Manderley al Guinardó

Són molts els que, en persona o mitjançant els seus blogs, m'han comentat les males puces dels responsables, sempre predisposats a respondre amb silencis o a fer fora als inquisidors i atrevits preguntadors que s'apropen al portal a la recerca dels seus secrets

Jordi Corominas i Julián
 
 
 

Anit vaig somniar que tornava a Manderley. Bé, no és del tot cert, però a mesura que avanci l’explicació podreu comprovar com n’és de precisa la primera frase, centrada al retorn a una finca amb aires terrorífics a un dels cims del Guinardó, punt de partida per a submergir-nos a altres aspectes del barri.

Ens trobem al carrer del Doctor Cadevall. Quan era adolescent pujava el seu sinuós recorregut per a beure amb els amics per a beure sens por a ser molestat, ni tan sols pels veïns. El viratge final condueix a un mirador extraordinari, una espècie de límit ciutadà, doncs només els ocells poden superar-lo. La resta són tanques i una inigualable vista, una de les més boniques i desconegudes de tota Barcelona.

Com a cloenda, després d’ascendir un camí que clama amb urgència una reparació, trobem una reixa per a protegir una vivenda ben difícil de fotografiar íntegrament. Li diuen Can Mascaró i resulta impossible donar amb el nom del seu arquitecte. És de 1910 i avui en dia acull l’Institut mèdic pedagògic José Córdoba Ferreiro, un centre residencial per a persones amb discapacitat intel·lectual, el que potser expliqui les diverses experiències d’aquells amb intenció de demanar permís per accedir a l’interior. Són molts els que, en persona o mitjançant els seus blogs, m’han comentat les males puces dels responsables, sempre predisposats a respondre amb silencis o a fer fora als inquisidors i atrevits preguntadors que s’apropen al portal a la recerca dels seus secrets.

Tot té una història. La nostra surt de Claudi Planàs i Armet, director general de la companyia de Ferrocarrils de Tarragona, Barcelona i França. L’any 1870 comprà la masia de Can Melich. A principi del segle XIX tenia una extensió de més de setanta mil metres quadrats, molts d’ells destinats a ús agrícola. Amb el pas dels anys la propietat perdé el seu gigantisme i ara és el Centre Cívic del Guinardó, un espai públic ubicat just al costat de l’antic torrent d’en Melis, terme molt semblant al Melich de la casa, i adjacent a les instal·lacions del F.C. Martinenc que fa temps foren la seu del mític canòdrom de la zona.

La masia amenaçava ruïna i per això Planàs decidí anar al lloc més alt i edificar una torre modernista on succeeix la nostra particular Rebeca, un lloc aïllat que aleshores deuria ser l’enveja de tothom. D’aquesta manera nasqué Can Mascaró, nom que amb tota probabilitat remet a l’arquitecte. Segons la nostra estimada pàgina Memòria dels Barris no es pot descartar que aquest fos Maties Mascaró, gendre de Planas, qui pogué gaudir ben poc de la seva residència a 150 metres sobre el nivell del mar, doncs morí el 13 de setembre de 1914.

Més o menys per aquelles dates s’erigia al número 81 de rambla Volart un xalet modernista que encara avui en dia, convertit en el Liceo Castro de la Peña, destaca per la seva combinació cromàtic i una esplèndida tribuna central. El 1915 fou la seu de l’Institut mèdic pedagògic dels doctors Josep Córdoba Rodríguez i Benjamí Nonell Camp. El primer s’havia especialitzat en psicopatologia a París i es casà amb Rosalía Ferreiro, també partícip a la fundació del centre.

El segon era especialista infantil, el que ens ajudaria a entendre la vocació inicial de la institució, remarcada a un anunci de 1917 que deia el següent: Casa de cura y educación (primera y única en España) destinada a los niños rebeldes inestables, a los débiles, apáticos, asténicos, a los atrasados, a los que padecen afecciones nerviosas, a los que sufren tics, a los que tienen algún defecto de lenguaje.

La promoció acabava amb una lloa a lo saludable del lloc, factor molt valorat per tants barcelonins que situaren la seva vivenda al Guinardó pels tombants del segle passat. Aquest territori de Sant Martí de Provençals rep el seu nom per l’abundància de guineus. De petit pensava que devia el seu bateig a la presència del bandoler Perot Rocaguinarda, confusió comprensible donada l’existència d’una homònima cooperativa.

El 1915 la finca deuria trobar-se força isolada i com a molt, així ens ho informa la cronologia edilícia, s’acompanyava d’altres viles de semblants característiques ocupades pels nous rics que crearen un tipus humà ben reflectit a la novel·la El senyor Joanet del Guinardó, de Carles Sindreu.

No sabem la data exacta del trasllat de la clínica a Can Mascaró, al abans mencionat carrer del Doctor Cadevall. Algunes fonts opinen que succeí l’any 1936, mentre d’altres tracen una línia més fina i ho xifren el 1920, quan el 81 de rambla Volart s’anomenà Villa Vicenta per a continuar la tradició de moltes altres casetes dels voltants que posen l’accent al femení de les seves propietàries.

El paratge és inhòspit pel passejant i tranquil pels seus residents. A la seva pàgina web hem cercat informació i se’ns informa de la metamorfosi del centre. De dedicar-se a la salut mental dels més petits evolucionà envers una residència d’adults amb discapacitat intelectual.

Anit vaig somniar que tornava a Manderley. Ho vaig fer pels volts del migdia. De nit em faria por. Vaig pujar fins a la frontera per a fotografiar la casa i recuperar memòries d’infantesa. Avui tinc més dades, però la intenció oculta de l’excursió era doble, doncs en realitat el meu objectiu era un bloc gairebé contemporani on uns pocs gestaren una petita gran revolució. Com el barceloní és mandrós de mena mai visita el Guinardó. Ell s’ho perd.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*