Oliveres i esperances cremades: la Ribera d’Ebre després de les flames

La zona cremada i el seu entorn acumulen dècades de pèrdua de població. Per evitar nous grans incendis, el desenvolupament del sector primari és clau, però el sector arrossega problemes estructurals. Hi ha pocs pagesos i ramaders, i encara menys els que són joves

Andreu Caralt
 
 
 
Imatges de l'Incendi forestal de Ribera d'Ebre | Bombers de la Generalitat

Imatges de l'Incendi forestal de Ribera d'Ebre | Bombers de la Generalitat

La Ribera d’Ebre és una de les quatre comarques de les Terres de l’Ebre, un territori de gran valor natural i paisatgístic, amb una cultura pròpia, diferenciada de la resta de la província de Tarragona, de la que en forma part. És al nord d’aquesta comarca que s’ha produït el catastròfic incendi que ha arrasat unes 5.046 hectàrees de mosaic agrari i forestal, la majoria a Flix (3.073 ha). La resta, als també municipis de la Ribera de Vinebre, la Palma d’Ebre i la Torre de l’Espanyol, i als termes lleidatans limítrofs de Bovera, Maials, la Granadella i Llardecans.

El nord de la Ribera d’Ebre és una subcomarca per les seves peculiaritats en relació a la resta. La més evident és l’existència dels dos reactors del complex nuclear d’Ascó amb la seva enorme torre de refrigeració visible a desenes de quilòmetres de distància. Una mica més al nord agonitza el centenari complex electroquímic de Flix i aigües amunt Riba-roja d’Ebre compta amb una gran central hidroelèctrica al riu Ebre. Aquestes tres grans implantacions, que durant dècades han ocupat a centenars de treballadors, justifica l’arrelament d’una vocació industrial a la zona. Al sud de la Ribera i a les comarques veïnes de la Terra Alta, les Garrigues, el Segrià i el Priorat aquestes condicions no es donen.

D’aquesta manera, al nord de la Ribera hi conviuen dues realitats: la industrial-energètica, i l’agrària i de petits serveis. Aquests dies, agricultors a temps parcial i, de manera especial, alguns pagesos i ramaders a títol principal, han mostrat als mitjans de comunicació els estralls del foc a les seves finques, sobretot oliveres amb reg de suport. Han perdut la collita, els arbres i la infraestructura de les seves parcel·les. De manera immediata, han sorgit iniciatives solidàries per recollir diners pels afectats, la majoria nascudes dins la mateixa comarca, que segur seran un èxit.

Però la zona cremada també forma part de l’àrea nuclear d’Ascó, un assumpte no menor per entendre la dinàmica d’aquest territori, que ha passat força desapercebut aquests últims dies. Ja fa molts anys que es parla del monocultiu industrial causat pel complex nuclear. Ara que ha començat el llarg compte enrere pel tancament definitiu dels reactors atòmics —s’apunta entre 2029 i 2033—, el balanç és desigual.

Bombers treballant a l’Incendi forestal de Ribera d’Ebre | Bombers de la Generalitat

És cert que d’una banda ha ocupat moltes persones, especialment durant les recàrregues de combustible, i ha deixat subvencions per als municipis afectats, més aviat engrunes. Ara bé, la realitat nuclear no ha fixat a tota la població, que continua davallant i envellint, ni ha enriquit el conjunt del territori. En els últims 20 anys, de 1998 a 2018, els vuit municipis afectats per l’incendi han perdut el 17 per cent de la seva població. La suma dels vuit pobles és escassament 7.280 habitants. Les pensions de la gent gran són imprescindibles per sostenir la situació.

Les promeses de grans inversions industrials i energètiques que ocuparien a molta població no s’han complert, tot i que fa molts anys que s’anuncien. Promeses i plans per compensar el desastre tòxic provocat per Ercros a Flix a partir de 2007, per compensar l’enorme impacte que hauria generat la construcció del cementiri estatal de residus nuclear a Ascó a partir de 2010, promeses i plans per diversificar l’economia davant l’inexorable tancament nuclear a partir de 2017, i continuarà….I també inversions per a construir una central tèrmica de cicle combinat, una gran planta de pèl·lets a través de biomassa forestal al costat d’una planta de cogeneració, etc.

De la mateixa manera que la vocació industrial no s’ha materialitzat en noves inversions, l’anunci de grans projectes energètics contaminants i el degoteig de pèssimes notícies generades per la nuclear i la química d’Ercros no han ajudat gens a promoure un model econòmic alternatiu.

