Passar d’un rebut de 31 euros a un de 4: “Intentem fer veure que les factures no s’han de pagar perquè si”

La Zona Nord de Barcelona és la més pobra de la ciutat; els desnonaments, les ocupacions i el retràs en el pagament del subministraments estan a l'ordre del dia. Aquestes situacions s'incrementen durant els mesos més freds. Per això el projecte A Porta contracta veïns del barri per a que vagin a assessorar, porta a porta, sobre els drets i les possibilitats d'estalvi

Sandra Vicente
 
 
 
La Fio i la Gladys, picaportes, visiten l'Antonio a casa seva, al barri de la Vallbona | Sandra Vicente

La Fio i la Gladys, picaportes, visiten l'Antonio a casa seva, al barri de la Vallbona | Sandra Vicente

L’Antonio triga una mica en obrir la porta. “Estava a punt d’anar-me’n a caminar”, es justifica. Té 78 anys i per mitigar una diabetis greu, surt a caminar cada dia més de quatre hores, ocupació que li pren més de mitja jornada. Tot i això, retrasa la seva cita amb els companys de passeig per a atendre’ns. Sol·lícit, treu uns polvorons que encara li ballen pels prestatges dels armaris. “Són de Andalusia, me’ls ha portat la meva família”, ens insisteix, davant la negativa de menjar-ne.

“Venen de Granada, de la meva ciutat”, apunta, cofoi, mentre assenyala una fotografia de L’Alhambra penjada a una paret. Cal fixar-s’hi per veure-la, doncs les persianes de la casa de l’Antonio romanen tancades la major part dels mesos freds, “per mantenir la casa calenta, perquè les finestres no tanquen bé”, es justifica. La televisió aporta tota la llum que pot necessitar aquest home que, a la seva edat avançada, viu sol.

“El que s’ha de fer per arribar a final de mes!”, exclama Antonio, amb resignació. Però no està sol per a afrontar unes factures il·legibles, una situació econòmica precària i uns serveis socials que, per a molts ciutadans, es resolen com a inaccessibles. Avui, al menjador amb l’Antonio, hi són la Fio i la Gladys, dues veïnes d’aquest granadí de 78 anys del barri de la Vallbona, al districte de Nou Barris, entre Ciutat Meridiana i Torre Baró.

La Fio i la Gladys són dues de les aproximadament 30 picaportes del programa ‘A Porta’, un projecte que dóna feina a veïns i veïnes de barris deprimits per a donar suport i assessorament energètic als seus veïns. Porta a porta, recorren les cases i pisos de barris com el de la Vallbona per a parlar directament amb els seus habitants i donar consells que van des de l’estalvi energètic, fins a assessorament per a demanar el Bonus Social.

L’Antonio coneix la Fio del barri, de “tota la vida”, per això la primera vegada que va picar al timbre com a picaporta, no com a veïna, no va dubtar en obrir. Ara, posa a un costat els dolços que ens ha ofert per a deixar espai sobre la taula per a les factures de la llum i de l’aigua: “com no hauria de voler ensenyar-les!”, exclama, mentre duu al menjador una carpeta amb tots els sobres ordenats.

Les persones com la Fio i la Gladys ajuden els seus veïns amb “això de les factures, que són caríssimes i amb impostos que no venen al cas. Només les entenen els experts que surten per la tele”, es queixa l’Antonio mentre va traient els papers dels sobres. “Cobro tant poc i són tantes coses”, murmura. L’Antonio té una pensió de 639 euros al mes i les seves factures rarament baixen dels 50 euros per la llum i 30 per l’aigua.

I aquestes factures són de finals de 2018, abans que els preus de la llum es disparessin un 40% durant les primeres setmanes d’aquest 2019, respecte el mateix període de l’any anterior, en les que el preu del Megavatt hora ha arribat als 62,8 euros. De seguir aquesta dinàmica, els preus podrien arribar a unes xifres només superades per l’onada de fred que es va viure el gener i febrer del 2017, quan el preu va arribar als 71,4 euros.

