Notre-Dame: una història que es crema

L’actualitat supera la ficció. Just quan el president francès, Emmanuel Macron, anava a pronunciar un discurs televisat per respondre als 22 dissabtes de mobilitzacions dels gilets jaunes (armilles grogues), es crema la catedral Notre-Dame de París. I, de cop i volta, el país s’enfonsa en els seus 850 anys d’història per intentar renéixer de les seves cendres.

Vicenç Batalla
 
 
 
Portada de Liberation amb Notre Dame cremant

Portada de Liberation amb Notre Dame cremant

La catedral gòtica més famosa del món, i el que és segur la més visitada (més de dotze milions de persones anuals), no ha caigut del tot. Queda dempeus la seva estructura, amb la façana i les seves dues imposants torres a l’oest. Però la torre més alta del mig, amb l’agulla que arribava gaire bé als cent metres, i dues terceres parts del sostre medieval de fusta ja no hi són. El moment en què, poc abans de les vuit del vespre del dilluns, queia a causa del foc aquesta agulla amb l’escultura del gall que contenia relíquies mil·lenàries va suposar per als parisencs i els francesos en general una punxada al cor com si la patissin en carn pròpia.

També pels que vam fer d’aquesta ciutat la nostra residència personal i la continuem visitant regularment des d’altres poblacions franceses. Abans i ara és habitual de creuar l’Illa de la Ciutat, com s’anomena aquest enclavament rodejat pel riu Sena que es remunta a la vella Lutècia gal·lo romana, i veure de refiló la catedral emblemàtica amb aquella serenor que el pas del temps semblava fer indestructible. Per això, quan s’hi va declarar l’incendi a les bastides des d’on s’estava restaurant la teulada a les 6h50 de la tarda, la incredulitat va ser manifesta. Amb l’afegit que, en l’època actual de la imatge globalitzada, tothom ho va poder veure en directe. La caiguda de l’agulla va ser el moment culminant, sense saber si s’acabaria salvant la resta, en una barreja d’estupor i malastrugança.

A les vuit, s’havia de retransmetre per la televisió el discurs d’Emmanuel Macron per apaivagar les colèriques mobilitzacions cada cap de setmana dels armilles grogues en contra d’un Macron que només un any i mig abans havia arrasat a les presidencials i les legislatives com a representant en teoria d’una nova generació que acabaria amb la vella política. El caràcter dels francesos, però, és imprevisible i el període de gràcia li va durar molt poc. Una classe mitjana periurbana i rural ha vingut des de llavors a assaltar la capital per denunciar-hi els privilegis que consideren continua retenint el poder central. Hi havia un incendi a l’Elisi i l’intentava apagar amb un debat nacional que ningú no estava convençut de la seva utilitat.

I, quan les televisions públiques i privades ja disposaven d’aquest discurs en vídeo, es va haver de parar tot. Una hora abans. Les redaccions van connectar en directe des dels carrers adjacents del barri de Saint-Michel per ensenyar aquelles flames que s’escapaven des de la catedral cap al cel en un incendi que des del primer moment es va dir que havia estat accidental a causa de les obres (“destrucció involuntària per incendi” és el motiu d’investigació de la fiscalia). Macron arribava poc després de la caiguda de l’agulla amb cara de pomes agres.

Mentrestant, els bombers ruixaven des de les grues amb mànegues aquell sostre que s’estava descomponent (les imatges dels drons són esfereïdores). I d’altres companys seus salvaven de dins el màxim d’objectes artístics i de valor. Les dues mil persones que estaven visitant el recinte poc abans de les set havien estat desallotjades amb normalitat i, en aquest sentit, les tasques de socors van ser exemplars. Fins catorze hores més tard, o sigui les nou del matí de l’endemà, l’incendi no s’ha donat completament per extingit. Ara comencen les tasques d’avaluació sobre què s’ha perdut i què s’ha salvat. Ja s’avisa que l’històric orgue difícilment n’ha sortit indemne.

I a totes les televisions i els diaris, el repàs dels prop de nou segles d’història (la catedral es va començar a construir el 1163 i es va acabar el 1345) era tant periodístic com una lletania del passat d’aquest país. Allà s’hi han coronat i casat tant reis francesos com anglesos i navarresos, consagrat emperadors que es feien seva la revolució, rehabilitat Joana d’Arc. Allà hi ha estat aclamat el col·laboracionista Pétain i poc després De Gaulle com a alliberador. Allà s’hi han fet els funerals del mateix De Gaulle com a primer president de la V República, així com del seu successor Pompidou i el socialista Mitterrand. I allà s’hi ha celebrat la cerimònia de record pels sagnants atemptats de París el novembre del 2015.

I, durant tot aquest temps immemorial, Notre-Dame havia continuat intacta, malgrat totes aquestes guerres, ocupacions i revolucions. Com un símbol intocable i majestàtic. Victor Hugo l’havia immortalitzat amb la seva novel·la Nostra Senyora de París (1831), amb el geperut que rondava per les golfes ara desaparegudes, i que pel·lícules i musicals l’havien acabat de fer cèlebre a tot el planeta.

L’incontinència a les xarxes del president nord-amerià Donald Trump proposava, en els moments de màxim pànic, d’enviar avions a llençar aigua sobre aquest sostre. Amb el risc evident d’acabar d’ensorrar-ho tot. I l’ultradretana Marine Le Pen es feia servir de Twitter per recordar fins a quin punt n’és de francesa Notre-Dame! Per la seva part, l’ultra laic Jean-Luc Mélenchon proposava d’aturar unes hores la precampanya per a les eleccions europees

A mitjanit, finalment, Macron apareixia davant les càmeres i els micros, acompanyat de l’arquebisbe de París, Miche Aupetit. Havien acabat de visitar conjuntament amb l’alcaldessa, Anne Hidalgo, l’interior de la catedral i podien constatar que l’estructura principal havia aguantat. Tot i que el forat a la cúpula era ben visible. L’al·locució gravada per al vespre quedava en un segon terme i s’imposava unes paraules més espontànies i sentides. També de major solemnitat: “Reconstruirem Notre-Dame perquè és el que els francesos esperen, perquè és el que la nostra història mereix, perquè és el nostre destí profund”. I d’aquesta manera, llançant una col·lecta nacional i internacional (els mecenes del luxe Bernard Arnault i François Pinault ja protagonitzen una cursa milionària), Macron apel·lava a fer aquesta reconstrucció “tots junts”. Un lema que l’incendi de la catedral de totes les catedrals fa possible ara i que era impensable unes hores abans. Els francesos han trobat una raó, sense enemics exteriors, per anar plegats. Perquè han vist com la història se’ls hi queia a sobre.

Responsable de la web parisBCN

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*