ENTREVISTA LOLA GARCIA | Directora Adjunta de La Vanguardia

“Aquest naufragi ha de servir perquè l’independentisme comenci a explicar les coses sense enganyar la gent”

Les metàfores marineres han estat recurrents en aquest procés. Han passat sis anys des que Artur Mas va posar "rumb a Ítaca". Ara, n'hi ha que parlen de "naufragi". Aquest és, precisament, el títol del llibre de Lola Garcia, directora adjunta de La Vanguardia, que explica els fets ocorreguts arran del 27 d'octubre, dia en que es va aplicar la DUI

Siscu Baiges
 
 
 
Lola Garcia, directora adjunta de La Vanguardia i autora del llibre 'El Naufragi'

Lola Garcia, directora adjunta de La Vanguardia i autora del llibre 'El Naufragi'

La directora adjunta de La Vanguardia, Lola García, va dedicar sis mesos a posar en ordre totes les informacions de què disposava i les que va anar afegint sobre una data clau en la política catalana dels darrers anys: el 27 d’octubre de 2017. El resultat és el llibre El naufragi (Ediciones Península). El setembre va sortir la primera edició. Va ja per la cinquena. Referència obligada, doncs, per polítics, periodistes, tertulians, ciutadans i, també, pels que hagin d’explicar la veritable història de la Catalunya recent.

Ha passat un any del 27-O, dia en què situa el ‘naufragi’ del procés. El vaixell del procés independentista se segueix enfonsant o està tornant a la superfície?

En aquest any hem vist la desorientació del món independentista. No crec que s’hagi enfonsat. Continua tenint un suport molt gran de la gent, que és el més important de tot el moviment, però sí que estem en un procés de reorganització, de reorientació i els partits independentistes encara no han fet una reflexió en profunditat del que volen fer d’ara endavant. ERC l’ha fet una mica més però el món del PDeCAT, l’antiga Convergència, el nou món que està construint Carles Puigdemont, no. Per tant, l’embarcació està una mica ‘al pairo’ (depenent de com bufa el vent).

ERC, que va pressionar fort perquè Puigdemont no convoqués eleccions el 27-O, ara adopta una postura moderada, contrària a les actuacions unilaterals del govern català. Hi ha dues ERC? Una abans i una altra després d’aquell dia?

S’han invertit els papers respecte l’any passat. Va ser gent d’ERC la que va empènyer més perquè Puigdemont fes la declaració unilateral d’independència. Penso que Oriol Junqueras no n’estava massa convençut però no va fer res per evitar-ho i va deixar que altra gent del partit, com Marta Rovira, pressionés Puigdemont perquè fes la declaració. Ara tot això ha canviat. És curiós. Tenim una Esquerra Republicana que té molt clar que la via unilateral no va enlloc, que no té prou suport social ni una conjuntura europea i internacional perquè evolucioni bé. Està buscant un altre tipus d’estratègia més a llarg termini, amb moltes dificultats per explicar-ho a la seva gent perquè li van dir una cosa fa un any i ara els està dient una altra.

Quan es va proclamar la independència al Parlament, les cares de molts dels que ho van fer eren molt serioses. Eren conscients que s’arriscaven a problemes judicials? Imaginaven que serien del tipus que s’han acabat donant?

Uns mesos abans, no. El juliol, per exemple, no eren conscients que tot podia acabar tant malament. Pensaven que podia acabar com va passar amb Artur Mas, amb judici, problemes amb el patrimoni, multes, sancions, inhabilitacions… Per això, es va provocar una crisi de govern en la qual van sortir uns quants consellers perquè no volien passar per tot això. Hi ha dos moments en què pensen que pot ser més greu. Un, l’1 d’octubre, quan veuen que l’Estat està disposat a fer servir la força física per impedir que es faci el referèndum, i l’altre quan posen a la presó els Jordis, que és un moment clau. A partir d’aquí són més conscients de les conseqüències penals que poden patir, però no crec que esperessin unes presons preventives tan llargues.

A El naufragi explica que Puigdemont no volia acabar a la presó però que, algun cop, havia dit que estava preparat per estar-hi un parell d’anys

Puigdemont, durant la seva presidència, hi ha moments en què parla amb persones molt properes i els diu que tornarà a Girona, com si tot acabés de forma tranquil·la i reprenent la vida normal, i hi ha altres moments en què parla, fins i tot, de l’exili i de la possibilitat de la presó. Va passant per diversos estats d’ànim en funció de les circumstàncies.

