Gemma Lienas, escriptora i ex-diputada de Catalunya Sí que es Pot

“Molts dirigents independentistes no es van tirar enrere per por als seus votants”

Després de ser diputada de Catalunya Sí Que Es Pot a les eleccions del 27 de setembre de 2015, Gemma Lienas ha tornat a escriure llibres i s'ha apartat de la primera línia de la política catalana. Ara analitza els moments més angoixants d'aquella legislatura i sorteja amb bon humor i un punt de resignació la fractura social actual

Siscu Baiges
 
 
 
Gemma Lienas / SISCU BAGES

Gemma Lienas / SISCU BAGES

Si l’escriptora Gemma Lienas es pensava que ser diputada del Parlament de Catalunya seria una activitat avorrida s’equivocava del tot. Des de que va ser elegida diputada de Catalunya Sí Que Es Pot a les eleccions del 27 de setembre de 2015 fins que es va dissoldre aquella cambra parlamentària l’octubre passat va viure una etapa de feina, tensió i nervis permanents. Ara, quan ha tornat a escriure llibres i s’ha apartat de la primera línia de la política catalana, analitza els moments més angoixants d’aquella legislatura i sorteja amb bon humor i un punt de resignació la fractura social actual.

Com va ser l’experiència d’aquests anys al Parlament de Catalunya?

Molt dolorosa perquè vaig enganxar una legislatura molt bèstia. Ara m’ho puc prendre amb distància emocional. Dins el Parlament no podia. Sobretot els mesos de setembre i octubre ho vaig passar molt malament. Em sentia molt involucrada i trobava terrible el que estava passant. Sóc hipotensa però em va pujar la tensió a 15. Al marge d’això, em va agradar fer de diputada. Va ser una feina molt estressant. Érem un grup molt petit i em tocava treballar molt i anava sempre de cap. Treballava cada dia, inclosos els caps de setmana, de 8 del matí a 8 del vespre. Anava molt cansada però era una feina interessant, que em va permetre fer coses, tot i que era una legislatura que no ho posava fàcil, i que em van omplir de satisfacció. Me n’enorgullia pensar que estava allí servint a la gent que ens havia triat. Per mi era un honor. En general, tot i que no m’ho vaig passar bé és una experiència que em va agradar passar-la i que em va servir. Llàstima de la legislatura que em va tocar!

El debat parlamentari dels dies 6 i 7 de setembre passats com els va viure?

Dins el Parlament i dins de ‘Junts pel Sí’ hi havia molta gent que no s’ho creia. La sensació que tinc és que havien portat les coses tan enllà i, sobretot, estava tan involucrada la societat, que era molt difícil que es tiressin enrere perquè no sabrien què dir als seus votants. Anaven tirant endavant tot i que sabien que no hi havia sortida. I ho reconeixien al Parlament. Però, vaja!, fins que no vaig viure els dies 6 i 7 no em vaig creure que passaria el que va passar. Ho van canviar tot. Es van passar pel folre els drets dels diputats, l’Estatut, la Constitució i el que deien els lletrats, que han acabat deixant el seu lloc de treball perquè no els van fer el més mínim cas. Crec que la presó provisional és una injustícia brutal en un cas com aquest, tot i que Puigdemont amb la seva marxa no ha fet cap favor als presos. Però quan els veig a la presó recordo les vegades que Rabell i Coscubiela els havien avisat que els podien jutjar per un delicte de sedició que comportava anys de presó. Tot i així van tirar endavant. No s’atrevien a explicar-ho a la gent. El Parlament estava envoltat d’independentistes. Vam haver de sortir protegits. Mai m’hauria imaginat que hauria de sortir del Parlament protegida. Protegida d’uns senyors que fins aleshores eren els meus veïns, els meus amics, la meva família. Em va tocar molt.

La cara que feien els diputats i dirigents polítics que van proclamar la República el 27 d’octubre s’explica, segurament, per aquesta contradicció que diu que vivien

Aquell dia vam votar ensenyant el nostre NO. Ells volien que el vot fos secret. Em va semblar indigne. Aquell era el moment de la veritat. Just després de la votació vam voler marxar però el Parlament estava envoltat de gent. Ens van dir que no marxéssim perquè hi havia el perill d’agressions. Una hora i mitja o dues després vaig marxar amb els mossos que anaven amb Rabell, que em van acompanyar fins a casa. Era molt impressionant. Tenia la sensació que la democràcia s’estava enfonsant. S’havien carregat les lleis i, a sobre, ells eren els demòcrates i nosaltres no. Era surrealista. Així que vaig arribar a casa vaig engegar el televisor i els vaig veure cantar Els Segadors. Semblava un enterrament. Menys la CUP, tots tenien claríssim que no aconseguirien res.

