“Per pensar les ciutats cal un canvi cultural important”

Maravillas Rojo i Pedro Miguel Acebillo acaben de publicar “Aprendre amb les ciutats. Estratègies per guanyar el futur” (Octaedro Editorial), un llibre en el que reflexionen sobre l'evolució de les urbs amb un ull a Europa i l'altra a Amèrica Llatina, tot compartint reflexions i solucions

Siscu Baiges
 
 
 
Maravillas Rojo i Pedro Miguel Acebillo, durant l'entrevista

Maravillas Rojo i Pedro Miguel Acebillo, durant l'entrevista

“Pensar la ciutat amb i per la ciutadania és entendre on som, avançar allò que ve i definir el futur comú”. Així expliquen Maravillas Rojo i Pedro Miguel Acebillo l’objectiu del llibre Aprendre amb les ciutats. Estratègies per guanyar el futur (Octaedro Editorial) que han escrit i coordinat i que tot just s’acaba de publicar. Hi exposen les seves reflexions i experiències de treball a l’àmbit local i al Centre Iberoamericà de Desenvolupament Estratègic Urbà (CIDEU), on han participat des de la Secretaria General durant 14 anys i ara en són senadors estrategues. El llibre, amb una presentació de Joan Clos, ex-alcalde de Barcelona i ex-director d’ONU Hàbitat, i un pròleg de l’urbanista mexicà Alfonso Iracheta, recull, també, les aportacions d’alcaldes i experts de les ciutats de Barcelona, Donostia i Bilbao, les colombianes de Medellín i Bogotà, l’argentina Mendoza, l’equatoriana de Cuenca i la mexicana de Culiacán.

Quina és la raó, el perquè d’“Aprendre amb les ciutats. Estratègies per guanyar el futur”?

Maravillas Rojo (M.R.): Aquest llibre és la recopilació de quinze anys de vivències, experiències i diàleg amb moltes persones de ciutats iberoamericanes. Podríem dir que l’origen és a l’any 1988, quan l’ajuntament de Barcelona va aprovar el primer Pla Estratègic, en el que plantejava la ciutat del període post-Jocs Olímpics. En aquest Pla, a més de consensuar entre diferents actors públics i privats el futur de la ciutat, es va incorporar una mesura per ampliar les relacions amb les ciutats d’Amèrica Llatina.

Com a conseqüència va sorgir el Centre Iberoamericà de Desenvolupament Estratègic Urbà (CIDEU), en el que hem participat activament entre el 2004 i el 2018. El llibre recull aquests catorze anys d’experiències amb ciutats iberoamericanes. Amb elles hem après que, tot i que a les ciutats les afecten qüestions molt diverses com l’urbanisme i l’espai públic, l’ocupació, la salut, l’educació, la participació o la seguretat, pensar-les és un element transversal per a tots els àmbits d’activitat. Hem constatat que una manera molt interessant d’aprendre és aprendre per models, observant què fan les altres ciutats i com van responent als diferents reptes per tal d’aplicar respostes innovadores.

Totes les ciutats tenen els mateixos problemes i reptes o són molt diferents els que es plantegen a Barcelona, Medellín, Mendoza o Culiacán?

Pedro Miguel Acebillo (P.M.A.): Són molt diferents. El llibre és a cavall de les dues riberes de l’Atlàntic i entre una i altra hi ha una diferència de renda de més de 30.000 dòlars. Hi ha, però, elements comuns. La ciutat que opera d’una manera determinada esdevé guanyadora: el pobre, quan el paisatge urbà és molt agradable, és menys pobre. Si a més de ser pobre, el paisatge urbà és un desastre, és més pobre encara. Els pobres també tenen dret a la bellesa.

L’espai públic pot estar o no estar. Si no n’hi ha, dóna avantatge al qui té espai privat. Si el poc espai públic que hi ha l’ocupa l’automòbil (realitat que encara és més greu a Amèrica Llatina), a més de perdre aquest espai, les ciutats contribueixen a la destrucció del Planeta. L’espai públic pot ser democratitzador o no. Si quan democratitza qui l’usa, l’ensenya a parlar, a estar amb els altres, a conviure, a mantenir-lo net, és educador.