I també publica que Junqueras va comentar que s’exposaven a penes de fins a 30 anys

En alguna trobada en privat va parlar d’això. Són molt conscients que el tram final, la declaració d’independència és la que pot fer que tot es desencadeni amb més virulència. Per això les cares llargues d’aquell dia. En un moment que se suposa que hauria de ser d’eufòria, d’èpica, et fixes en els rostres dels protagonistes i tots estan passant un tràngol greu.

Van creure en algun moment que la gent, les multituds, els defensarien, impedirien que els detinguessin?

Durant de les reunions del que en deien ‘estat major’ -el nucli més proper a Puigdemont i Junqueras on es preparaven els diferents escenaris- sí que es va parlar de la possibilitat de fer un tancament dels líders polítics al Parlament i resistir allí amb la cooperació de la gent, que l’envoltaria i impediria que la guàrdia civil i la policia els detinguessin. Efectivament es va parlar d’això. El que passa és que quan arriba el moment de posar-ho en pràctica, el president Puigdemont pensa que això pot comportar conflictes violents al carrer i decideix no anar per aquest camí. Entre l’1 d’octubre i la declaració d’independència comença a ser conscient que pot haver-hi violència al carrer, bé entre catalans o bé perquè hi hagi una repressió de l’Estat que provoqui enfrontaments. Per una qüestió o per l’altra decideix que no en vol ser responsable.

Perquè Puigdemont no va ordenar que s’arriés la bandera espanyola que onejava al Palau?

Se li hauria de preguntar a ell, clar. És conscient que la declaració d’independència no té una transcendència real i, per tant, no serveix de res fer més gestos dels necessaris. El gest ja va ser la mateixa declaració, que, a més, en ella no hi posa que s’implementa la república sinó una altra cosa. Crec que pensa que fer més gestos com sortir al balcó o baixar la bandera abundaria més en un cert ridícul. En els dies posteriors, quan es veiés que la declaració no comporta res en la realitat, la seva imatge quedaria pitjor.

Lola Garcia, directora adjunta de La Vanguardia i autora del llibre ‘El Naufragi’

Queda alguna cosa per explicar de com es va organitzar la declaració d’independència, dels darrers dies previs al ‘naufragi’?

Queda explicar bé el cap de setmana posterior a la declaració d’independència. Hi ha moltes llacunes de les converses entre els membres del govern, si Puigdemont i Junqueras van parlar… Segur que hi va haver moltes converses que desconeixem. De totes les mediacions que es van fer queda per explicar la part de Madrid. S’ha explicat molt el que s’ha fet aquí però no s’ha explicat com es va viure des de la perspectiva de La Moncloa. Amb qui van parlar Mariano Rajoy i Soraya Sáenz de Santamaría. Encara s’ha d’explicar què pensaven ells.

En una de les moltes reunions que es van fer el 26 i 27 d’octubre, segons explica al llibre, el director de l’Oficina de Puigdemont, Josep Rius, va sortir un moment i quan va tornar va dir que Rajoy aplicaria l’article 155 encara que el president català convoqués eleccions. Un personatge en principi secundari pot ser determinant, segons com, en situacions límit com les que es van viure

Rius parla amb el seu homòleg a La Moncloa, que era el cap de gabinet de Rajoy, Jorge Moragas. Són les dues persones que estan al costat dels presidents i tenen informació directa d’ells. El que estranya és que els presidents no es parlin directament. Això sí que és absolutament anòmal. Per més confiança que tinguis en els teus col·laboradors, si necessites fer un acte de fe cal que parlis directament amb l’altre president. Aquí van fallar els dos.

Tenien els mòbils personals. Al llibre explica que Rajoy li va donar el número del seu a Puigdemont, a Barcelona, el dia de la manifestació contra els atemptats terroristes

Tenien els mòbils però no els van fer servir. És bastant increïble perquè avui quan intentes desfer un malentès, la gent es truca.

Puigdemont va dir que el dilluns següent tothom anés als seus despatxos i no va avisar Junqueras i alguns consellers que marxaria a Brussel·les. El llibre dona detalls de la sorpresa d’alguns d’aquests consellers. Quasi que sorprèn que no hagin estat més crítics amb ell després que els enganyés

El president Puigdemont aconsegueix un crèdit davant l’independentisme i criticar-lo tindria costos en aquest món. De tota manera, ERC sí que ha deixat anar que no els va avisar però no han fet una queixa formal perquè, al cap i a la fi, ells també tenen persones que han marxat com Marta Rovira o Antoni Comín. No hi ha recriminació explícita però sí que és veritat que la relació entre Puigdemont i Junqueras s’ha deteriorat bastant. Ja era difícil abans però arran d’això es deteriora més. Es fan retrets on tots dos tenen un punt de raó. Puigdemont retreu Junqueras que no l’ajudés a l’hora de convocar eleccions, quan necessitava el seu suport i que esperés que, per dir-ho col·loquialment, es ‘mengés el marron’ ell. Junqueras li retreu que ha anat a la presó i Puigdemont no va tenir prou confiança per dir-li que marxava. A més, des del primer moment hi ha una lluita entre ERC i el PDeCAT o el món polític de Puigdemont per ser hegemònics en l’independentisme i, per tant, aquesta mena de recriminacions tenen costos electorals per tots dos. No queden bé davant l’electorat. Els independentistes, al carrer, demanen unitat.

