Entrevista | Nagore García Fernández, doctora en psicologia social i membre de Fractalitats en Investigació Crítica

Nagore García Fernández: “Enamorar-se és una construcció social”

Nagore García, doctora en psicologia social, parla d'amor i, indestriablement, de relacions de poder. Retirar el vel de suposada naturalitat i universalitat a l'amor romàntic és una aportació dels feminismes que, assegura García, ens permet descobrir-lo com a dispositiu reproductor de desigualtat de gènere.

Meritxell Rigol
 
 
 
Nagore García opina que

Nagore García opina que "l'amor romàntic ens subjecta a una posició subordinada" | MERITXELL RIGOL

Ni màgia ni papallones. Ni irracional ni inexplicable. Ni natural ni universal. Res d’això descriu què és l’amor segons analitza Nagore García Fernández, doctora en psicologia social i membre del grup de recerca de la UAB Fractalitats en Investigació Crítica. “El poder és inherent a les relacions amoroses”, explica, de bon inici, per situar la crítica. “La qüestió és com l’estem distribuint: d’una manera totalment desigual”, alerta en relació a l’amor romàntic, el model hegemònic de relacions sexoafectives.

Si bé García Fernández evita plantejar fórmules mestres davant els impactes del model d’amor romàntic, apunta que privilegiar altres relacions quotidianes, amb menys reconeixement social que les de parella, és una estratègia per enfortir la capacitat de qüestionar l’esquema i, de la mà, minimitzar la dependència emocional que promou. Un focus d’abusos i opressions que els feminismes detecten i exploren com remeiar.

El moviment feminista ha rebatejat Sant Valentí com a Sant Violentí i aprofita la data per denunciar l’amor romàntic com un caldo de cultiu de violències masclistes. Quins són els principals punts de crítica?

Una de les aportacions més importants dels feminismes és ubicar el model d’amor romàntic com una construcció social, històrica i cultural, que es materialitza i concreta en unes coordenades històriques, socials i geopolítiques. El primer antídot contra el mal que fa el model d’amor romàntic és trencar amb la ficció que és ahistòric i universal. La següent crítica té a veure amb els paràmetres des dels quals està pensat el model, que es redueix a una relació heterosexual. Si bé també hi ha un homoromanticisme, és a dir, que el model és traslladat i, d’alguna manera reinventat, en parelles lesbianes i gais, l’amor romàntic planteja que el vertader amor és entre home i dona. En qualsevol cas, hi ha una gran crítica a l’ancoratge i la dependència cap a una sola persona. Una de les grans lluites dels feminismes té a veure amb l’autonomia de les dones −entesa com a autonomia relacional, assumint que hi ha interdependència− i s’ha fet una gran feina en identificar l’amor com un element que, simbòlicament i efectivament, ens subjecta a una posició subordinada, a través de la dependència i l’entrega a l’altre.

Kate Millett es va referir a l’amor com a l’opi de les dones. Només per a les dones? Creus que és una afirmació vigent?

L’amor és un dispositiu que, a través de normes i valors, i també de formes de fer, pràctiques i discursos, aconsegueix reforçar la relació d’opressió dels homes cap a les dones. Ho reprodueix. A partir d’aquí, té un efecte brutal en la subjectivitat de les dones. Ens construïm com el que som a través del que ens han ensenyat, dels discursos que hi ha i de les pràctiques que anem fent entorn a les maneres de relacionar-nos sexoafectivament. Marcela Lagarde i altres feministes han investigat com la subordinació de les dones té lloc a través de la subjectivitat, de les teves formes de ser i pensar interioritzades.

En quins trets veiem l’impacte del model d’amor romàntic en la construcció de la feminitat?

Per exemple, en la generalitzada inseguretat i baixa autoestima de les dones. És cultural, però interioritzada. També en l’ancoratge en el rol proveïdora de cures. Ara bé, tot i que estructuralment afecta les dones, no ho reproduïm de manera acrítica. Les dones no som tontes. Podem identificar el que és una ficció i la distància que hi ha respecte a les relacions que tenim a la vida real!

I en la construcció de la masculinitat hegemònica, com impacta el model d’amor romàntic?

Com es construeix una subjectivitat quan tens una persona a casa devota a tu? Seria l’altra banda de la balança: perpetua l’autonomia de l’home. Molt vinculat al treball emocional que tendeixen a fer les dones, trobem que s’acaba reproduint el fet que ella està més pendent de l’altre.

Tradicionalment, entre les dones, tenir una relació de parella s’ha viscut com a part de la realització personal, més que no entre els homes? Per què?

Té vinculació amb la maternitat, perquè trobar parella és el que et permetrà tenir una família dins els paràmetres que socialment marcats per fer-ho. Tot i que també hi ha persones que estan apostant per altres tipus de relacions i de maneres d’entendre i practicar la maternitat, amb moltes dificultats segons com visquis i quines siguin les teves condicions… Però hi ha exemples diversos. I no són nous.

