Mimmo Lucano, l'”alcalde tossut”, resisteix

Domenico Lucano és alcalde de Riace, un poble de Calàbria (Itàlia) de 1800 habitants. Fa 15 anys eren 500. L'escàs desenvolupament de la regió, la migració de joves a zones industrialitzades i el control de la 'Ndrangheta, condemnaven Riace a desaparèixer. Avui, gràcies a Lucano, s'ha reactivat l'economia, impulsat cooperatives i comerços tradicionals que regenten persones migrades i refugiades. Però aquesta utopia de la convivència ha portat a Lucano a ser detingut, acusat de promoure la immigració il·legal.

Gaby Poblet
 
 
 
Domenico Lucano, alcalde de Riace | Carlo Troiano

Domenico Lucano, alcalde de Riace | Carlo Troiano

Domenico Lucano, l’alcalde de Riace, el poble del sud d’Itàlia famós per acollir migrants i refugiats, es va despertar el matí del dimarts 2 d’octubre amb la policia a casa seva per arrestar-lo per “afavorir la immigració il·legal”. Exactament cinc anys després d’aquell terrible naufragi davant de l’illa de Lampedusa d’un vaixell amb 350 refugiats, la Itàlia solidària perd enfront de les lleis racistes i la criminalització de la immigració que promou el govern de la Lega Nord i del M5S.

Lucà i Riace (ja no es pot parlar del poble i de l’alcalde per separat) s’havien convertit en un emblema de la resistència a l’Europa fortalesa. El seu model d’acollida es va fer conegut a tot el món, des que la Revista Fortune va incloure a Domenico Lucano entre les 50 persones més influents del món, al costat de persones com el papa Bergoglio o Angela Merkel. Però qui és aquest home i per què molesta tant Matteo Salvini, que es desviu per insultar i el va qualificar com “un zero”? I per què està acusat i arrestat?

“Mimmo”, així se’l coneix a Riace, és una persona amb una convicció profunda i sincera del pensament col·lectiu proletari. Creu que ajudar és un impuls instintiu i li agrada explicar que ell forma part “dels últims, no dels primers”. És un home humil, encara que al poble té fama de “capatosta” (tossut). I ho és. Explica Tiziana Barilla al seu llibre “Mimmi Capatosta” (traduït com “Utopia de la normalitat” per Icaria Editorial) que de petit no volia cordar-se les sabates. La seva mare i el seu germà li insistien que ho fes i ell responia: “perquè tots ho fan, jo no vull”. De jove va ser un excel·lent jugador de futbol, ​​però no va continuar la carrera de futbolista perquè no li agradava obeir l’entrenador. Va començar a estudiar i es va lliurar a la militància al costat d’un grup d’amics.

En els ’80 Riace feia por. Eren temps foscos i sagnants, la ‘Ndrangheta (màfia calabresa) dominava la zona. La gent li repetia “Fatti i Fatti toi” en llengua calabresa (“ocupa’t dels teus assumptes”), i s’imposava l’Omertà , la llei mafiosa del silenci. Va ser per la seva tossuderia que va poder tirar endavant. I el poble també.

Riace és un poble de Calàbria (sud del sud) de 1800 habitants. Fa 15 anys eren només 500. L’escàs desenvolupament de la regió, la manca de treball, l’emigració de joves a zones industrialitzades d’Itàlia i el control de la ‘Ndrangheta , condemnaven Riace a desaparèixer. Avui, gràcies a una política hospitalària, nens i nenes corren per tot el poble, parlant en diverses llengües, i els comerciants van tornar a obrir les botigues. Ja no fa por.

