“Com a nen, hi ha espais de Barcelona que t’expulsen”

Passegem pel Raval amb l’Elena Guim, arquitecta especialitzada en escoltar la veu dels nens i joves per a repensar els espais públics. Visitem diverses places observant com els més menuts s’apropien d’un espai que sovint no està pensat per a ells

Sandra Vicente
 
 
 
Elena Guim, arquitecta, durant una entrevista passejada al Raval | SANDRA LÁZARO

Elena Guim, arquitecta, durant una entrevista passejada al Raval | SANDRA LÁZARO

Sona la campana de l’escola Castella i d’aquí a pocs minuts els nens i nenes començaran a sortir per la porta del centre, que dóna directament a la plaça amb la qual comparteix el nom. Es troba a un dels extrems del barri del Raval de Barcelona, a pocs metres de Plaça Universitat. Un espai molt cèntric en el qual els pares i mares que esperen la sortida dels menuts comparteixen zona amb turistes que ocupen les terrasses i adolescents que s’asseuen a les zones verdes, sovint acompanyats de guitarres o alguna llauna de cervesa.

Són poques les escoles que, com aquesta, tenen una plaça just davant. Tot fa pensar que es tracta d’un espai ideal perquè els nens i nenes s’hi quedin a jugar, però la realitat és una altra: les famílies l’abandonen ràpidament. La culpa la té un pàrquing soterrani amb dues sortides que avoquen a la plaça Castella i que interfereixen directament en el joc i la seguretat dels infants.

“L’apropiament de l’espai públic passa per sentir-te’l teu, poder moure’t amb autonomia i seguretat”, explica l’Elena Guim, arquitecta fundadora d’Arquect 10, un projecte que té en compte la veu de nens i joves per a repensar els espais, entenent-los com a subjectes actius. En aquesta línia també s’emmarca el seu treball a la UOC, de la mà del projecte CUIDAR, que escolta els més menuts per a optimitzar les polítiques de prevenció de riscos.

“Seguretat no és posar càmeres sinó mantenir el sentiment de comunitat. I la gentrificació trenca aquestes relacions”, puntualitza. I és que aquesta plaça, com la majoria d’espais característics del Raval, té un ús que Guim caracteritza d’”internacional”. Per una banda destaca el turisme i la consegüent pujada de preus dels establiments: “les famílies ja no poden consumir als bars perquè els preus són prohibitius per a molts. No hi ha pares i mares prenent alguna cosa mentre vigilen els infants que juguen. I, de la mateixa manera, sembla que no puguis fer ús de l’espai públic sense consumir perquè l’urbanisme sovint te’n fa fora”, considera.

I a l’altra banda de la internacionalització del Raval i completament oposada a la gentrificació del turisme s’hi troba la migració. “Aquesta zona està majoritàriament poblada per famílies filipines, fet que fa que l’espai evolucioni i que la manera d’entendre’l i apropiar-se’l canviï”, explica Guim. Les comunitats que habiten el barri provenen de cultures que fan un ús “molt actiu dels espais i que, tot i la migració, han aconseguit conservar els seus costums, que impliquen fer vida al carrer”, comenta.

Nois jugant un partit de basquet a la plaça Terenci Moix, al Raval | SANDRA LÁZARO

“El sentiment de pertinença passa per sentir-se reconegut en un espai”

La imatge que generen les places del Raval ha anat canviant progressivament donant pas a nens jugant al criquet i nenes realitzant coreografies davant els miralls del pati interior del CCCB. “Cada vegada costa més trobar espais on realitzar pràctiques esportives”, assegura Guim, qui recorda que amb la passada ordenança de civisme es prohibia el joc de la pilota. “Quan el Xino passà a ser el Raval hi va haver la necessitat de fer net a Barcelona i, en aquesta imatge idíl·lica, un nen que et dóna un cop al cap amb una pilota no hi entra”, ressalta, de camí a la plaça Terenci Moix, mentre el soroll de les rodes dels skates xocant contra les voreres es va fent cada vegada més present.

Però en arribar a Terenci Moix els patinadors, que es dirigeixen a la plaça del MACBA, queden -parcialment- encoberts pel so de les pilotes de basquet rebotant contra el terra i els crits i rialles dels adolescents que improvisen un partit. Es tracta d’un dels pocs espais pensats específicament per a fer esport, una pràctica “importantíssima per a generar sentiment de comunitat”, assegura Guim. Explica que els adolescents requereixen una identitat col·lectiva que passa per sentir-se reconegut en un espai. Així, aquesta plaça, monopolitzada pel mateix grup de nois que juguen sempre al mateix esport, funciona com a àncora amb el barri”.

Terenci Moix, a diferència d’altres places com la de Castella o la dels Àngels -més coneguda com a plaça del MACBA-, que acullen gent de tota Barcelona, està pensada per a cobrir les necessitats dels veïns del Raval. Així, aquests nanos han generat “unes dinàmiques d’ús pròpies, segons uns codis que no generen conflicte”, comenta. L’únic problema de la plaça, recorda, eren les olors: “si es vol que la gent faci ús de l’espai públic, s’han de cobrir les seves necessitats fisiològiques”. Per això, aquesta plaça va ser una de les pioneres del Raval en la instal·lació dels lavabos públics.