S’esperava que no s’arriés la bandera d’Espanya del Palau de la Generalitat i que el president i els consellers ja no tornarien als seus despatxos?

Quan vaig veure les seves cares ja vaig pensar que no succeiria res. Però no m’imaginava que passaria tot el que ha passat després i que Puigdemont seria a Brussel·les dos dies després.

Qui té la culpa que haguem arribat a la situació on som ara?

Hi ha culpa per les dues parts. En realitat, va ser la societat civil la que va començar empenyent els partits. Artur Mas no tenia res d’independentista. Convergència se’n va fer quan va veure que les coses anaven per aquí i potser també per amagar el 3% i els seus problemes amb la justícia. Perquè va començar aquest fervor? A casa estic envoltada d’independentistes: fills, néts, germanes, cunyades… tots ho són. El meu fill ho ha estat sempre. Jo ho respecto. El que no respecto és com s’ha actuat i que no hagin tingut en compte la meitat de Catalunya que no vol la independència. Tot això es va incrementar molt amb la crisi econòmica. Marina Subirats ho va definir molt bé quan parlava de la “única utopia disponible”. És veritat. En el fons, m’hauria agradat tenir aquesta fe. Tenir fe és una comoditat fantàstica. Et soluciona la vida, sigui fe per la religió o per la independència. Tinc una germana a la qual la política li ha interessat sempre zero i s’ha fet independentista. Ara s’ha tirat una mica enrere. Quan li demanava perquè volia la independència, em contestava que Catalunya seria millor. I quan li demanava perquè ho creia em contestava que no ho sabia, però que seria millor.

Una qüestió de fe

Sí i jo no en tinc. Econòmicament continuem vivint anys molt durs. No hem millorat com diuen alguns. Els meus fills i familiars joves han anat perdent la feina i després o no n’han trobat i s’ho han hagut de muntar pel seu compte o tenen feines molt precàries. La sensació que tinc és que la crisi continua però que ens hi hem adaptat. Hem deixat de ser rics, de creure que podem viure bé, que l’estat del benestar pot arribar a tot arreu,… Tenim una sensació de desesperança. I a mi em desespera veure com estan els nostres fills i néts. I crec que això va fer molts independentistes. Deien que Espanya ens robava i la gent va començar a pensar que si fóssim independents tindríem molts més diners i es farien les coses d’una altra manera. Vivim en un món global, amb unes regles de joc que a mi no m’agraden però que són les que hi ha. Vivim a Europa i ens interessa continuar-hi. Molta gent va ser ingènua però als polítics ja els va interessar que ho fossin. I a l’altra banda teníem Rajoy que es quedava quiet, feia el mort i esperava que el problema s’arreglés sol. I el problema no s’ha solucionat sinó s’ha fet molt més gros. M’encantaria que dialoguessin però no sé si ho faran.

Rajoy ja no hi és

I Pedro Sánchez ha dit moltes vegades que cal diàleg. Joan Coscubiela deia en un article recent que tothom parla de diàleg però que dialogar implica pactar i renunciar a coses. Si no volem que es faci tot judicialment, que no ho volem, ho hem de fer políticament i això no es pot fer encastellant-te en la teva posició. No arribarem enlloc amb posicions com les d’Elsa Artadi quan diu que no es mouran un pèl i continuaran amb la via unilateral a la independència. La política és l’art de pactar. Hi ha independentistes que si es resolguessin una sèrie de greuges que Catalunya té des de fa molt temps potser rebaixarien les expectatives. Almenys s’hauria d’intentar.

Gemma Lienas / SISCU BAGES

La seva germana acceptaria deixar la independència per d’aquí a uns quants anys quan li havien dit que ja estava proclamada?

A casa ja no en parlem. S’havien creat situacions molt incòmodes. Vam viure situacions dures i tinc claríssim que la família està per sobre d’això.

Se’n pot fer abstracció?

A casa ho hem aconseguit. Driblem. En algun moment a algú se li escapa però enseguida fa marxa enrere i no se’n torna a parlar més.