Hi ha estratègies per deixar de percebre l’esquema de l’amor romàntic com la vivència amorosa més desitjable?

Un impermeable davant l’amor romàntic es impossible posar-se’l, perquè estem en aquest món. No hi ha una separació real entre l’endins i l’enfora. El punt està en sortir de les subjectivitats dependents. Moltes vegades, quan es pensa en antídots per a l’amor romàntic, no sortim de la cotilla de l’amor en si. És a dir, com que hi ha relacions tòxiques, doncs pensem en relacions més sanes o igualitàries. Però se segueix pensant dins del mateix marc. Seria molt més interessant sortir-ne i pensar en pràctiques que pal·liïn el malestar i la desigualtat.

Per exemple?

Cuidar més altres tipus de relacions i estar vinculades a altres coses afavoreixen que, tot i tenir parella, no en depenguis tant emocionalment. Això és bàsic. En lloc d’estar repensant l’amor i generant-ne discursos, tot i que siguin crítics, ens cal posar més cura i atenció en com són les relacions que construïm al nostre entorn, en la vida quotidiana, com xarxes de barri o d’amigues que es fan tuppers, per comptar-hi quan no pots cuinar. No són fórmules màgiques, però són propostes que se surten del marc de la relació de parella i afavoreixen que no ens hi ancorem. Una de les aportacions importants dels feminismes és no només criticar les relacions de parella tòxiques, sinó ser capaces de veure el panorama complet i criticar el concepte de parella en si i el dispositiu amorós.

“L’amor romàntic té un efecte directe en com ens construïm com a dones i com a homes” opina Nagore García Fernández | MERITXELL RIGOL

No és tan habitual trobar cançons o pelis dedicades a la bellesa i la força de l’amistat com odes a l’amor de parella

Els mitjans massius tenen un paper molt important en el manteniment de l’amor romàntic. La literatura, el cine, la música, l’audiovisual, la publicitat… Ens anem tornant més crítiques i certes formes hegemòniques del gènere i les relacions no funcionen pel públic, grinyolen ràpidament, i adaptar les formes és una estratègia de mercat. No és que tinguin una voluntat de transformació, simplement és que no poden quedar-se ancorats en aquell tipus de narratives i representacions perquè no funcionen pel públic actual. Cada vegada hem de filar més prim en la crítica, perquè les versions actualitzades del model d’amor romàntic se’ns poden colar millor.

En la teva investigació ‘Difracciones amorosas: Deseo, poder y resistencia en las narrativas de mujeres feministas’, observes com activistes feministes viuen les seves relacions sexoafectives. Ser feminista marca la diferència en algun sentit?

Hi ha una implicació amb la transformació de les relacions de poder i una identificació clara que el model amorós hegemònic és nociu per assolir aquesta finalitat, pel que hi ha pràctiques de reflexivitat feminista brutals incorporades. No dic que no hi hagi reflexivitat i crítica en altres dones. N’hi ha! Però el nivell que vaig observar és de revisió constant dels desigs i les pràctiques.

Però les feministes s’enamoren o no?

Hi ha un article de Stevi Jackson que es diu ‘Inclús les sociòlogues ens enamorem’. Ella acaba criticant com per les feministes ha estat molt més fàcil criticar el model d’amor romàntic com a abstracte i no tant entrar a criticar l’enamorar-se en si, perquè totes ens enamorem. Això té a veure amb, més enllà del model, com estem entenent les emocions, com a quelcom que dotem d’una veracitat i realitat per sobre de tot. Sembla que el vertaderament autèntic és com ens sentim. I aquí ja no veiem ni el que és hegemònic, ni la construcció social, ni el nostre paper actiu en això.

Com es relacionen l’enamorament i l’amor romàntic?

Enamorar-se funciona dins del model d’amor romàntic. S’ha construït com un moment dins del model, com una fase que acaba, en la qual hi ha més energia, l’altra persona ocupa molt la teva ment… Quan parlem d’enamorar-nos donem per fet que estem parlant del mateix. Entenem enamorar-se amb una intensitat molt forta.

Més que entendre-ho, ho sentim així, no? Quina part d’emocional i quina de cultural té enamorar-se?

No hi ha separació: allò emocional és social i cultural. El que vivim afectivament no és independent del model sobre el qual està construït. El que sentim no és més real que la resta. Les emocions tampoc són universals, verídiques i ahistòriques. Enamorar-se és una construcció social i permet veure que el model d’amor romàntic és contradictori: la intensitat de l’enamorament enfront de la rutina i desídia d’una relació estable i molt llarga en el temps. M’estan dient, per una banda, que haig d’estar a tope vivint aventures, alhora que durar tota la vida? Tota la vida no estàs amb aquesta intensitat! Produeix molt de malestar. No ens en podem desfer de la nit al dia, però hem de ser conscients que està relacionat amb el que és cultural i social. No és altra cosa. Ens cal un desaprenentatge i un aprenentatge emocional nou.