No parlarem de Veneçuela

La història demostra que les intervencions/guerres/cops es fan per controlar els recursos, no per alliberar a les víctimes dels dictadors. El resultats demostren el cinisme imperial i colonial

Josep Cabayol | Ester González | Siscu Baiges
 
 
Reuters

Reuters

No hi ha guerres per la democràcia. Ho són pels recursos, perquè les elits locals i globals no volen que d’altres que no siguin elles, en tinguin el control. Terres, minerals, energia, alimentació, aigua i els negocis derivats del seu control i la reconstrucció dels territoris prèviament devastats. En definitiva, control sobre els drets essencials de les persones,
aquelles necessitats per les quals estem disposats a pagar per no morir i entre les quals també hi ha l’educació, l’habitatge, la sanitat i el temps, un recurs que ara mateix es nega a moltes persones, obligades com estan a passar el dia buscant feina/recursos per sobreviure elles i les seves filles/fills. Si el poder evita que la gent tingui temps – també es nega a través dels processos d’alienació col·lectiva – no hi ha oposició, canvi, transformació, revolució. Ni tampoc compassió, reconeixement mutu, ni amor, en el seu sentit més ampli.

Espanya ho sap de primera mà. La Guerra Civil n’és un exemple inequívoc. Al marge de les renúncies dels dits governs democràtics europeus a ajudar el legítim govern republicà a combatre el cop d’estat feixista, en acabada la
segona guerra mundial els líders de les potències guanyadores van decidir no alliberar Espanya del franquisme amb arguments tan cínics com que volien evitar una nova guerra civil. El resultat ja el sabeu: exiliats, repressió, foscor/tenebres, viure en el passat, somnis i trompetes imperials que tornen a ressonar i una dictadura que, tot i formalment acabada, encara determina la vida arreu de l’Estat.

D’exemples de guerres i cops d’estat recents per l’obtenció dels recursos i els negocis, justificats en la lluita contra l’opressió i en favor de la democràcia, n’hi ha tants de fomentats des dels imperis, que no caben en
aquest article. Casos recents com el de Síria, Iemen, l’Iraq, l’Afganistan, Congo, Nigèria, Ucraïna, Líbia, Hondures.

I què ha passat? Observem-ho a través dels resultats. Quin dels països descrits està millor que abans de la intervenció/invasió/cop? Síria i Líbia convertits en estats fallits; Iraq, empobrit i trencat; a Hondures, la
voluntat de Zelaya de repartir les terres ha derivat en una dictadura sanguinària; el Congo, víctima d’una guerra interminable pel control del coltan; o Nigèria i el seu petroli, o l’Afganistan, on es va donar suport als talibans per combatre la URSS i on continua la guerra. I les dones, aquell noble objectiu invocat per justificar la invasió, continuen igual d’oprimides. Qui controla l’economia i els recursos d’aquests països?

I si pensem en els cops més antics, per exemple a Centreamèrica o a Xile, Argentina, Bolívia, Equador… Quina ha estat la seva història abans d’alliberar-se? Opressió, mort, dictadura i enriquiment de les elits. O a l’Iran, on es va donar un cop contra Moshadeq perquè va nacionalitzar l’Anglo-Iranian Oil Company i es va posar al poder Reza Pahlavi, un dictador enderrocat pels aiatol·làs.

I què podem dir de les primaveres avortades pels imperis en veure que no evolucionaven com volien? Sempre, i en tots els casos, les intervencions/guerres/cops es van fer per salvar les persones de dictadors i dictadures. El resultats demostren el cinisme imperial/colonial.

Cada cop hi ha menys recursos disponibles. El petroli, els minerals estratègics, cada dia són més difícils d’aconseguir. Donella i Dennis Meadows ho van advertir a primers dels setanta quan van publicar ‘Els límits del Creixement’, un document que recomanem llegir i on s’advertia de les limitacions físiques del planeta i els seus recursos i que es va
avançar a la crisi ecològica que ja es vivia al planeta i de la qual ara en tenim mostres inequívoques – tal vegada irreversibles -, com ho són l’escalfament global o l’esgotament dels materials.

Des d’aleshores, el sistema econòmic dominant, el capitalisme en les seves diferents formes i transformacions en el decurs del temps, ha fet de l’apropiació/depredació dels recursos el seu objectiu principal i ineludible. I ho fa siguin quines siguin les conseqüències per a les persones i la biosfera, l’espai on es desenvolupa la vida humana, animal,
vegetal. El metabolisme capitalista necessita créixer de forma permanent per no desaparèixer. Li va la supervivència i la de les elits que hi ha darrera. I no té escrúpols ni li importa mentir.

Molts dels països citats eren governats per dictadors execrables, d’altres per demòcrates i revolucionaris Tan li fa al poder establert. Quan algú/na s’oposa als seus interessos, al seu domini, a la seva dictadura econòmica, és destruïda. No hi ha escrúpols, empatia ni interès per les persones, considerades objectes a mercantilitzar per obtenir beneficis o a destruir si no els produeixen i es converteixen en una rèmora.

No parlarem de Veneçuela ara o de l’Iran demà. La reflexió us la deixem a vosaltres.

3 Comments en No parlarem de Veneçuela

  1. Josep Ramon Giménez // 05/02/2019 en 12:43 // Respon

    Sou cracks de debó. Un fort aplaudiment pel vostre anàlisi.

  2. Maria Ester // 08/02/2019 en 2:17 // Respon

    Molt bona informació. Clar i al punt. Gràcies.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*