Els mitjans de comunicació han estat a l’alçada adequada en aquest procés? Han informat bé del que passava i del que estava en joc?

Els mitjans de comunicació a Catalunya ho han explicat pràcticament tot.

No tenen cap part de responsabilitat en que milions de persones creguessin que la independència era possible quasi d’un dia per l’altre?

I alguns polítics també s’ho pensaven. No comparteixo aquesta autocrítica que ens fem entre els periodistes. Els metges no es critiquen entre ells. Tenim una capacitat per autodestruir-nos que no és justa. És veritat que cada mitjà explica les coses en funció de la seva ideologia, trajectòria o història. En un conflicte com aquest, els mitjans es posen més d’un costat o l’altre. La gent sap quan compra un diari si és més o menys independentista. Una altra cosa és que potser hauríem d’educar els nens a consumir informació, a saber que els diaris i els mitjans tenen una línia editorial determinada i n’has de mirar més d’un si vols tenir una visió més ampla. O posar en quarantena algunes informacions, no perquè no siguin veritat sinó perquè uns posen l’accent en una cosa i uns altres, en una de diferent. No crec que s’hagin dit moltes mentides en aquest procés.

A les xarxes, sí

Per les xarxes és veritat que circulen moltes coses que no tenen sentit. Hem d’aprendre entre tots a discernir què és de debò i què, no. Als mitjans hi ha de tot. No comparteixo la narrativa de determinats polítics per la qual se suposa que estem tots adoctrinats. Avui et pots informar per on vulguis, als mitjans que vulguis i tens accés a informació per tot arreu.

Molta gent s’informa més pels xats del telèfon que no pas pels mitjans convencionals o els portals d’Internet

Si tu consideres que estàs ben informat perquè mires  facebook, twitter o els xats, aquí sí que tenim un problema greu. Això passa aquí i a tot arreu. Estan adoctrinats els americans, els italians? Potser tenim un problema perquè vist el volum d’informació que circula avui al món actual per les xarxes la gent té dificultats per saber quines fonts són fiables i quines, no, què és veritat i què, no. Això també passa amb els metges quan demanen que no mirem Google quan ens diuen que tenim una malaltia. No penso que el que passa a Catalunya sigui conseqüència dels mitjans de comunicació.

Quan es va aplicar l’article 155 de la Constitució a Catalunya, el diputat del PSC, José Zaragoza, segons explica vostè al llibre, va defensar i aconseguir que no s’intervingués TV3 i Catalunya Ràdio. Se’n deu haver penedit?

No crec. Què hauria passat si passat si haguessin tancat TV3 sis mesos? Hauria canviat la ment dels catalans? Dos milions de catalans que pensen que la independència és l’opció millor canviarien d’opinió perquè han estat sis mesos sense veure TV3? Em sembla absurd. Això no funciona així. Segurament que hem de tenir televisions públiques més plurals i rigoroses però no són tant determinants. Hi ha qui demana un 155 prolongat fins l’infinit però aquí vam tenir unes quantes dècades de franquisme i no va comportar que la identitat catalana es diluís o desaparegués. És una explicació massa simplista. Cal una mica més d’imaginació per solucionar aquest tema que tancant la ‘tele’.

Lola Garcia, directora adjunta de La Vanguardia i autora del llibre ‘El Naufragi’

Quin factor ha fet que l’independentisme s’hagi disparat des de les cotes baixes que tenia fa pocs anys fins el 48% que ha obtingut en les darreres eleccions?

Hi ha molts factors. No n’hi ha només un. No sóc sociòloga. La meva feina és periodística però intueixo que és conseqüència de diversos: la sentència de l’Estatut, el deteriorament de les institucions a tota Espanya perquè la gent posa en dubte que funcionin bé, començant pels jutges –són la institució pitjor valorada avui- , la corrupció, la crisi econòmica, les retallades brutals que s’estaven fent, les classes mitjanes amb por que els seus fills tinguin una vida pitjor que la seva, un model territorial que va funcionar una època però que s’ha demostrat que està en un moment de col·lapse i necessita alguna mena de reforma,… Són tants factors els que fan que la gent respongui d’aquesta manera. Potser n’hi ha més.