Noies ballant coreografies davant d’un dels miralls que composen les façanes del CCCB, al Raval | SANDRA LÁZARO

Les nenes al Raval: poques i en espais concrets

“Un dels temes curiosos d’aquesta plaça és el de gènere”, comenta Guim. Terenci Moix està monopolitzada pels nois, ja que la pràctica esportiva de grup és molt masculinitzada, opina. Així, les noies, que “acostumen a reunir-se en grups més petits per a xerrar, més que per jugar, no fan un ús tan actiu de les places com els nens”, observa.
Un dels pocs espais en el que es poden trobar nenes en grup és la plaça Coromines, on les noies -la majoria d’origen filipí-, es reuneixen per a realitzar coreografies davant els miralls que conformen una de les parets del CCCB. El dia que es realitza l’entrevista, però, aquesta façana es troba en obres, fet que fa que les nenes que acostumen a usar-la com a escenari no hi siguin, “encara que Coromines sigui una de les poques places que permeten seure de manera col·lectiva i tranquil·la”.

Aquest espai compta amb diversos equipaments que fan que puguin conviure diverses necessitats. Per una banda té un dels pipi-cans més grans de la ciutat i és un espai ample i lluminós, sense presència de cotxes, que fa que els nens i nenes puguin jugar sense perill -una remodelació urbanística que també s’emmarca en la necessitat de “fer net” després de la desaparició del Xino.

És una plaça que, com la del MACBA, permet reunions en grups grans per a les que la disposició tradicional dels bancs de la ciutat no és adequada. També són espais que s’han convertit en escenaris artístics: improvisacions musicals, performances o activitats alternatives com eren la pràctica de l’skate o la música trap que ara s’han normalitzat i s’han acabat convertint en part de la marca Barcelona. “Un bon espai públic ha de poder donar resposta a diferents necessitats”, explica Guim mentre un skater ens fa apartar perquè el fem nosa mentre grava un vídeo a un company fent acrobàcies.

Així, les grades de pedra de la plaça Coromines acullen reunions col·lectives, piruetes dels patinadors i permeten, inclús, que els nens facin ús de l’urbanisme tot explorant la seva psicomotricitat i creant jocs imaginatius que els equipaments infantils no permeten. El problema ve quan, segons Guim, “hi ha col·lectius que fan nosa en un espai. Passa a la plaça del MACBA, que ha acabat sent monopolitzada pels patinadors. Les divisions dels espais generen sectorització. Com a nen, el MACBA t’expulsa. O entres en la dinàmica de la cultura skater o no hi tens lloc”, explica just davant de la sortida de l’escola Vedruna – Àngels, que avoca directament a la plaça.

“Aquest espai seria molt estimulant pels nens, amb els museus i la diferència cultural, però no s’hi poden quedar”, assegura mentre seguim el gruix de menuts que surten de l’escola, alguns dels quals es dirigeixen a la plaça Caramelles o a la plaça Salvador Seguí, tots dos espais amb equipaments infantils.

Nenes jugant a un dels espais per a exercicis pensats per a la gent gran a la plaça Caramelles, al Raval | SANDRA LÁZARO

Els espais de joc, tancats i sota vigilància constant dels adults

La plaça Salvador Seguí -més coneguda com la plaça de la Filmoteca- compta amb un equipament infantil relativament difícil de veure. “Aquest espai de joc, que ja està en una cantonada, està doblement aïllat, amb una tanca. No ens posem en la pell dels nens, que no volen ser reclusos en les seves estones de joc”. I és que els equipaments infantils, segons l’arquitecta, poden resultar coercitius pels nens.

Per una banda, acostumen a estar rodejats de bancs que són usats pels pares i mares per vigilar els nens, que “acaben sentint-se molt observats i mancats d’espais de joc o conversa que no estiguin sota vigilància constant dels adults”. I per una altra banda, considera que aquests equipaments aporten unes possibilitats de joc molt delimitades. És per aquest motiu que els nens que arriben a la plaça Caramelles passen de llarg d’aquesta instal·lació i es dirigeixen directament a la zona d’exercicis per a la gent gran que es troba a l’altra banda de l’espai.

Aquesta zona compta amb equipaments que, si bé per a adults serveixen únicament per a excercitar-se, per als més menuts componen tota una gimcana oberta a la imaginació. “El problema, però, de delimitar l’ús de l’espai és que dificulta la seva compartició i en aquesta zona es donen conflictes quan els petits el fan servir perquè els més grans no hi tenen accés”, comenta. I és que l’ús intergeneracional és quelcom difícil d’assolir perquè els nens, “cansats d’estar determinats en espais de joc dissenyats per adults, de seguida ocupen les altres zones, com les pistes de petanca o els bancs, perquè per a ells tot es pot convertir en un joc”, assegura.

Aquest ús imaginatiu de l’espai es veu amb claredat a la plaça Jean Genet, que dóna a la sortida de l’Escola Oficial d’Idiomes de Drassanes. Es tracta d’una plaça amb molta vida “encara que a primera vista no disposi dels equipaments necessaris”, observa Guim. Els adolescents juguen a futbol, quan cau la nit, a l’escola Drassanes, que compta amb un pati obert, mentre els més menuts s’ho miren des de la plaça fent servir els seients de les bicicletes ancorades a una estació del Bicing com a tribuna privilegiada.

“Qualsevol espai pot ser dinàmic. El que per a nosaltres és un tub de ferro per a lligar bicicletes, per a ells és un repte que pot fer la funció que desitgin. Aquesta és la màgia de la infància: que pot apropiar-se de l’espai públic inclús quan l’urbanisme no els contempla”.

Un adolescent assegut a sobre una de les biciletes del Bicing, davant el pati obert de l’escola Drassanes, al Raval | SANDRA LÁZARO

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*