En Calàbria, l’hospitalitat sempre va ser un valor inqüestionable. Quan el 1998, va arribar una embarcació de famílies refugiades kurdes de la costa de Riace, tot el poble va sortir a ajudar i els van allotjar a casa seva. Per aquell temps, Mimmo era regidor en minoria i com a bon tossut li va proposar a l’alcalde un projecte de gestió d’acollida, basat en l’experiència de Trieste, on estaven arribant refugiats de Kosovo. Amb el suport d’ACNUR i d’altres entitats, el 2001 Riace entra a la primera convocatòria per al Programa Nacional d’Asil. El 2002, amb la famosa Llei Bossi-Fini es converteix en SPRAR, (Sistema de Protecció per Sol·licitants d’Asil i Refugiats), el sistema públic d’acollida que funciona sota la responsabilitat compartida entre el Ministeri de l’Interior i les autoritats locals. Però al mateix temps, és precisament amb la Llei Bossi-Fini (impulsada, entre d’altres, per Bossi, l’antecessor de Salvini) que Itàlia obstaculitza la immigració, vinculant el contracte laboral a la residència i legalitzant el rebuig al mar mitjançant acords de ‘devolució’.

Però el tossut Mimmo insisteix i segueix endavant. Eren els temps del moviment antiglobalització de Gènova, en el qual es va inspirar Mimmo per llançar la seva campanya: “Un’a Altra Riace é possibile” . El 2004 va sortir elegit alcalde i l’hospitalitat es va convertir en la seva política, no només per ajudar immigrants, sinó per reactivar l’economia del poble. Amb l’ajuda de l’ONG Recosol (xarxa de municipis solidaris d’Itàlia) es va fundar la cooperativa Città Futura que s’ocupa de rehabilitar els habitatges abandonades per la població emigrada al nord d’Itàlia i moltes dècades enrere, a l’Argentina, Estats units, Veneçuela i Austràlia.

Mimmo també va impulsar un sistema públic d’aigua potable i un sistema de recollida selectiva d’escombraries que gestiona un jove refugiat de Ghana, amb l’ajuda d’un carro i dues famoses burres Rosina i Rosetta. La gestió mitjançant petits vehicles motoritzats costava bastant més del doble i Mimmo va pensar que una solució era recórrer a les tradicions locals. El mateix va pensar per a l’economia, i també a través de cooperatives es van recuperar els antics tallers artesanals, de telers, vidre i ceràmica, on avui treballen majoritàriament dones refugiades que aprenen oficis i alhora transmeten coneixement.

Activistes i líders sindicals de Calàbria (Itàlia) i assistents a la mostra de Cinema Migrant posen per donar suport a Domenico Lucano | Sandra Vicente

Però llavors de què se l’acusa exactament a Mimmo Lucano?

La convicció de Mimmo en el somni proletari, el va portar a trencar amb el model assistencial d’acollida i a impulsar una veritable política d’integració creant llocs de treball. I això és el que li va portar problemes i mals de cap amb la burocràcia del sistema SPRAR. Alguns informes d’auditories de la “Guardia di Finanza” (a Itàlia hi ha una espècie de policia financera) tenien irregularitats administratives però altres van ser positius. Amb l’increment i el poder de la ultra dreta a Itàlia, Mimmo Lucano va passar a estar a la mira pel seu model d’acollida. A l’octubre de 2017 el van imputar “per prevaricació, suborn i frau amb agreujants”. En total eren 7 causes però es van anar desestimant.

I per què l’arresten ara? De totes les causes han quedat dos: l’acusació per atorgar contractes fraudulents per a la recollida selectiva d’escombraries (sí, el de les burres!) I la de promoure un “matrimoni de conveniència” -cal preguntar-se quin matrimoni no és “per conveniència “- entre una jove nigeriana a qui se li havia rebutjat la sol·licitud d’asil i un home italià de Riace. També està acusat com a còmplice Tesfahum Lemlem, una jove etíop que va arribar a Riace fa 10 anys i ara treballa de tècnica d’acollida. L’arrest domiciliari de Mimmo Lucano es produeix conjuntament amb un seguit de mesures impulsades per Matteo Salvini, per reduir els fons del sistema d’acollida. Després de vint anys d’incitar l’odi,

Al moment d’acabar aquest article, Domenico Lucano es troba declarant en els tribunals. Però Mimmo no està sol, Riace es va convertir en un símbol de lluita i solidaritat a nivell internacional. Dissabte està prevista una concentració a Riace per donar suport a Mimmo Lucano, organitzada per entitats i moviments socials. Mimmo resisteix perquè per sort el món està ple de cabuts com ell que l’acompanyen. Perquè contra el cinisme cruel de l’extrema dreta, no queda una altra que ser molt tossuda.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*