Deuen portar llaços grocs els seus familiars independentistes

Que el meu fill porti un llaç groc no em molesta. Em sembla bé. És la seva decisió. Té dret a portar-lo. Clar que sí. La llibertat d’expressió està bé. Mentre no m’omplin les platges de llaços grocs. L’espai públic s’ha de respectar; és comú i en ser comú no es pot omplir de símbols. Dels que siguin! Si jo em dedico a posar llaços liles perquè sóc feminista la gent em dirà alguna cosa. La llibertat d’expressió s’acaba on comença la de l’altre.

Ja poca gent parla de revolució del somriure però tampoc no hi ha gaire incidents violents

No hi ha hagut hòsties, per entendre’ns. Vaig estudir molt la qüestió de la violència per escriure dos llibres: “El diari blau de la Carlota” i “Atrapada al mirall”. Tots dos parlen de violència. Un, de violència de gènere i d’altres tipus, i l’altre tracta un cas de violència de gènere. L’antropòloga Gerda Lerner, al seu llibre ‘La creació del patriarcat’, explica que, en el Neolític, quan dues tribus s’esbatussaven, la que guanyava acabava matant els homes de l’altra. Era molt costós vigilar-los tot el dia i aviat van descobrir que no calia matar-los, que hi havia eines per tenir a la gent sotmesa sense necessitat d’utilitzar la violència física. És la violència psicològica, que és la que es fa servir moltes vegades en les relacions de parella, el bullying o el moving. La violència psicològica pot ser tant terrible com la física. A mi ningú no em va agredir el 27 d’octubre quan vaig sortir del Parlament escortada. Però em vaig sentir agredida perquè tot i que no em peguessin, aquella ràbia, aquells insults, aquell haver de sortir protegida per mossos era violència. No hi hagut violència física però n’hi ha hagut molta de simbòlica i de psicològica. Les dones això ho sabem molt bé. Hem viscut moltes vegades la violència psicològica.

Alguns dirigents independentistes han explicat que preveien una resposta molt més violenta de l’aparell de l’Estat espanyol

Al Parlament hi havia independentistes que deien que “el que necessitem és un mort”. Esperaven fets més greus l’1 d’octubre. Jo tenia molta por que hi haguessin enfrontaments molt més bèsties dels que hi va haver. Li vaig dir a la meva filla que estava molt implicada. No vull minimitzar la violència que hi va haver aquell dia i em sap molt greu però és la mateixa violència que van utilitzar els mossos el 15-M, la que hi ha en un desnonament o la que utilitzen els policies francesos al pas de Calais contra els immigrants. Si no ens agrada la policia canviem-ho però totes les policies actuen igual quan han de reprimir un acte no legal. Vinc de l’època franquista i vaig estar a manifestacions no permeses i sé com ens atonyinaven. I quan veia aquella gent que anava a votar amb l’àvia en cadira de rodes o els nens en un cotxet… És molt greu que el govern no els avisés del que podia passar. La meva filla no ho sabia. Parlava com si anés a una festa. Després de l’1 d’octubre estava feta pols. El 27 d’octubre vaig entrar al Parlament juntament amb una persona molt coneguda, de la qual en vull guardar l’anonimat, que em va dir que em preparés perquè aquell dia hi hauria sang.

Podrà tornar a parlar tranquil·lament amb la seva família de la independència de Catalunya?

No ho sé. No sóc optimista perquè penso que això no s’arreglarà en dos dies. Potser s’arreglarà en vint anys i serà dur si he d’estar tot aquest temps sense parlar de política amb la meva família… Amb els meus néts, que estan a punt de complir disset anys, sí que hi he pogut parlar. Estem una mica com estava el País Basc, però sense ETA. Amb la societat molt partida. És impossible parlar d’aquest tema sense crispació. Amb Pedro Sánchez podrien canviar les coses. El president que tenim a Catalunya no em sembla que sigui gaire dialogant.

