No volem follar a casa dels pares fins als 30

Els i les joves hem vist les nostres expectatives vitals i laborals frustrades. Ens emancipem als 29 anys, de mitjana i dedicant, a Barcelona el 49% del sou al lloguer els que són menors de 35 anys o el 65% els menors de 25 anys

Mery Loor, Natalia Martínez i Juan Ambrós
 
 
Els joves dediquen més del 30% del sou a pagar el lloguer | iStock

Els joves dediquen més del 30% del sou a pagar el lloguer | iStock

“Tinc 25 anys, una carrera, un màster i curso un doctorat. Sóc ‘pluriempleada’ i tot i això, no puc marxar de casa dels meus pares. Puc escollir entre estar a l’atur o marxar fora el país, tot sigui per cercar un futur millor. Sóc part de la generació descrita com la més preparada quan, sense exagerar, som la més precaritzada”. Aquesta és la crònica d’una realitat compartida per molts joves que, fruit dels efectes de la crisi econòmica, hem vist com les nostres expectatives laborals i vitals s’han vist truncades. Per ser més concretes, cal que posem nom a les causes: un parc d’habitatge públic escàs, la puixança de la bombolla immobiliària, l’increment d’una oferta d’habitatge inaccessible. Això sumat a la precarietat laboral: segons la SEPE, el 92,2% de les contractacions el 2017 de joves de menys de 30 anys van ser de caràcter temporal. Aquesta situació xoca directament contra un dels projectes cabdals per la joventut: l’emancipació. Acostumats a ser un país reconegut per estar a la cua dels drets socials d’Europa, Espanya lidera una de les mitjanes d’emancipació més altes del continent europeu. Avui en dia, marxem de casa dels nostres pares amb 29 anys de mitjana, mentre els joves francesos ho fan als 23, als anglesos als 24 o els suecs amb 19 anys. Per tant, tot sembla indicar que al nostre país, emancipar-se abans dels 25 s’apropa més al mèrit o a la sort que a la realitat. Malgrat la problemàtica, ni els respectius Governs ni, encara menys, el lobby immobiliari, no ens ho ha posat fàcil. Mentre el salari s’ha estancat, els preus de lloguer no han deixat de pujar. No és només un problema català i espanyol, sinó que més aviat és una dinàmica que s’estén per altres ciutats europees com Roma, Londres o París. A Barcelona, un jove menor de 35 anys dedica un 49% del seu sou a pagar el lloguer. Mentrestant, els joves menors de 25 anys hi destinen un 65% del que cobren. I repetim, vivim en una dinàmica en la que els preus del lloguer creixen mentre s’estanca el sou per pagar-los. Des del 2010 els preus als barris han incrementat un 15,7%. Per exemple, viure a les Corts costa de mitjana 1.052 euros, a l’Eixample 990 i, a Gràcia 856 euros, cosa que contrasta amb uns sous que oscil·len els 1200 i 1300 euros de mitjana catalana. Alhora, apugen els preus de la factura del gas, l’electricitat i, del transport urbà. Però, davant això, que han fet l’Estat i la Generalitat? La Generalitat és qui té competència exclusiva en matèria d’habitatge però malgrat això, des de 2016 fins a 2019, ha invertit 8,5 milions d’euros en l’adquisició d’habitatge per destinar al parc d’habitatge públic, mentre l’Ajuntament de Barcelona va invertir-hi 68 milions d’euros. En altres paraules, mentre l’Ajuntament invertia 100 euros per cada veí o veïna, l’aportació de les dues principals institucions responsables, Generalitat i Govern, van ser de 24 i 10 euros per persona. L’Ajuntament, que no compta amb competències legislatives i executives per regular l’habitatge a Barcelona, s’ha fet càrrec de prendre mesures per lluitar contra aquesta emergència habitacional dins el marge d’actuació reduït que té. Ho ha fet mitjançant mesures concretes com la promoció de nous pisos de lloguer social, la incorporació d’habitatges buits al parc de lloguer, la rehabilitació o, la promoció de noves formes d’accés. Davant això, les joves estem fartes de topar-nos amb notícies, estudis i informes que, diàriament, certifiquen la manca de respostes polítiques davant la crisi d’habitatge. Una societat que no permet als joves crear els seus propis projectes és una societat abocada a reproduir ciutadans insegurs i incerts davant el futur, cosa que ataca el desenvolupament democràtic i social del país. Com a joves, reivindiquem que volem emancipar-nos dignament i fer un projecte de vida autònom. No volem follar a casa els nostres pares fins als 30.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*