Al llibre condensem un conjunt d’aprenentatges que han fet les ciutats. No és que siguin transferibles mimèticament, però sí que es pot aprendre de com cadascú aplica cada solució a la seva manera.

M.R.- Hem volgut compartir a la portada del llibre una imatge que és un bon referent d’espai públic per a moltes ciutats. Presentem una secció del passeig de sant Joan a Barcelona, un carrer que podria tenir nou carrils pels automòbils privats, que és el que passa a moltes ciutats d’Amèrica Llatina, on els carrers són més aviat autopistes. Al passeig de Sant Joan tenim una distribució de l’espai que és majoritari pel vianant, amb zones verdes i de convivència, tenim transport públic intermodal i s’ha reduït a un carril per cada costat pel cotxe privat. Un projecte d’espai públic que inclou el projecte de la mobilitat i dels corredors verds.

Es pensen igual les ciutats des de l’esquerra i des de la dreta?

M.R.- Es pensa diferent, si bé una de les coses que hem constatat és que, quan es pensa el futur de la ciutat, és imprescindible tenir un cert nivell de consens estratègic per a que els projectes puguin anar més enllà de les conjuntures electorals. Quan, per exemple, Aníbal Gaviría, alcalde de Medellín, inaugura la reconversió d’un abocador en una zona habitable i explica que ha estat possible pel treball fet des de les alcaldies anteriors, li dóna un valor estratègic. Si no hi ha una certa continuïtat en els projectes, si cada tres o quatre anys comencem des de zero o destruïm el que s’ha fet abans, es pot perdre el valor estratègic. També és imprescindible buscar punts d’acord, de consens, entre les diferents àrees de govern, entre el govern i l’oposició, entre allò públic i allò privat. Si un projecte no té capacitat de permanència, amb tots els matisos que pugui incorporar cada govern municipal, difícilment serà estratègic.

P.M.A.- El que realment és substantiu és que la ciutat es pensi amb la gent, no només per la gent. Si no, la pensen els actors tradicionals, bàsicament els tècnics municipals, promotors, els que venen els pisos,… Quan la ciutat es pensa amb la gent, aparentment es va més lent però s’assoleixen millor les metes.

Alguns experts diuen que el futur és de les grans megalòpolis. D’altres veus aposten per reduir-ne la mida, per fer-les més humanes i, també, per combatre l’emergència climàtica

M.R.- A Amèrica Llatina i el Carib vuit de cada deu persones viuen a ciutats. El grau d’urbanització és altíssim i no sembla que aquesta tendència es modifiqui. A les ciutats conviuen assentaments formals i informals, que poden ser molt potents. Les mega-ciutats no són el més desitjable; millor ciutats mitjanes d’entre un i dos milions d’habitants. Sobretot el que cal aconseguir són metròpolis amb ciutats que siguin autònomes i alhora capaces de coordinar i gestionar serveis comuns.

P.M.A.- La tendència a urbanitzar l’urbs és imparable. El món urbà creixerà. Com? Cal estudiar la ciutat concreta, el seu entorn metropolità i buscar respostes als seus problemes. Un govern de la Generalitat, en un moment donat, va acabar amb l’entorn metropolità perquè li feia competència política. És un contrasentit que es va modificar perquè, al final, la realitat és tossuda i es va acabar imposant. Cal créixer molt en aquesta direcció. A Amèrica Llatina, més. Allí no existeix quasi el concepte d’allò que és metropolità. Si no existeix aquest concepte, la ciutat es farà malaltissament gran.

A més, s’ha de començar a pensar en la ciutat-regió. És la resposta al món global. Pasqual Maragall deia que calia pensar en una ciutat que anés més enllà dels Pirineus, com a mínim fins la Vall d’Aosta i que contempli què passa amb València o Saragossa, no per ser un centre destructor de res, sinó constructor amb els altres. Si no som capaços de pensar en Barcelona en un entorn potent de l’Europa del Sud i només mirem a Madrid, ens equivoquem. Potser no convé créixer en nombre d’habitants. Convé créixer en la interpretació favorable del territori. Calen ciutats més denses, perquè sinó són insostenibles, molt cares de mantenir, d’il·luminar o netejar. Calen ciutats amb un espai públic abundant i amb un nivell de descentralització alt. El món digital salva radicalment la contradicció entre centre i perifèria.