Què farà durant aquests vint anys, doncs

Els mesos de setembre, octubre, novembre i desembre de l’any passat li deia al meu company que marxéssim. No em veia en cor de viure en una Catalunya com la que hi ha. Ara ja m’he adaptat una mica. De tota manera, si no tingués família aquí no m’importaria marxar. No m’agrada gens la societat que s’ha creat. Quan tenia vint anys la societat no era tan inclusiva com hauríem volgut però ho era molt més que ara. Avui ha quedat partida i he viscut amb molt dolor algunes situacions. Em sentia molt incòmoda. O ets d’un cantó o de l’altre. No pots estar enmig. I jo no em sento de cap dels dos costats. Els meus amics de Madrid o Andalusia estan horroritzats. “Han despertat la bèstia”, diuen quan veuen la gran quantitat de banderes espanyoles que han aparegut als balcons de les seves ciutats.

Per això puja Ciutadans als sondejos i el PP aguanta tant, malgrat els nombrosos casos de corrupció que l’afecten?

No pot ser que hagi estat només per la qüestió catalana. Hi ha més raons. El món s’ha anat tornant de dretes. Hi ha molta gent que vota la dreta perquè pensa “virgencita, que me quede como estoy”. Té piset, cotxe, i tem perdre’ls. L’Espanya dels anys cinquanta era més pobre que l’actual. La gent s’està tornant conservadora a tot el món. A part que el nacionalisme que hi ha aquí es viu a molts llocs. Si volgués marxar d’aquí me n’hauria d’anar a Mart o al Pirineu dalt de tot d’una muntanya i desconnectar. Això és impossible. França és la meva pàtria també. La pàtria és la infantesa. Hi vaig passar llargues temporades de petita perquè la meva mare era francesa. Hi tinc una certa tirada però està igual que aquí. Pateix aquest nacionalisme exacerbat, fruït de la por i d’una certa idea supremacista.

Un referèndum sobre la independència de Catalunya seria o serà la millor sortida al cul-de-sac actual?

Estaria bé que es pogués fer un referèndum. No crec que el guanyessin els partidaris de la independència, perquè la situació està bastant enquistada. Els números no es mouen. S’ha de revisar la Constitució, anar cap a un estat federal. No sé si acontentaria a tots els independentistes però a molts potser sí. Aquesta efervescència independentista no hi era fa 10 o 15 anys. Els temps no són líquids; són vaporosos. Potser d’aquí a cinc anys només se’n recorda d’aquest tema una part residual de la població, la que ja era independentista abans. No crec que el referèndum resolgués el problema perquè si sortís que NO els independentistes voldrien continuar fent referèndums fins que sortís que SÍ. Potser calmaria els ànims. No ho dic tant perquè sigui la solució sinó perquè s’ha demanat tant que potser valdria la pena fer-lo. Més aviat crec que la solució ha de passar pel diàleg i trobar espais comuns. Del 48% independentista, quants estarien disposats a rebaixar les expectatives? Sinó no arribarem a cap solució. Hi ha molta gent que no vol la independència.

Mentre no arriba aquesta solució, podran les qüestions socials recuperar el primer pla del debat polític a Catalunya?

Escoltava el president de la Generalitat al Parlament i pensava que sempre parlen del mateix. Com si no hi hagués cap altre problema a Catalunya. N’hi ha de gravíssims. Tenim un problema estructural brutal de desocupació que, a més, augmentarà. Ningú es planteja què passarà en el futur amb la feina. Necessitem una Renda Garantida de Ciutadania. El canvi climàtic… Hi ha moltes qüestions molt importants que no es debaten ni al nostre Parlament ni a molts d’altres.

El feminisme sí que ha sabut obrir un forat en l’agenda informativa, sobretot amb les manifestacions espectaculars del 8 de març

Estic molt contenta, però espais que eren feministes han acabat petant o quedant en mans de les dones independentistes. Gran part de les associacions feministes, culturals o esportives, van voler fer manifestos a favor de la llibertat, l’1 d’octubre… Jo deia que d’acord però que, a més, també s’havien de fer manifestos per denunciar el que va passar al Parlament els dies 6 i 7 de setembre. Van ser unes accions no democràtiques que calia denunciar, però ningú no ho volia fer. Em va molestar molt i he hagut de deixar espais.

La manifestació del 8 de març va ser multitudinària quan cada any érem molt poques. Hi havia molts homes i molta gent jove. L’han visibilitzat cares famoses. Emma Stone ha fet discursos feministes molt bons a les Nacions Unides i a l’entrega dels Òscars i ha enganxat molta gent, especialment noies joves. Jo ja puc anar fent discursos. El meu llibre “Diari lila de la Carlota” ha ajudat a fer feministes a moltes dones, però el que diuen actrius com Emma Stone té un impacte enorme. Totes les meves nétes són feministes. Han anat a les manis i porten símbols feministes.

