No m’irritin el pussy

Donar per fet que un home parlant de sexe dur ha de resultar vexatori per a les dones suposa posar en joc la idea patriarcal que la sexualitat de les dones és ètica i emotiva. Al·ludir a que les cançons de C Tangana són sexistes o inclús promouen la violació culpabilitza les milers de seguidores a les que els posen (i molt) les seves lletres i que, en la seva immensa majoria, no són noies innocents que busquen ser sotmeses pel mascle alfa

Laura Macaya Andrés
 
 
C Tangana, a un fotograma de la cançó 'Booty' amb Becky

C Tangana, a un fotograma de la cançó 'Booty' amb Becky

Feia unes hores que parlava amb una amiga, en broma però en sèrio, de que potser la música trap era el nou punk. Vam compartir algunes imatges pujades a les xarxes socials per algunes de les dives del trap en les quals elles, entre orgulloses i desafiants, mostraven els seus cossos tatuats, foradats, coberts de cordes, microtangues, màscares de cuir, envoltades d’altres persones amb estètiques igualment incomprensibles per a moltxs. Cossos excessivament feminitzats, “putitzats”, i no tots ells podien identificarse amb el que qualsevol de nosaltres identificariem amb una Dona.

Poc abans vaig publicar una entrada a l’Instagram, aquella xarxa amable i mesquina que torna la nostra vida miserable al comparar-se amb la dels demés, en la que feia referència a com jo em sentia identificada en moltes ocasions amb la masculinitat de C.Tangana. Tenia com a objectiu ironitzar sobre l’essencialisme que continuava imperant respecte a les qualitats de la masculinitat, la qual era objectable quan era encarnada en un cos llegit com a home, mentre s’ocultava quant despreciables i potents podien ser també aquestes masculinitats quan erem nosaltres les que les portàvem a terme.

En la conversa amb la meva amiga ella va dir quelcom que em va semblar excepcional respecte als paral·lelismes entre el trap i el punk: sembla que estan cridant perquè d’una altra forma ningú escoltaria una merda del que diuen. I aquests crits podrien ser sense dubte les seves masculinitats i feminitats hiperbòliques, la pantomima de masculinitats que redueixen a les dones a “booty”, mentre elles no deixen de denominar-se com a “bitches” i mostren els seus culs a l’aire movent-se en exercicis impossibles. Tot i això, feia molt de temps que no veia feminitats tan empoderades. Feminitats que han convertit la falta i l’estigma en potència i que semblen assotar els culs de l’esquerra benpensant.

La mateixa esquerra benpensant que en les recents hores s’ha servit de la suposada promoció que fa C.Tangana de la cultura de la violació per a censurar la seva actuació a les festes de Bilbao. L’Ajuntament ha reculat, després de programar al cantant de trap, davant de les critiques rebudes i un suposat clamor social que ha recavat més de 10.000 signatures per a prohibir la seva actuació.

La prohibició del consistori, promoguda per la petició de plataformes ciutadanes però també d’altres grups municipals d’esquerres, em resulta profundament problemàtica en diversos aspectes.

El més evident és l’ús de la censura i la prohibició, estratègies més pròpies de la cultura punitiva que dels moviments que pretenen la transformació social, com pot ser el feminisme. No em sembla especialment complicat d’entendre que la censura no transforma absolutament res, ni en les persones que segueixen al cantant, ni en la reflexió que es podria pretendre que el mateix fes, ni en la imperant cultura masclista.

 

Però a més l’ús d’estratègies punitives el que segur aconsegueix és legitimar-les per a fer-les servir en qualsevol altra sentit, mentre que es culpabilitza de les violacions o del sexisme a les persones individuals a les que es censura, obviant la complicitat estructural i institucional en la pervivència dels valors masclistes. Fins aquí la crítica bàsica al ús d’estratègies punitives per part dels moviments d’alliberament.

Ara bé, com a feminista m’és impossible passar per alt una altra qüestió que és més difícil de visibilitzar degut a l’imperant puritanisme sexual que ha promogut una part de l’esquerra i del feminisme. La qüestió que em sembla més urgent i més espinosa d’abordar és la de si, més enllà de les formes, la finalitat és legítima, és a dir, si l’acció que produeix la censura és realment antagònica al feminisme.

Des d’alguns feminismes es podria dir que potser la censura no és una estratègia vàlida, però que resulta inqüestionable que el missatge que promocionen les cançons de C.Tangana u altres cantants de trap, és sexista, poc o gens feminista i que hauria de transformar-se la cultura i els missatges que aquests “joves inconscients” reprodueixen i que tan de mal produeix en les dones. El problema és que a algunes feministes ens produeixen moltíssims dubtes aquestes afirmacions.