M.R.- S’ha associat fer ciutat amb construir més habitatges i equipaments. Construir ciutat requereix invertir en espai públic. Joan Clos, ex-director d’ONU-Habitat, en la seva introducció del llibre, insta els governs nacionals a invertir en les ciutats: “cal aquesta inversió igual que es fa amb les infraestructures ja que la inversió urbana, donada l’evolució de l’economia mundial, passa a ser tant estratègica com ho poden ser els aeroports”. Urbanitzar cercant aconseguir l’equilibri imprescindible entre viure i habitar. I per viure cal un espai públic democratitzador que es mantingui i dinamitzi i que no estigui monopolitzat pel cotxe privat.

Viure és també alimentar-se. S’alimenten correctament les ciutats? Estan condemnades a importar els aliments de fora?

M.R.- La pregunta és com fem ciutats més auto-sostenibles, amb espais que puguin produir aliments sense haver d’anar-los a buscar a milers de kilòmetres. El kilòmetre zero és un repte. S’anirà desenvolupant i necessita un canvi cultural en les maneres de consumir. Podem fer terrasses verdes, podem autoproduir energia, podem optimitzar les zones rurals de les ciutats.

P.M.A.- A la ciutat de Tequila, al departament de Jalisco, a Mèxic, que té una mica més de cent mil habitants, uns empresaris van invertir en la beguda que dona nom a la ciutat i en van fer un producte poderós que es consumeix a tot el món. Per fer tequila, cal agave. Cultivant agave van aixecar la ciutat i ara molts dels seus habitants no han d’emigrar. Es pot canviar la relació entre la ciutat i l’entorn rural. El món rural no és l’enemic de la ciutat sinó el seu interlocutor necessari.

M.R.- Les ciutats d’Amèrica Llatina són quasi totes molt extenses i pràcticament totes tenen zones rurals en el territori urbà. És una altra visió però aquest és un dels reptes que tenim ara, el que anomenaríem la ciutat autosuficient, que pugui generar alimentació i energia en el seu entorn metropolità o regional. Insisteixo que això necessita un canvi cultural sobre com consumeixes i quant val el que consumeixes. No és el mateix valor que preu, com deia el poeta. Cada cop ens preguntem més d’on surten les coses i perquè en consumim unes i no unes altres. És un procés cultural que cal abordar. La sostenibilitat del Planeta ho requereix.

Quin paper han de jugar les ciutats davant l’emergència climàtica que viu el Planeta?

M.R.- L’urbanista mexicà Alfonso Iracheta diu al pròleg del llibre que entre el 40% i el 70% de l’emissió de gasos d’efecte hivernacle es produeix a les ciutats. Les ciutats són la causa i la conseqüència d’una determinada qualitat de vida. S’han de plantejar canvis a la mobilitat. Quan a Amèrica Llatina comencen a posar carrils bici, zones 30, a fer zones per vianants, ampliar les voreres, posar arbres als carrers es produeix un canvi molt gran i necessari. Per reduir el cotxe privat cal un sistema intermodal de transport públic i espais per caminar, amb arbres… Això comporta prendre decisions, que reclamen lideratges i governança, amb bons equips de tècnics i professionals, molt diàleg i escolta activa. Tota transformació requereix, però, canvi cultural.

A Medellín quan van posar en marxa el metro hi havia molta gent que no el cuidava, en feia un mal ús fins que van fer el projecte Cultura Metro, que va incorporar animadors i educadors per aconseguir canviar la manera de valorar i utilitzar aquest transport. Es va canviar la manera d’usar el metro. A Curitiba, al Brasil, l’alcalde Jaime Lerner va posar en marxa un sistema de transport massiu, un autobús articulat ampli que va deixar enrere les flotes d’autobusos contaminants i anàrquics que circulaven per on volien. Aquest projecte s’ha implementat a Bogotà, Buenos Aires, Ciutat de Mèxic i moltes altres ciutats. Aquest sistema de transport col·lectiu ha reduït la contaminació i ha millorat la vida de la gent.