Del paper dels mitjans de comunicació en aquest procés, què en pensa?

Els mitjans catalans que són la veu del govern l’han abonat molt. He deixat de veure TV3 perquè em posa molt nerviosa. Al digital Vilaweb no li pots demanar una altra cosa perquè justament ha nascut per això, però TV3 era ‘la nostra’. Ara és ‘la d’ells’. Em sap greu no poder posar-la.

I després de la intensa etapa de diputada, la calma de l’escriptura…

Escriure i llegir, a part de la meva professió, són la forma d’estar en una bombolla fantàstica. He acabat d’escriure una novel·la per adults que vaig haver d’interrompre just quan la començava per anar al Parlament. Tinc dos llibres més en marxa, per nens i joves, i un altre d’adults al cap.

Parla de la independència de Catalunya en algun d’ells?

No, no, ni pensar-ho.

12 Comments en “Molts dirigents independentistes no es van tirar enrere per por als seus votants”

  1. Totalment d’acord….. En tot. Molt senzill i per tant molt clar. De lo millor q he llegit sobre el tema.

  2. Me ha gustado mucho y me ha estimulado a leer sus escritos

  3. He d’entendre que es violents varen ser els independentistes a les portes del parlament per mirar-la amb cara de rabia i cridar?
    Estic cansat d’aquest diacurs en que tot és violència sempre i quan vingui d’una de les parts. Aqui hi vivim gent que fa un munt d’anys que rebem violència verbal i en multitud d’altres formes diariamnet, povinent de mitjans de comunicació espanyols i dels mateixos representants de l’estat, pee no citar-ne d’altres. De fet aquesta és una de les raons per les que hem arribat aquí. Ara. La ràbia acumulada amb els anys d’umiliacions cap el nostre poble no a podem mostrar al carrer perquè molesta a algunes persones; Segurament amb la pell molt mes fina, és clar.

    Per llogar-hi cadires tu.

    PD. Completament d’acord amb que molts dela polítics independentistes no s’ho creien. Aqui wl gan error.

  4. Fulano // 12/06/2018 en 9:55 // Respon

    Ja tenim “fatxes” catalans independentistes. Aquesta es la novetat aportada per aquesta crisis.

  5. Salvador Ferrer // 12/06/2018 en 11:46 // Respon

    Fá una exacta exposició de la situació i la realitat a Catalunya.Les dretes i els denominats independentistes,se han retroalimentat per amagar les seves vergonyes i de pas,encendre sentimients cap a la intolerancia i la irracionalitat, en contraposició a les necesitats reals de les persones.

  6. Miquel 28 // 12/06/2018 en 14:34 // Respon

    Una visió molt encertada d’un bocí de història que molts veneren i altres critiquen. La visio de cada part implicada es parcial i partidista. Mai mes vull una Catalunya trencada, mai mes les famílies barallades, mai mes uns irresponsables polítics han de jugar amb sentiments i creures Deus

  7. Miquel Àngel // 12/06/2018 en 14:51 // Respon

    No Marc, no has entés res.

  8. Laura Garrido // 12/06/2018 en 22:58 // Respon

    No estic gaire d’acord la veritat! És un punt de vista, val, massa personalitzat i de fet ni parla del gran problema real Ñ i que sense aquest risc polític, potser encara tindríem Rajoy per anys
    No ho heu entès ben bé

  9. Gemma lo teu potser és escriure i el feminisme però de política no gaire! Escolta els teus fills, nets i família!

  10. Cristina // 12/06/2018 en 23:08 // Respon

    No t’agrada tv3? ohhh doncs no sé pas si tv1 la sexta o antena3 o.. la guanyen en qualitat!
    48% anirà creixent més q desapareixen com dius
    Referendum? Tan clar tens q sortirà no… Som-hi fem-lo!

  11. No miquel angel, no has entés res macoooo!
    El temps parlarà però doneu les gràcies a la valentia i el coratge més q plorar i claudicar

  12. Pilar Uriel Giménez // 19/06/2018 en 6:39 // Respon

    Conforme anava llegint pensava que era un relat molt semblant al que podia haver fet jo amb la diferència que ella ho va viure desde dins i jo desde fora. Caldrien més mirades com la seva. Una dona amb criteri que no es deixa manipular. Gràcies Gemma!!!

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*