No són els meus pits, és la teva mirada

Els nostres pits, els nostres mugrons més aviat, semblen ser quelcom obscè i aquesta mirada és la que ens imposa unes normatives que són fruit d'una societat patriarcal, masclista i misògina que pretén un control sobre els nostres cossos per seguir mantenint l´statu quo. Doncs bé, aquesta sexualització derivada del masclisme sí que em sembla una obscenitat

Míriam Vázquez Santiago
 
 
 
No són els meus pits, és la teva mirada | amoklv - iStock

No són els meus pits, és la teva mirada | amoklv - iStock

L’estiu ha acabat i el meu pas per ell m’ha dut a passar estones en alguna que altra piscina. Fa molts anys que no faig servir la part de dalt del biquini a la platja però quan vaig a una piscina me la poso. Cada vegada em sento més incòmoda amb això però ho segueixo fent perquè de vegades pot semblar que evitar situacions conflictives fa la vida més fàcil. Però això és, en realitat, un autoengany que no fa més que mantenir l’ordre de les coses.

M’enfado amb mi mateixa quan m’adono que m’he acostumat, com a dona, a evitar les mirades que m’escruten constantment i m’incomoden. Aquestes mirades que regulen constantment el que faig i el que no faig i amb les quals de vegades no puc estar permanentment en lluita. Ulls que no deixen de sexualitzar-me en qualsevol situació i context. I no, els meus mugrons no són sempre quelcom pornogràfic.

Pits lactants

Certa incomoditat vaig sentir també quan vaig començar a alletar al meu bebè, doncs moltes mirades es van encarregar de fer-m’ho sentir. Vaig acabar amb aquesta incomoditat gràcies, a més de la gana voraç del meu fill, a altres dones que estaven reivindicant el dret a treure’s els seus pits per alimentar les seves criatures on elles consideressin, sense sentir-se agredides. Alguns col·lectius van fer campanyes sobre aquest tema i també algunes artistes van plasmar aquesta realitat, com la fotògrafa Marina García en el seu projecte Just Feeding, en el qual vaig tenir el plaer de participar i que em va empoderar.

Els pits a les xarxes socials

Tampoc veureu una foto dels meus pits a les xarxes socials i sí dels pits d’alguns dels meus amics, homes cisgènere, ja que a les xarxes socials existeixen també aquesta classe de normatives discriminatòries. Facebook, Twitter o Instagram censuren diàriament imatges que mostren pits de dones o persones trans i no binàries.

Per exemple, no deixa de ser còmic que per poder parlar d’un tema tan seriós com el càncer de mama i poder mostrar un examen mamari, el Moviment Ajuda Càncer de Mama (Macma) usés un parell de pits d’home en la campanya “TetasXTetas”. És una bogeria creativa que evidencia unes normatives basades en ideologies moralistes i discriminatòries i posa de manifest les incongruències a les quals ens enfrontem dia a dia doncs no són les xarxes socials les responsables sinó el reflex del que hi ha en la societat.

La queixa sobre la censura absurda dels pits s’estén a nivell mundial i poden trobar-se fotografies en les quals es visibilitzen els cossos sota el hashtag  #freethenipple (#AlliberinElMugró).

Discriminació en l’esport

També nedar amb el tors nu està prohibit per més de la meitat de la ciutadania. I, en l’esport, no és únicament un problema de pits. L’abillament esportiu té gènere i els codis de conducta també. En aquesta línia, tenim el recent exemple de la prohibició del vestit postpart que va lluir Serena Williams en el Rolang Garrós. Així com, també al món del tennis, el cas de Alizé Cornet que va ser sancionada per canviar-se la samarreta al fons de la pista. La seva entrenadora diria després en Twitter “ Alize torna del vestuari després de 10 minuts a causa de l’aturada per la calor. Tenia la samarreta a l’inrevés. La canvia al fons de la pista. Es porta una sanció per code violation. Conducta antideportiva… Però els homes sí poden canviar-se la samarreta sobre la pista”. Més tard el US Open va haver de demanar disculpes.

