Noves mirades sobre les violències i la seguretat a Amèrica Llatina

Les violències a Amèrica Llatina han arribat a nivells escandalosos i les seves dinàmiques, actors i subjectes són multidimensionals. Les polítiques estatals per fer-hi front, basades en la militarització, no han aconseguit minvar aquests nivells. Davant d’això, noves propostes sorgeixen des de la societat civil per avançar cap a polítiques amb enfocament de drets humans. El feminisme també reclama transformar radicalment el concepte de seguretat per posar la vida al centre de tot

Sabina Puig
 
 
 
Creus roses col·locades al Bulevard NUU a Quito, Equador | Carlos Rodríguez

Creus roses col·locades al Bulevard NUU a Quito, Equador | Carlos Rodríguez

Amb només el 8% de la població global, Amèrica Llatina concentra avui en dia més d’una tercera part dels homicidis comesos arreu del món. El continent agrupa 17 dels 20 països i 43 de les 50 ciutats més violentes del planeta. En una regió on no hi ha cap conflicte armat reconegut com a tal des dels acords de pau de Colòmbia, la violència és quotidiana i multidimensional. Les estadístiques sobre assassinats, desaparicions forçades, tràfic de persones, extorsions, explotacions, violència sexual, o altres brutalitats no paren de créixer, i arriben, en alguns territoris concrets, a l’horror de la guerra. S’hi sumen lògiques pròpies d’un model econòmic que aboquen milions de persones a altres formes de violència lligades a la precarietat i l’exclusió.

La presència de delinqüència comuna i, sobretot, la prevalença del crim organitzat o de “pandilles” que recorren a actes d’extrema violència per imposar el seu poder, estan determinant fortament l’agenda de seguretat a molts països del continent. Tanmateix, les amenaces no provenen únicament d’actors irregulars o il·legals. L’ús excessiu de la força i les violacions dels drets humans per part de forces armades o altres agents de l’Estat, o que compten implícitament o explícita amb el seu vistiplau, són realitats que no es poden obviar, especialment en aquells contextos on s’ha optat per polítiques de “mà dura” i de militarització de la seguretat pública. Tampoc no es poden obviar els elevadíssims nivells de violència en l’àmbit domèstic. Si bé les violències comeses pels actors anteriorment esmentats han adquirit més visibilitat, a Amèrica Llatina, una part molt important dels homicidis estan relacionats amb dinàmiques que transcorren en l’entorn més proper de les víctimes (parella, família, comunitat,…) i aquesta violència afecta primordialment les dones.

Tot i que la inseguretat és un repte continental amb importants factors transfronterers, cada país té les seves idiosincràsies. Les diferències són considerables inclús entre regions i ciutats dins d’un mateix país i entre barris d’una mateixa ciutat. La vida pacífica a determinats municipis contrasta brutalment amb el perill que suposa viure, treballar o transitar en d’altres. La dimensió local de les violències és clau per entendre-les, com també ho és la seva dimensió social. Les violències no afecten tots els grups poblacionals en la mateixa proporció. Les desigualtats estructurals i el racisme són un factor determinant. Els homes joves, pobres i no blancs tenen moltes més probabilitats de ser víctimes d’homicidi que els homes blancs amb més recursos. A Brasil, és flagrant. Dades de l’any 2012 mostren que el 50% de les víctimes d’homicidi tenien entre 15 i 29 anys i que el 77% d’aquest grup eren negres.

Marielle Franco, agost de 2016 | Mídia Ninja

Que la gran majoria de víctimes de la violència mortal a Amèrica Llatina siguin homes, no hauria d’eclipsar l’enorme dimensió de gènere del fenomen. És important tenir en compte, per entendre millor aquesta dimensió, la interrelació entre violència i construcció de la masculinitat. D’altra banda, i sense entrar en una cruel i innecessària jerarquització del sofriment, cal fixar-se també en totes les víctimes i en totes les cares de la violència, més enllà dels assassinats. Com ens explicava recentment Rosa Emilia Salamanca de CIASE, Colòmbia, a Amèrica Llatina, com arreu del món, la inseguretat i la violència tenen un efecte diferenciat i desproporcionat en les dones i aquest efecte té una relació directa amb l’acumulació històrica de discriminacions i negacions de drets. Aquesta realitat és traslladable a altres col·lectius vulnerats: quanta més estigmatització i discriminació, menors nivells de seguretat i protecció.

Davant les històries de vida de centenars de milers de persones que han viscut la violència en carn pròpia i els milions de persones que tenen motius molt sòlids per viure amb el temor de ser-ne víctimes i/o han decidit emprendre la ruta migratòria per salvar la vida o dignificar-ne les condicions, és evident que les macro polítiques de seguretat de les dues últimes dues dècades a Amèrica Llatina estan fracassant. Ho desenvolupa amb més detalls l’analista Sergio Maydeu-Olivares en un Policy Paper recentment publicat per l’ICIP.

Encara que alguns municipis han apostat, en l’àmbit local, per iniciatives més integrals de prevenció de les violències, inspirades en els conceptes de “seguretat humana” o “seguretat ciutadana”, a nivell nacional les apostes són majoritàriament de “seguretat de l’Estat”, és a dir, de defensa militaritzada dels poders i de l’estabilitat, de control de la població, de repressió contra els actors establerts com a enemics del “bé comú”. Però quin és aquest bé comú? Qui el defineix, n’identifica les amenaces i dissenya les estratègies per defensar-lo? Històricament, unes poques – i masculinitzades – elits han pogut incidir en els debats sobre aquestes qüestions. El restringit paradigma de seguretat sobre el qual es prenen, hermèticament, les decisions sembla no coincidir amb la visió de tots els actors socials ni satisfer les necessitats reals i plurals d’una bona part de la població. De fet, n’ha incrementat considerablement el nivell d’inseguretat.

Caravana migrant a la Ciutat de Mèxic | Wikimedia

Nombroses són les veus tant en l’àmbit acadèmic com de la societat civil que reclamen que aquestes polítiques incorporin un enfocament de drets humans, que tinguin una estratègia més preventiva que punitiva i que es desmilitaritzin els carrers. El moviment #SeguridadSinGuerra a Mèxic és un exemple de mobilització en protesta per la proposta d’institucionalitzar la militarització de la seguretat al país.

Des de l’epistemologia feminista també es proposa resignificar el concepte de seguretat, no només per fer valer els drets de les dones i la seva participació en les preses de decisió en aquest àmbit, sinó per qüestionar profundament les relacions de poder que hi ha darrera les diferents expressions de la violència i les polítiques que suposadament hi haurien de fer front.

En el context llatinoamericà, on la conflictologia s’allunya dels esquemes clàssics de les guerres i les amenaces responen a noves tipologies, els plantejaments que s’avancen des de corrents feministes sonen oportuns i necessaris. Posant la mirada sobre factors, dinàmiques i col·lectius habitualment invisibilitzats, reconeixen la diversitat de les afectacions i intenten donar resposta a unes necessitats que són plurals i contextualitzades. Busquen, a més a més, superar les tradicionals lògiques binàries i dicotòmiques i aposten per la interlocució més que la confrontació. Aquesta mirada feminista, rica en matisos i qüestionaments i molt propera al pacifisme, fa possible imaginar estratègies innovadores de prevenció de les violències que col·loquen realment al centre la vida i dignitat de les persones. Explorem-la

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*