La Fio i la Gladys, picaportes | Sandra Vicente

D’afectat a assessor: “Jo també he estat enfadada amb el món”

Va ser precisament en aquella onada de fred en que els preus de la llum es van disparar, quan va nàixer A Porta. Aquest districte de Barcelona és el més pobre de la ciutat i l’especulació immobiliària va deixar un rastre de misèria que es tradueix en uns 250 pisos ocupats -segons xifres de les assemblees veïnals- i uns quatre desnonaments a la setmana. Les dificultats, doncs, per a fer front als pagaments dels lloguers, hipoteques i factures, van arribar a un punt desesperant aquells primers mesos de 2017.

“Els veïns començaven a venir desesperats per a buscar ajuda”, explica Celso Pérez, coordinador d’A Porta a la Zona Nord de Barcelona. Aquest projecte es caracteritza, en paraules de Pérez com a “humà, dels veïns per als veïns. No des d’un tècnic del que desconfien i que els queda lluny”. És doncs, la informació i l’ajuda les que van a picar a les portes a buscar persones vulnerables, i no a la inversa. “Moltes persones no van a serveis socials o als punts d’assessorament energètic per desconeixement o desconfiança, en canvi la cosa canvia si qui hi ha a l’altra banda de la porta és un veí de tota la vida”, afegeix Pérez.

Una d’aquestes cares conegudes és la Fio, nascuda i criada a la Vallbona i “estimada per tots”, com reconeix la seva companya Gladys. “Al principi, quan piques a la porta, et miren una mica estrany, no saben que et dediques a donar informació energètica i et relacionen d’altres espais del barri. Però precisament per això confien en nosaltres”, apunta la Fio. Però A Porta no és només un programa d’assessorament energètic, sinó que els “primers beneficiats són els primers picaportes”, segons paraules de Pérez.

I és que la Fio, que pateix una malaltia crònica, la única feina que ha aconseguit, compatible amb els seu tractament i visites al metge, ha estat la de picaporta. En el mateix cas es trobava la Gladys, que després de passar per una depressió, va trobar aquesta feina “de rebot i m’hi vaig enganxar com una garrapata”, reconeix. I és que la majoria de picaportes del programa coneixen bé les situacions a les que s’enfronten quan entren a les cases dels seus veïns i veïnes.

“Aquesta feina ha estat una manera de deixar el camí de la tristesa, sentint-me útil ajudant els altres. Jo els puc donar informació que els empoderi per a sortir endavant, perquè a casa meva també hem passat per les mans dels bancs, per dacions de pagament. He estat a l’altra banda”, recorda la Gladys. “Quan un veí em tanca la porta als nassos, sé com tractar-lo, perquè jo també he viscut aquestes situacions i he estat enfadada amb el món”, afegeix. Però, no són pas massa les persones que deneguen l’entrada als picaportes: segons les darreres dades, s’han donat 1.591 visites, de les quals només s’han denegat 484.

La Fio i la Gladys, picaportes, visiten l’Antonio a casa seva, al barri de la Vallbona | Sandra Vicente

I no és per a menys, perquè la situació en moltes llars de la coneguda popularment com a ‘VillaDesahucio’ és crítica. “Hi ha moltes persones que per poder pagar les factures es priven de menjar. Hi ha una vulnerabilitat molt alta de persones, sobretot grans, que no s’alimenten bé. O gent que directament passa fred a casa i això és intolerable”, apunta la Gladys.

Segons les dades d’A Porta, un projecte de la CONFAVC, el 13% de llars visitades tenen una vulnerabilitat alta; és a dir, que pateixen pobresa energètica extrema, amb problemes estructurals i econòmics per a afrontar el fred o calor i carències en equipaments bàsics. El 28% de les llars pateixen humitats a casa i el 14% han tingut almenys un retràs en el pagament de les factures. Això deixant de banda el 6% que tenen els subministraments punxats.