Acaba el llibre dient que l’independentisme no ha arribat al 50% dels vots i que no es pot descartar que l’acabi assolint. Ho aconseguirà?

Ara mateix ho veig una mica difícil. Hi ha, probablement, un milió de persones que estan molt convençudes i que, passi el que passi, continuaran mantenint aquesta bandera però també és veritat que hi ha un sector de gent que ha votat independentista, i que probablement continuarà fent-ho, que està desencisada de com ha anat el procés. Pot passar, sí. Es poden donar una altra vegada unes condicions  que, si no es posa remei en un termini raonable, ho facin possible. Estem en un 48%. No és tan impensable que passi del 50%.

L’Assemblea Nacional Catalana, la CUP i alguns col·lectius insisteixen que es mantingui la via unilateral i que es publiqui al Butlletí Oficial la declaració d’independència. Ho diuen per només per pressionar el Govern o creuen de debò que ho farà?

Haurien d’explicar-nos “i després què?”. Ho publiques al Butlletí Oficial i al dia següent envies els mossos a l’aeroport i les fronteres? Tens la capacitat de recaptar tots els impostos? Hi ha una sèrie de coses que no t’expliquen. El plantejament de l’independentisme ha de ser més realista d’ara endavant. Ha d’explicar que una independència amb trencament comporta uns costos que no sé si la societat catalana està disposada a pagar. Una independència que no tingui aquests costos ha de ser pactada. Per tant, necessites molt més suport social en el temps i en quantitat per poder pressionar perquè es faci un referèndum. Són les dues opcions. Jo no en veig més. Un país és independent quan el reconeixen els països del teu entorn. Ho faran Alemanya? França? Itàlia?

L’ANC està més embalada en aquesta exigència. Òmnium Cultural ha frenat una mica la pressió

Sí. Òmnium està més en la línia que defensa Esquerra Republicana. L’Assemblea està més en una línia de desobediència, d’unilateralitat.

Que manté viu el neguit, la por de molta gent

El problema és, sobretot, de sinceritat amb la gent. Si d’alguna cosa ha de servir tot aquest naufragi és, precisament, perquè l’independentisme comenci a explicar les coses sense enganyar la gent. La independència no és impossible, en absolut. Al món passen aquestes coses però això té unes vies, unes conseqüències i es fa d’una altra manera. I es pot fer de forma traumàtica o pactada. No n’hi ha més.

De tant en quan algú parla de violència i morts. Els últims, Agustí Colomines que escrivia que “si decideixes que no hi hagi morts, la independència triga més a arribar” i el propi Puigdemont que ha dit que “no és just que només puguin optar a l’autodeterminació els països que han engegat guerres”. Podem estar segurs que no arribarà mai aquesta violència?

No. Avui no es pot estar segur de res. De tota manera, la societat catalana ha aguantat un estrés polític i social molt gran durant cinc anys . La seva capacitat de resistència sense passar a les mans, per dir-ho així, és notable. Espero que continuï en aquesta línia. Hi ha grupets molt radicalitzats que busquen aquest enfrontament però, en línies generals, la societat catalana està convençuda que amb violència no es va enlloc. Jo he vist com es creua per la Diagonal gent amb la bandera estelada i l’espanyola i no passa res. La societat catalana és acomodada, no vivim en una societat en una situació critica de passar gana o que tingui un substracte de conflicte social molt important. La gent vol conservar això.

Diu a El naufragi que el final del procés no està escrit i que vindran nous líders que intentaran una nova travessia. Aquests líders estan a la vista o n’apareixeran uns altres?

L’independentisme té ara un problema de lideratge important. Dels dos líders un és a la presó i l’altre és fora. Estan amortitzats políticament perquè passaran per un judici i quedaran, com a mínim, inhabilitats. La seva capacitat per fer política està dificultada per això. Caldran nous líders.

Quim Torra pot ser un d’aquests líders?

No. Quim Torra és un activista que fa una funció instrumental, que li ha demanat Puigdemont. No és ni el seu successor ni té ascendència sobre tot l’independentisme, ni molt menys.

Pot tornar Artur Mas?

Segones parts com aquesta no les veig. A més està inhabilitat fins d’aquí a dos anys com a mínim. Potser una de les persones que pot adquirir una mica més de recorregut polític del que té és Jordi Sánchez. Podria tenir un paper més important en el futur. Però no m’arriba cap imput en el sentit que els que estan ara a la presó en puguin sortir aviat.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*