Lluites comunes

Sembla que, almenys per aquests llocs, s’estan donant situacions discriminatòries de diferent índole i que afecten a diferents col·lectius. Dones cis que són cridades a l’ordre per no cobrir-se el pit, nois trans i persones no binàries que són convidades a tapar-se o se’ls qüestiona fins i tot el tipus de vestit de bany que porten i dones a les quals no se les deixa accedir a piscines, lúdiques o esportives, amb burkini.

El dress code dels diferents llocs si té gènere. Existeixen normatives que regulen la vestimenta des d’un punt de vista binari que ens diu com hem de vestir les persones llegides com a dones i les llegides com a homes. Així, a més de les dones, les persones que no s’ajusten a aquestes dues categories dona-home, persones amb expressions de gènere no normatives, persones trans i no binàries seran cridades a l’ordre en funció de com siguin llegides des d’una perspectiva binarista. Per descomptat amb una mirada colonialista que tampoc permet altres codis i impossibilita l’accés a platges i piscines a les dones que no volen usar el vestit de bany occidental, excloent-les i limitant la seva llibertat.

Els nostres cossos estan impregnats de significat polític i cultural i, en aquest sentit, dijous passat en el marc del cicle de debats organitzat pel CCCB Transitional States, l’artista i activista transfeminista Diego Marchante va posar sobre la taula aquesta lluita que tenim en comú el feminisme i les persones trans i no binàries fent referència concretament a la regulació de la nostra indumentària en les piscines. A partir d’aquesta mateixa idea també l’artista i activista trans no binària Owl (Ugla Stefaníaa Kristjóttir) diu “El feminisme i el moviment trans tenen moltes coses en comú. Compartim moltes pors sobre la nostra seguretat i els nostres cossos”

El control dels nostres cossos

Existeix un control excessiu i permanent sobre la nostra vestimenta, se’ns qüestiona i intenta regular constantment. Així, mostrar els mugrons és quelcom pornogràfic en el cas de qui no sigui un home cis, que pot mostrar el seu pit lliurement en qualsevol lloc. Cobrir-se en “excés” també suposa un problema.

Els nostres pits, els nostres mugrons més aviat, semblen ser quelcom obscè i aquesta mirada és la que ens imposa unes normatives que són fruit d’una societat patriarcal, masclista i misògina que pretén un control sobre els nostres cossos per seguir mantenint  l’statu quo. Doncs bé, aquesta sexualització derivada del masclisme sí que em sembla una obscenitat.

I si històricament ha estat així, per què no s’apliquen ja mesures perquè desaparegui aquesta desigualtat que segueix donant un missatge de cosificació dels cossos de les dones? Per què les administracions incompleixen o són còmplices d’aquesta violació dels nostres drets? Sincerament, aquesta obsessió pels pits no és el nostre problema, és el d’aquestes mirades que només poden sexualitzar els nostres cossos i volen controlar en quins llocs poden “gaudir” d’ells i en quins els incomoden perquè no tenen lliure accés.

Penso que estem en un moment en què no podem permetre que ningú reguli la nostra forma de vestir, ja s’encarreguen les mirades de fer-ho. Ja n’hi ha prou d’assetjament i infantilització! No heu de protegir-nos si deixeu d’agredir-nos. Els nostres cossos són nostres, no els pertanyen als homes, no són assetjables ni opinables però tampoc som éssers infantils que necessiten tutela i protecció i aquestes normatives van en la línia de la infantilització.

Míriam Vázquez Santiago
Sobre Míriam Vázquez Santiago

Psicòloga feminista especialitzada en violències masclistes, gènere, dol i addiccions. Des de l'àmbit de l'atenció pública i privada i la formació, treballa en la recuperació i empoderament de dones i persones LGTBI que han viscut situacions de violència masclista Contacte: Twitter | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*