Amb tot, la majoria de municipis afectats i el mateix Consell Comarcal miren a aquest altre model, allunyat de la dependència nuclear i decebuts per les grans inversions industrials fallides. Aposten per la petita empresa, els emprenedors, el turisme, l’agricultura de qualitat, la innovació, la digitalització…. És una bona aposta, potser l’única possible. Per evitar nous grans incendis, el desenvolupament del sector primari és clau però el sector arrossega problemes estructurals.


Hi ha pocs pagesos i ramaders, i encara menys els que són joves. La viabilitat de la professió depèn avui d’assumir molta terra i fer una forta inversió en la modernització de les explotacions. El reg s’ha convertit en imprescindible davant d’un escenari de canvi climàtic amb més calor i menys pluviometria. El primer que han fet els pagesos afectats pel foc ha estat treballar per reinstal·lar l’aigua a les seves finques.

Però el problema no és només l’escassetat de joves motivats en l’agricultura o la forta inversió necessària; l’economia de mercat no garanteix un preu just i estable en el temps pel fruit mentre augmenten els costos de producció i el cost de la vida. És una equació impossible.

Així que nombroses empreses privades i cooperatives es veuen empeses a exportar si volen assolir millor rendibilitat, però llavors entren en el mercat global on la competència és ferotge. Així succeeix especialment amb la fruita dolça —préssecs i nectarines—, la producció estrella a la Ribera d’Ebre. També amb els cítrics, concentrats al sud de les Terres de l’Ebre

No tot és culpa de la globalització econòmica o del monocultiu industrial. La zona cremada i el seu entorn acumulen dècades de lent despoblament, un procés invers a la creixent urbanització de la societat catalana, observada com el millor entorn per a prosperar socialment i econòmicament. És una força motriu heretada difícil de revertir i una variable que s’ha d’incloure en l’equació. Una segona variable estructural és el creixent risc de desertificació que s’estén per la península i també afecta la conca de l’Ebre.

Imatges de l’Incendi forestal de Ribera d’Ebre | Bombers de la Generalitat

A la zona cremada conviuen, doncs, pocs pagesos i ramaders professionals disposats a tirar endavant si es poden guanyar la vida, veïns que treballen les terres familiars com una ocupació secundària, una petita comunitat de residents anglosaxons, atrets pel somni de viure en la ‘Real Spain’, finques agràries abandonades on ha crescut un bosc baix de mala qualitat i centenars d’hectàrees forestals sense cap mena de gestió.

La primera recepta és evitar que els pagesos i ramaders professionals afectats per l’incendi abandonin, donant-los suport amb ajudes directes, no amb préstecs, perquè el seu treball va més enllà del profit econòmic propi; la seva és una professió que beneficia a tota la comunitat, que manté un paisatge ric de mosaic agroforestal, que habilita tallafocs naturals per evitar la propagació de l’incendi, que evita l’abandonament del territori. La segona recepta és propiciar que el terreny abandonat i que el bosc havia guanyat i ara s’ha cremat sigui conreat de nou; un banc de terres com reclama l’alcalde de Bovera, Òscar Acero.

La indústria nuclear ha d’assumir la seva responsabilitat i ajudar a fer possibles aquestes i altres accions, mentre que a l’administració pública se li demanen iniciatives amb partida pressupostària immediata, per exemple el desplegament de la fibra òptica a tota la Ribera d’Ebre. Al seu torn, el ciutadà consumidor pot jugar un rol important si opta per un consum responsable i solidari, adquirint o reclamant el consum d’oli dels municipis afectats: Flix, Maials, la Palma d’Ebre i Bovera, entre d’altres.

Cal no oblidar, tanmateix, que l’esmorteïda vocació industrial ha derivat en l’acceptació que aquest és un territori apte també per abocar-hi els residus que la societat urbana genera. La Ribera d’Ebre compta amb dos grans abocadors, un tercer amb promeses de llocs de treball en fase de construcció a uns centenars de metres de la zona calcinada —a Riba-roja d’Ebre—, i es conviu amb l’amenaça latent de quin serà el destí definitiu dels residus nuclears estatals després de la fallida elecció de Villar de Cañas (Conca) com a seu del magatzem nuclear. De fet, abans del foc, l’actualitat comarcal girava entorn del conflicte social i polític entre partidaris i detractors del nou abocador; en definitiva, entre models divergents de desenvolupament.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*