P.M.A.- Sense el concurs de la ciutat el canvi climàtic no té solució. L’única que el pot arreglar en profunditat és la ciutat. Té, com a mínim, tres dimensions. Cal canviar les energies. Si mires Barcelona des de dalt veus un conjunt de teulades que només tenen un denominador comú: rebutjar el sol. És tot el contrari del que necessitem, que és una ciutat plena de teulades que utilitzin el sol. Les ciutats han sofert canvis disruptors molt potents al llarg de la seva història.

Per exemple, des de 1836, Barcelona ha canviat 18 vegades radicalment. Ara cal una nova disrupció que és la de captar sol. Sobretot les que tinguin sol. La relació de la ciutat amb l’energia no pot ser el pou de petroli. Una segona dimensió és la mobilitat. És urgent canviar com ens movem dins la ciutat per tal de posar el vianant al vèrtex de la piràmide de prioritats. A Amèrica Llatina encara és pràcticament majoritari donar prioritat a l’automòbil. I un tercer factor a tenir en compte és el canvi cultural que requereixen els projectes i que és fonamental.

M.R.- Quan vam pensar el llibre teníem previst recollir els articles que havíem escrit els darrers 14 anys amb motiu de les diferents trobades del CIDEU però, després de tantes reflexions compartides i aplicades amb gent que pensa les ciutats estratègicament, vam decidir compartir-les en forma de vint aprenentatges sobre estratègies urbanes. Aprenentatges que hem construït amb més amb estrategs urbans de les ciutats d’Iberoamèrica que han participat a la universitat corporativa de CIDEU. Hem constatat vitalment la importància de poder traslladar d’unes ciutats a altres iniciatives al voltant dels diferents àmbits urbans.

P.M.A.- Un exemple són els projectes de peatonalització. Els comerciants, a quasi tot arreu on es fan zones per vianants, es queixen al principi però les acaben demanant a crits, perquè els que van en cotxe no compren. Ho fan els que caminen.

M.R.- La peatonalització, ampliar l’espai pel vianant o la pacificació del trànsit són elements ja molt comuns tot i que el seu grau d’implementació i d’impacte és molt diferent en unes ciutats i altres. Podríem parlar de molts altres projectes en àmbits molt diversos de l’activitat econòmica, l’ocupació, l’educació o la participació i la seguretat on trobem referents que moltes ciutats ens han ensenyat per seguir aprenent i transformant-les. Al llibre hem incorporat com ‘Botons de mostra’ per aprendre observant models la participació de vuit ciutats de referència entre les moltes que ens poden ensenyar com han abordat la transformació de determinats àmbits urbans.

Com veuen la Barcelona actual i la del futur immediat?

M.R.- Barcelona va fer canvis i transformacions molt significatives amb els Jocs Olímpics que van marcar la seva identitat i no només per com es van fer sinó sobretot per com es va pensar el seu futur, l’apertura al mar, la incorporació de l’espai públic, la mobilitat, l’activitat econòmica,… Una manera de fer el que cal per seguir transformant-se. Barcelona és una ciutat oberta, inclusiva, innovadora, cosmopolita i amb capacitat que ha de seguir avançant.

P.M.A.- Barcelona ha demostrat la seva capacitat d’adaptar-se i canviar. Un dels àmbits de transformació de la ciutat ha estat repensar-se què significa ser post-industrial, el 22@. És un exemple per tot el món. Se’n poden discutir alguns aspectes però, en general, al món s’observa com una gran solució a l’obsolescència industrial. Sóc optimista respecte a les energies que aquesta ciutat és capaç de desplegar quan convé i la història ens fa pensar que el seu futur serà interessant.

Es juga el futur en com fer pensament amb la gent, que no és tan fàcil. És un repte. És molt important aprofundir en l’entorn metropolità i regional, que va molt més enllà de Catalunya. Formem part natural d’una regió europea on tots hem de pensar junts. Cal seguir avançant plegats en el que és una ciutat inclusiva, sobretot en relació amb els que venen de fora. I també cal pensar en la gent gran, en la seva seguretat i en la seva capacitat de ser actius.

M.R.- Barcelona ha demostrat que és capaç d’afrontar la manera d’abordar l’espai públic, l’activitat econòmica, la inclusió i la cohesió social. Tenim reptes nous molt importants però tenim l’esperança, la confiança i la voluntat d’intervenir per superar-los.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*