Passeig de Gràcia, el “quilòmetre 0 de la gentrificació de Barcelona”

Parlem amb Rafa Burgos, periodista i guia turístic, per a fer una radiografia d'aquest carrer neuràlgic de la capital catalana que s'ha convertit en la “foguera de les vanitats de la burgesia catalana” i paradigma del turisme de luxe

Sandra Vicente
 
 
 
Rafa Burgos, autor del llibre 'Els amos de Passeig de Gràcia' durant l'entrevista a la Fira Literal | Marta Curull

Rafa Burgos, autor del llibre 'Els amos de Passeig de Gràcia' durant l'entrevista a la Fira Literal | Marta Curull

El Passeig de Gràcia és modernitat i consum immediat. Però també és història i identitat barcelonina. És luxe però també escenari de les majors manifestacions i marxes que la ciutat ha viscut. És, en essència, una de les cares del dau que conformen el retrat de Barcelona. Bressol del Modernisme, aquesta avinguda cèntrica és un dels escenaris a partir del qual es poden llegir les dinàmiques que es donaran a la capital catalana.

Els models d’esepeculació, el comportament del turisme i el tarannà de les inversions troben en Passeig de Gràcia un dels primers espais d’assaig. És per això que tenir clar qui són els seus amos i quins són els noms i cognoms que s’amaguen darrera les grans firmes i marques que pugnen per tenir-hi una botiga, és tan important. Perquè com si d’un restaurant -o d’un hospital- es tractés, hi ha llista d’espera per a tenir un baix al mític carrer comercial. I, encara que parlem de magnats internacionals, l’especulació i la pujada dels lloguers també afecta els grans empresaris, que no poden fer front a les xifres, cada any més exhorbitades.

Sobre aquestes contradiccions, llums i ombres, en parla el periodista i guia turístic Rafa Burgos en el seu llibre ‘Els amos de Passeig de Gràcia’, en el que retrata els noms que han marcat la història d’aquest carrer barceloní, que té l’adjectiu “exclusiu” marcat al seu ADN des del seu naixement. Va ser a mitjans del S. XIX quan es van començar a instal·lar les grans famílies burgeses i aristocràtiques, que van passar dels seus palaus gòtics a un barri “que encara no havia quallat i que no tenia ni carrers asfaltats ni aigua corrent”, explica Burgos, que explica que a aquests burgesos se’ls anomenava “protomàrtirs”.

Però aquesta victimització va durar poc, ja que al cap de res es van començar a construir els palaus modernistes que van convertir el Passeig de Gràcia en “un objecte de desig i aparador del poder”. Ara, encara, “continua essent un espai per a una minoria”, apunta Burgos, qui posa l’accent en el fet que moltes botigues històriques no han pogut afrontar els lloguers i han hagut de marxar, mentre que, per altra banda, són les grans marques i cadenes les que sí s’hi assenten, com marques de roba o joieries. Aquestes dues tipologies de negoci són les que han marcat la identitat del Passeig de Gràcia, i és que encara són molt conegudes i recordades les anècdotes de Carmen Franco, apodada ‘La Collares’ quan arribava a les botigues Cartier de Passeig de Gràcia.

ESCOLTA L’ENTREVISTA A RÀDIO TERRA

Una foguera de les vanitats

“La burgesia barcelonesa es va fer seva de seguida aquesta foguera de les vanitats que és el Passeig de Gràcia”, comenta Burgos. Però no és només territori propi de les classes adinerades de Barcelona, sinó que el turisme també ha colonitzat aquest carrer, sobretot, des de les Olimpíades del 1992. Aquest esdeveniment va suposar un abans i un després per a la fisonomia urbanística de Barcelona i el Passeig de Gràcia no n’és pas una excepció.

Els anys 50 va ser l’època en què es van instal·lar les seus bancàries a aquest carrer que, poc a poc, va anar quedant-se sense vida. Així, el 92 es va decidir que aquest punt neuràlgic de la ciutat havia de recuperar el color. La missió es va assolir amb tant d’èxit que, avui, el Passeigt de Gràcia és l’escenari predilecte del turisme de luxe i supera en trànsit de visitants a qualsevol carrer de Barcelona.

“El Passeig de Gràcia és una mena de quilòmetre 0 de la gentrificació. S’ha convertit en una taca d’oli de la pèrdua d’identitat i singularitat: una àrea elitista a la que només poden arribar els elegits”. Burgos parla de cops de colze entre aquesta elit per arribar a posseïr un espai en aquest pòdium en el que, al capdemunt de tot s’hi troba un nom ben conegut: Amancio Ortega.

L’amo d’Inditex no és només responsable de les marques de roba, sinó que també és un gran nom dins el negoci immobiliari. “Li hauríem de dir ‘el Passeig d’Amancio’, perquè s’hi ha creat un taulell del Monopoli”. El que abans era una anècdota al drup Inditex, ara és una bona part del capital d’Amancio Ortega, que compra edificis sencers a les zones “Prime” de mig món.

Així, la botiga Apple de Barcelona, la segona més gran d’Europa amb 2.500 metres quadrats i un lloguer anualde més de 4 milions d’euros, és propietat del magnat textil. I és que l’immobiliari és un negoci rodó en aquest carrer que té uns preus a l’alça. La mitjana del metre quadrat per a habitatge és de 15.000 euros. Pel que fa als locals comercials, el preu pot arribar als 30.000 euros.

El carrer amb -oficialment- els lloguers més cars de tot l’Estat espanyol és Portal de l’Àngel, però “varia en pocs euros i les botigues prefereixen situar-se a Passeig de Gràcia”, on només queden 900 habitatges. “En els moments més durs de la crisi, en els que desnonaven més persones, va ser quan més botigues de luxe s’obrien al Passeig de Gràcia i es van disparar els preus”, assenyala Burgos, tornant a la idea inicial del Passeig de Gràcia com a paradigma de la desigualtat barcelonina. “És l’economia internacional, que veu en les crisis avantatges”.


Aquesta entrevista és fruit d’una col·laboració entre Catalunya Plural i Ràdio Terra

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*