Donar per fet que un home parlant de sexe dur ha de resultar vexatori en si mateix per les dones, suposa posar en joc la ja coneguda idea patriarcal i puritana de que la sexualitat de les dones és una sexualitat ètica, emotiva, pacífica i no contradictòria. Fer referència a que les cançons de C.Tangana són sexistes i que necessiten d’un filtre feminista o que inclús promouen la violació, culpabilitza als milers, milions de seguidores del cantant que es “posen” (i molt) al escoltar les seves lletres i que, en la seva majoria, no són noies innocents que busquen ser sotmeses pel mascle alfa.

Aquests missatges culpabilitzen les sexualitats transgressores de les dones, transgressores perquè transgredeixen els dogmes implícits dels plaers ètics femenins. La culpabilització dels desitjos sexuals de les dones desempodera a les mateixes en la priorització del plaer, la llibertat sexual i el descobriment dels propis límits i imposa normatives sexuals fictícies que poc o res entenen de la configuració dels desitjos.

La força, la potència, l’agressivitat i el sexe casual i explícit són característiques atribuïdes tradicionalment a l’home, però pertanyen a totes les persones. Al denigrar-les no només se’ls hi neguen als homes, sinó que es desaproven i prohibeixen per a tothom (Badinter, 2004)* sota el risc de ser nomenat com a poc o gens feminista. Tot plegat contribueix a que les dones tendeixin a prioritzar el factor “risc” en la seva sexualitat el qual condueix a la constricció sexual i a la por, mentre que oblidem que la cerca responsable del plaer i l’experimentació són la clau per a l’empoderament sexual de les dones i la lluita per la defensa de les seves llibertats sexuals.

Per una altra part, també resulta problemàtic el relliscós concepte de “cultura de la violació” en els seus actuals usos estesos a qualsevol conducta suposadament sexista. La cultura de la violació fa referència a aquells actes que legitimen i normalitzen la violència sexual com poden ser els qüestionaments a les víctimes i els relats culpabilitzadors cap a les mateixes.

Al culpar a C.Tangana de promoure la cultura de la violació s’equipara una cançó, una explicitació d’una fantasia a una pràctica violenta, de la mateixa forma que des d’alguns feminismes s’argumenta que la pornografia és la teoria de la violació o que inclús incita a la mateixa. Però com diu Paloma Uría, “la pornografia respon en realitat a les fantasies sexuals, al desig i no a l’ordre de la realitat i de l’acte”**.

Tot plegat sense entrar en els prejudicis classistes i edadistes que hi ha implícits en la condemna, no només a C.Tangana, sinó a tota la cultura de la música trap, en la qual nois, noies i noixs de diverses corporalitats i classes socials criden, com al punk, davant d’un públic que d’altre forma no els hagués escoltat.

Si des del consistori bilbaí han considerat que aquesta era la millor idea per a protegir a les dones de les seves pròpies cadenes a mi em sembla que van molt malament encaminats en les seves iniciatives. Per una part, no coincideixo en que siguin reprovables moltes de les lletres assenyalades del cantant, però a l’hora tampoc crec que les dones només haguem/puguem escoltar (llegir, visionar,etc.) continguts d’ètica inqüestionable.

El ministre de cultura en funcions ha afirmat no aprovar la censura però entendre-la “al estar relacionada amb temes de gènere” donant a entendre una idea cada cop més popular: davant missatges que puguin resultar incòmodes per a les dones, o al menys per una part de les mateixes, es necessari aplicar la censura, l’escrache o la desaprovació, accions que no fan més que aprofundir en la clàssica i patriarcal idea de la fràgil emocionalitat femenina a la qual la més mínima desavinença en el llenguatge o l’acció pot impactar-la de forma fatal.

Ningú viola per escoltar unes cançons determinades, a l’igual que ningú assassina per que consumeix molts videojocs. Desconèixer el funcionament multicausal de la violència i atribuir a qualsevol acció masculina l’afany de dominació va en detriment de pensar-nos com a subjectes responsables, que actuen i experimenten, sent aquesta la base de l’empoderament sexual de les dones.

Per favor, no m’irritin el pussy, el tinc clean.


* Badinter, E. (2004) Por mal camino. Madrid: Alianza Editorial
**Uria, P.(2018) El largo camino del feminismo: dogmas y disensos

Laura Macaya Andrés
Sobre Laura Macaya Andrés

Laura Macaya Andres és militant anarcofeminista i especialista en violències de gènere. Des de l’àmbit de l’atenció i la consultoria de polítiques públiques treballa específicament per a combatre les violències de gènere cap a les feminitats transgressores i en la promoció d’abordatges interseccionals i empoderadors cap a les mateixes. Més articles

3 Comments en No m’irritin el pussy

  1. el trap el nou punk?? algú s’imagina en sid vicious participant de la indústria musical i fent un video cutre com els de’n tangana aquest??? S.XXI

    • Tu punto de vista me parece súper interesante y me gustaría que en el debate y desarrollo de nuestra cultura común (hombres y mujeres) este tipo de enfoque fuera más frecuente. Hemos de encontrar respuestas a las que no se llegará por algunos de los caminos emprendidos. Menos censura y más sinceridad pueden servir de herramienta.

  2. Aneu a cagar! 🤦

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*