Nous zepelins al cel de Barcelona

El detall que em va cridar l'atenció va ser un zepelí. Com que ja era molt tard i el meu mòbil és el pitjor fotògraf de l'univers, vaig decidir tornar un matí per a fer bé la foto

Jordi Corominas i Julián
 
 
 

Una nit vaig acabar de treballar. Per a relaxar-me una mica sempre passejo uns minuts, perdent-me pels voltants de la Sagrada Família. Era a Roger de Flor gairebé amb Rosselló quan, de cop i volta, al costat cap a Sant Pau, em vaig fixar a un portal coronat amb un fris rectangular. El detall que em cridà l’atenció fou un zepelí. Com ja era molt tard i el meu mòbil és el pitjor fotògraf de l’univers vaig decidir tornar un matí per a treure una bona imatge.  

Camí de ves a saber on vaig relacionar el que acabava de veure amb una instantània molt famosa de la ciutat on el dirigible alemany sobrevolava plaça de Catalunya durant l’Exposició de 1929. L’acte, repetit tres cops més durant aquells mesos, es reprodueix a un edifici racionalista de Sixte Illescas al carrer d’Ortigosa, ben a prop de la via Laietana i plaça d’Urquinaona.

Així doncs vaig descobrir una commemoració. El seu estil era molt divers, però saber de l’existència d’un homenatge em feu sospitar que el bloc de pisos comprès entre els números 250 i 252 s’edificà entre la fi dels anys vint i el principi dels trenta del segle passat. Recordar l’efemèride, gravada en pedra, degué fer-se d’immediat, no tenia pas sentit plasmar-la anys més tard.

Em vaig posar a cercar a l’inevitable cadastre y la seva referència els data l’any 1920. Per simplicitat de línies, absència decorativa i modèstia dels balcons bé podia ser, però tambñe encaixarien a l’absolut menys és més que succeí el Noucentisme. Amb la meva alegria sota zero vaig posposar les indagacions excepte quan al carrer, no gaire sovint, cavil·lava sobre el zepelí i els seus companys del grup escultòric; un vaixell colossal, una grua prodigiosa, una torre elèctrica i el fil del funicular. Aquests dos darrers element podrien remetre perfectament a la mostra internacional del 29, dedicada a la industria elèctrica, l’energia i l’esport, quelcom que sona a feixista sens ser-ho, doncs la trilogia temàtica ja era a la ment de Cambó i els altres que iniciaren el projecte l’any 1913, culminat durant la Dictadura de Primo de Rivera.

Aquest cant a la modernitat també s’expressa al costat del que, fins ara, hem observat. El seu veí executa una melodia de la velocitat amb trens i avions molt futuristes, en aquest cas des d’un sentit italià, de Marinetti, Boccioni i companyia. El díptic és una adoració al progrés tecnològic i no desentonaria en el seu suposat naixement xifrat el 1920.

Per a resoldre els meus dubtes havia d’anar a l’hemeroteca, és a dir, a la pantalla de l’ordinador, doncs la digitalització dels diaris de tota la vida és una benedicció. Una noticia de desembre de 1924 ens ubica a un alberg de Sant Antoni al 250 de Roger de Flor. Així doncs era possible posposar la data de construcció de l’immoble amb el zepelí i els seus aliats. L’any 1932 es traspassa una polleria i afegeix pervenir gran vivenda. Aquest catanyol inesperat ens podria donar una pista, com si en breu s’oferís un edifici de novíssima planta.

La confirmació, si bé respectem molt l’error del cadastre, pot trobar-se en una altra nota del 28 d’agost que diu el següent: Casa Nueva. Pisos por alquilar, 5 habitaciones, baño, ascensor, 27 duros. Un almacén. Roger de Flor 250 252, juntó Rosellón.

D’aquesta manera els frisos cobraven tot el sentit per qüestions de memòria recent que exaltava un temps de creixement i acceleració que no es sabia si havia passat. El zepelí a Barcelona, just abans la caiguda de Wall Street, és una mica com l’enfonsament del Titanic abans l’assassinat de Sarajevo. L’elecció d’aquest motiu era positiva, doncs encara no s’intuïa l’imminent desastre.

Per a completar el trencaclosques em faltava l’autor de les peces, sense firma. Havia de resoldre l’entortolligament, i a una de les meves caminades em vaig aturar a l’edifici del col·legi d’advocats, a Mallorca amb Roger de Llúria. En aquest cantó del palau vaig fixar-me a un altre fris amb característiques semblants al nostre. En aquest cas informava amb una explicació massa retòrica sobre les aventures i gestes de l’almirall italià de la Corona d’Aragó. 

Avui hi he tornat per a fer una foto i augmentar la rúbrica. L’artista, que té una placa gairebé igual al Poble-sec retent honors a Magallanes, és Ros Sabaté. L’obra data de 1961, pel que no podia ser del nostre home.

De Roger a Roger. Gràcies a tenir un nom vaig poder acotar un xic més la recerca amb enllaços entre escultors. El pare de Ros era del gremi i es deia Ros i Bofarull, nascut el 1906. Vaig contrastar no fos cas que per un estrany misteri el progenitor i el fill fossin el mateix, un a vegades perd el cap en aquests jocs, i al rebre negativa vaig tancar la carpeta imaginària.

El creador del díptic és anònim i així podrem fantasiejar amb els seus cognoms, el millor origen d’una història. Al menys podrem consolar-nos per haver donat al cel un nou dirigible volador a Barcelona. Amb tota seguritat no n’hi ha dos sens tres. Potser m’equivoqui. Un dia us parlaré de dimonis. 

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*