Mossèn Josep Dalmau: un que encara ens quedava!

Implicat en els moviments socials, ecologistes i la lluita antifranquista, va ser un referent de l’església catòlica progressista i va entendre que el seu compromís era social: Com a part de l’estructura de l’Església va posar en contradiccions una institució eclesial molt ancorada en la defensa del nacional-catolicisme. Va mantenir sempre una veu crítica amb la jerarquia eclesial, essent una personal lliure dins tants dogmes, normes i drets canònics

Enric Canet
 
 
 
Mossèn Josep Dalmau

Mossèn Josep Dalmau

El cinc de setembre de 2018 va morir en Josep Dalmau. Dels darrers, potser el darrer, d’una generació única, imprescindible, per entendre el nostre país. Formava part d’aquell grup de capellans dels anys seixanta que van col·laborar en transformar l’Església i el País. Gent com en Lluís M. Xirinacs, en Ricard Pedrals, Josep M. Vidal i Aunós, Francesc Botey, Jaume Rodri, Josep M. Ballarín, Jordi Llimona, Joan Botam i molts d’altres…

Què van tenir d’especial, tots aquests capellans? Que no solament van ser uns referents en l’església catòlica progressista. Al contrari, van entendre que el seu compromís era social i que, com a part de l’Església i sobretot formant part de l’estructura, havien de transformar el país i el món. I, també, volien una Església encarnada amb l’afany de transformar el món. Aquells als quals el Concili Vaticà II no va confirmar el que volien i pel que lluitaven. Uns vivint en les estructures, d’altres vivint en altres llocs. Pocs anys després de ser ordenat ja el van va enviar a la Parròquia de Gallifa, en un intent de mantenir-lo al marge dels moviments socials i polítics. Però en va fer un Santuari de referència social i eclesial, amb una llum molt especial. Un espai transformat, més tard, en Santuari de  l’Ecologisme, a més de refugi de molta gent dins els límits que permetia un espai controlat per la policia i per la jerarquia del bisbe.

En Josep Dalmau, ja llavors, estava molt implicat amb el canvi social, proper als moviments polítics antifranquistes. De sempre, amb problemes amb la jerarquia eclesial i política, des que havia estat expulsat de la universitat de Salamanca. Va ser present en totes les lluites antifranquistes, amb intel·ligència i geni, fins la candidatura d’en Xirinacs a Premi Nobel. I va seguir amb la lluita en la transició i la democràcia des d’una opció sobirana i independentista. No va abandonar mai l’opció social ni eclesial fins als darrers dies de la seva vida. Sempre amb geni i intel·ligència.

En Josep va compartir amb en Lluís M. Xirinacs una manera d’apropar-se a la realitat d’una manera integral. Tal com queda concretada en el Santuari: la lluita era social i religiosa, antropològica i ecològica. I l’alliberament havia de venir en totes les facetes de la persona. Des d’una mirada sobirana, nacional, àcrata, progressista, pacífica. Molt més enllà de les anàlisis simplistes, de les lectures superficials, va ser un gran defensor de les llibertats socials, cíviques i sobiranes. Amb unes creences més enllà de totes les religions estructurades, amb una espiritualitat universal, ampla.

Posteriorment, alguns dels capellans es van secularitzar. Uns perquè no volien formar part de la jerarquia, altres per treure la llosa de l’estructura, alguns per compromís evangèlic. Els que van seguir com a capellans sempre es van mostrar com a tals, per posar més contradiccions a una institució eclesial molt ancorada en la defensa del nacional-catolicisme. Ell no es va secularitzar i això li va permetre mantenir la seva veu crítica amb la jerarquia eclesial, des de dins l’estructura, essent una personal lliure dins tants dogmes, normes i drets canònics. Dubto que els bisbes tinguessin la capacitat d’entendre’l.

Altres capellans van considerar que la seva missió era purament eclesial, dins les parròquies o institucions religioses. Es van tancar en les sagristies i els seus “fidels”, convidant la gent que havia compartit el compromís social però no creients, a marxar, generant fronteres sota l’argument de la fe. Josep Dalmau va ser dels pocs capellans que va mantenir un alt compromís social, referent per molta gent creient i no creient i sense fer fronteres. Perquè sense la gent, el món i la seva transformació, la missió de l’Església no té cap sentit, com creia Josep Dalmau, i no tancada en els seus cercles i litúrgies, el seu melic. Potser per això, hem de seguir recordant la cita del Bisbe Gaillot, implicat amb els més rebutjats i també condemnat per la Jerarquia: “Une Église qui ne sert pas ne sert à rien.

Enric Canet
Sobre Enric Canet

Enric Canet és educador, biòleg i escolapi, membre del Casal dels Infants Contacte: Twitter | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*