Paraules armades

Em preocupa i m'indigna ara i aquí és la utilització perversa d'un discurs que genera confusió i fomenta odis que, en alguns moments i contextos concrets, pot provocar fets irreparables

Josep Moya
 
 
/iStock

/iStock

Un bon amic meu em va explicar una anècdota força curiosa i significativa.

Després d’haver passat una temporada treballant a Madrid va tornar al seu poble, en el Baix Llobregat. Un dia va rebre la visita d’un company amb qui havia fet amistat durant la seva estada a la capital de l’Estat Espanyol. L’amic en qüestió es va presentar molt neguitós, ja que necessitava urgentment treure diners d’un caixer automàtic de la seva entitat bancària: Caja Madrid. La seva angoixa es devia al fet que des de la capital de l’Estat li havien explicat que a Catalunya no existien oficines de Caja Madrid, ja que, segons li havien dit, eren incompatibles i mal mirades per la ciutadania catalana. La seva sorpresa fou majúscula quan el meu amic el va informar que en el seu propi poble, i molt a prop de casa seva, hi havia una oficina de l’esmentada entitat; és més, va prosseguir el meu amic, a la Diagonal de Barcelona, enfront de l’Illa, es trobava la central, un edifici espectacular, gran, modern que, actualment, porta un altre nom, per les raons que tothom coneix.

Aquesta anècdota, que no passaria de ser un fet aïllat i sense més transcendència, es pot inscriure en un context que, malauradament, mostra una dimensió inquietant: La mentida perversa convertida en una suposada i no qüestionada veritat. En efecte, no hi ha dia que no escoltem, amb estupefacció, afirmacions segons les quals a Catalunya vivim en un estat de guerra civil permanent, i no solament entre diferents barris o carrers, sinó entre les mateixes famílies i, també, les parelles. “A Catalunya s’ha degradat la convivència”, “A Catalunya les famílies es trenquen i les parelles es separen”, “A Catalunya es fomenta el discurs de l’odi”, i un llarg etcètera. I tot plegat per culpa d’uns que no accepten “l’ordre constitucional”.

No entraré – per què ja s’ha escrit i s’escriu prou sobre el tema – en un debat, poc fructífer, sobre les raons d’uns i dels altres. El que em preocupa i m’indigna ara i aquí és la utilització perversa d’un discurs que genera confusió i fomenta odis que, en alguns moments i contextos concrets, pot provocar fets irreparables. No senyors i senyores de la política, a Catalunya, als carrers, als barris, a les famílies, a les parelles, les persones no s’enfronten ni arriben a les mans per aquelles qüestions. Es conversa, es debat, això sí, però des del respecte recíproc. El mateix 1 d’octubre, escoltava una tertúlia de la RAC 1 en la que, a l’acabar, els protagonistes han acordat anar a dinar junts malgrat que defensen posicions molt oposades; fins i tot, un dels participants ha proposat anar a Galícia tots plegats a menjar “centollo”.

La convivència a Catalunya es manté, podríem dir-ho, malgrat les paraules -armades – d’alguns polítics, de diferents signes i ideologies; les persones conviuen, convivim, en espais comuns, a la feina, al mercat, al teatre, al gimnàs o a la taula del menjador, i ho fem sense crispacions que amenacin els fràgils equilibris de les relacions humanes.

Ah, un petit detall, en els primers anys de la terrible crisi econòmica que va provocar la ruïna de molta gent, sí que es van trencar famílies, parelles i amistats. Ho vàrem poder comprovar en les consultes de salut mental, en els ambulatoris, en els serveis socials bàsics. Ens caldria fer-nos la pregunta sobre per què llavors sí que va passar i ara no. Proposo una resposta: les famílies i les relacions són molt més fràgils quan el que està en joc és el plat a taula i no tant el color de la bandera. Potser aniria bé que alguns polítics en prenguessin nota.

Josep Moya
Sobre Josep Moya

És psiquiatre i psicoanalista, doctor en Medicina. És psiquiatre del Centre de Salut Mental del Parc Taulí, i prèviament havia estat el director executiu del Servei de Salut Mental d'aquest mateix centre. També és el responsable de l'Àrea Social i Comunitària de l'Observatori de Salut Mental de Catalunya. Coordinador de l'equip clínic del Centre l'Alba (Unitat Mèdic-Educativa i Centre de Dia per Autistes). A més és un dels psiquiatres de l'equip CIPAIS Més articles

1 Comentari en Paraules armades

  1. Marcelo Olza Gutierrez // 07/10/2019 en 11:16 // Respon

    Es bien cierto lo que dices en tu articulo, compañero y amigo mio, lo que creo que pasa es que los políticos necesitan un “coco” común, en este caso la Catalunya Independentista, pues con ello pueden justificar como convierten en verdades sus mentiras y su falta de ideas con las que llevar a cabo una política ajustada a las necesidades de los que les votamos.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*