutat en què triomfa, Dresde, a la resta de la república. A la ciutat en què residisc a la primera convocatòria es va convocar una concentració “de marrada” per tots els partits grans: cristianodemòcrates, socialdemòcrates, esquerra, verdes i liberals, i les més de quinze mil persones que van plantar cara van fer desistir a aqueixos “patriotes”. Mai més van tornar a concentrar-se ni a convocar res.
    En les següents eleccions la meua ciutat de residència és la que va registrar menys vots per a Alternativa per Alemanya, una mica del que podem estar orgullosos.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*