Una diferència de 25 euros a la factura de la llum

L’Antonio és una persona amb una llar vulnerable; les seves finestres que no tanquen bé i el fet que visqui sol amb una pensió que arriba per poc fa que “els preus que paga siguin inadmissibles”. Apunta la Fio. “Intentem fer-los veure que les factures no s’han de pagar perquè sí. Molta gent té serveis contractats que no sabia ni que existien i ens trobem amb històries absurdes sense cap ni peus”, exclama la Gladys.

No es tracta només d’estalviar contractant la discriminació horària i passant al mercat regulat de les distribuïdores elèctriques. Les grans mesures d’estalvi s’aconsegueixen de la mà dels Punts d’Assessorament Energètics (PAE) o Serveis Socials. El problema és que, sovint, arribats a una edat, per a assolir aquests beneficis, es demana als usuaris una fe de vida. “És inadmissible que a una persona d’edat avançada se l’obligui a desplaçar-se fins a Plaça Letamendi per a adquirir un document que, simplement, acredita que estan vius”, renega la Fio. I és aquesta una altra de les tasques d’A Porta: acompanyar els veïns i veïnes del barri a fer els tràmits. “Jo perquè tinc una forma física envejable, però hi havia senyores amb bastó que no podien ni sortir de la Renfe”, es lamenta l’Antonio, que encara remena les factures que esquitxen la taula del seu menjador.

“L’Antonio fa un consum responsable”, el felicita la Fio mentre l’home somriu, orgullós. Però, tot i això, i encara que el seu consum fou de 3 metres cúbics d’aigua, la seva darrera factura, abans de la visita d’A Porta, va ser de 31 euros. El subministrament era de 18 euros. Més 5 euros del cànon. La taxa de residus i els impostos també sumen.

La Fio i la Gladys, picaportes | Sandra Vicente

Però, anant al PAE i demostrant que l’Antonio recicla de manera continuada, la taxa de tractament de residus va rebaixar-se un 15%. També van aconseguir un bonus social, que li correspon al ser major de 65 anys i viure sol. Com que els seus ingressos no superen els 650 euros se li resta el cànon de la factura i, estant en els mesos d’hivern, també va poder accedir al bonus tèrmic. El resultat: amb una sola visita de la Fio i la Gladys, l’Antonio ha aconseguit passar d’una factura de 31 euros a una de 4. “Com vols que no estigui content rebent aquestes dones a casa?”, es pregunta l’Antonio. “Mira tu com ha canviat la vida”.

I aquest gran canvi, ha estat simplement exercint uns drets que l’Antonio, com moltes persones, no saben que tenen. “Les distribuïdores i les grans empreses ja s’encarreguen de posar impediments eterns per a obtenir recursos i ajudes”, es lamenta la Fio. La Gladys i ella s’han convertit en expertes, que criden pel nom als tècnics i encarregats de Serveis Socials que s’han d’ocupar dels casos que porten. I és per això, també, que l’assessorament que donen no és queda només en el pla energètic.

“Entrem fins la cuina de les cases, així que, encara que no ens ho expliquin a la primera, podem veure que aquella llar està ocupada perquè no han pogut pagar el lloguer. O que un dels que hi viuen porta molt de temps a l’atur, o que els fills no troben feina”, apunta la Fio, que ja s’ha convertit en observadora privilegiada i confident. “Per això, els posem en contacte amb Serveis Socials per al PIRMI o amb la PAH per a negociar un lloguer social”, explica la Gladys.

I no podria ser d’una altra manera: “som veïns, no?” diu la Fio, amb un somriure als llavis, mentre s’acomiada amb una abraçada de l’Antonio. Fa estona que ja no parlen de les factures, sinó de com està ell. Si porta bé l’hivern i com l’està tractant la seva diabetis. Guarda els dolços, de nou, a l’armari ja que ell òbviament no se’ls pot menjar. Només són per les visites. Ens acompanya a la porta surt amb nosaltres; baixa les escales i se’n va a caminar les seves quatre hores diàries per a fer front al fred i a la malaltia. La Fio i la Gladys, en canvi, les pugen, per a parlar amb un altre veí. “Abans he picat jo al timbre, ara et toca a tu”, negocien.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*