La Manada, el Chicle, Los Violadores del Fitness i la resta d’homes normals

Els agressors són menys monstres del que desitgem. I volem creure que són monstres perquè llavors serien l'excepció. En canvi, són més 'normals' del que semblen, això és el que els fa perillosos

Carla Vall i Duran
 
 
 

"La Manada" als Sanfermines de 2016

Recentment ha transcendit als mitjans que una noia ha denunciat una amenaça de violació per part d’un grup d’homes anomenat “Violadores del Fitness”. Entre d’altres, en el grup de WhattsApp es coregen els uns als altres: “¿Cuál es nuestro oficio? VIOLAR” i un altre li respon: “Violar violar”.

Els integrants del grup han estat identificats ràpidament pels mitjans de comunicació com ‘la nova manada’. Però no són la nova manada. El que és realment perturbador és que són nois normals. Tan normals com la nostra parella, el tio que ens ven el pa, els que ens trobem al gimnàs i es miren els músculs mentre alcen ferros o aquell noi tan simpàtic que vam conèixer abans-d’ahir prenent una copa a un concert.

Posem-hi dades: a l’Estat espanyol, es cometen almenys 3 delictes contra la llibertat sexual cada dia, un cada vuit hores. Aquests són els casos que coneixem però la xifra oculta continua sent altíssima, situant-se vora al 70%. Dit d’una altra manera, molt probablement cada dia almenys tres homes cometen un delicte contra la llibertat sexual, ja que és un delicte perpetrat majoritàriament per homes. Vora el 85% dels agressors coneixien les dones que van agredir abans de violar-les i prop de la meitat eren les seves parelles sentimentals. Així doncs, la gran majoria d’agressions són perpetrades sense altes dosis de violència (per si no fos prou violenta la violència sexual en sí).

En el darrer any però, només dos casos paradigmàtics han ocupat el centre del debat mediàtic centenars de pàgines i minuts en els mitjans de comunicació. En comú tenen diverses coses: el focus de dubte sobre la víctima i la manera en què se l’ha revictimitzat; tant per com hauria d’haver actuat en el moment de l’agressió i després.

Primer va ser el cas conegut com ‘la Manada’, arrel de la violació en grup d’una dona jove en un portal en el marc de Sanfermines en el qual cinc homes (dos d’ells guàrdies civils i un militar).  La van introduir en un portal per agredir-la sexualment en grup, tal i com ja havien planificat; amb posterioritat, van difondre imatges i missatges com “aquí follándonos a una entre cinco”, “puta pasada de viaje”. En cap moment cap dels altres membres del grup va mostrar cap tipus de desaprovació d’aquelles conductes sinó que corejaven la gesta dels seus amics. Aquesta era la seva normalitat, la seva concepció del sexe. A més, no era la primera vegada que ho feien. Alguns dels membres, havien estat ja denunciats per una jove andalusa que havia estat drogada i agredida sexualment en el vehicle d’un dels agressors. També hi havia imatges i intercanvis de missatges en el grup de la Manada.

Temps després vam conèixer l’assassinat de Diana Quer a mans del Chicle. En les últimes comunicacions de Diana a una amiga, es podien llegir missatges: “estoy acojonada”, “me ha dicho morena, ven aquí”. El Chicle però, no era el primer cop que agredia sexualment a una dona. La seva cunyada -bessona de la seva esposa- va denunciar-lo per haver-la violat anys enrere. Després de violar-la va advertir-li que la mataria a ella i a la seva família si ho deia a algú. Ningú la va creure i la denúncia es va acabar arxivant certificant el pacte de silenci i impunitat sobre els agressors.

Apartem però, un moment, el focus de les víctimes i posem-lo sobre els agressors: què tenen en comú? Són capaços de deixar rastre per escrit, gravacions en àudio, vídeo…que reforcen el seu rol i estatus dins del grup. No només no tenen por de les possibles conseqüències penals i de les altes penes de presó ja que coneixen els alts índex d’impunitat sinó que, a més, saben que no hi haurà reprovació social. Al revés, en alguns entorns, ser un agressor reforça la posició dins del grup ja que estan complint amb el que s’espera d’un mascle alfa, el tipus d’home reconegut que volen ser.

Lluny de ser una excepció, les violències sexuals es troben completament normalitzades en forma de bromes, comentaris, imatges, ideació sobre la sexualitat, obtenció de plaer però, sobretot, obtenció de poder i jerarquia. Els homes agressors saben que per inflingir dolor I patiment en les dones la millor manera és agredir-les sexualment. És per això, que podríem parlar d’una violència sexuada, una violència que de manera específica és triat pels homes per agredir a dones. Aquí el nucli central de l’acció és la violència i sexual és un mètode. La sexualitat i l’ànim libidinós es troben lluny de les característiques criminògenes del delicte el nucli del plaer es troba en el poder.

Malgrat això, tant els mitjans com la societat ha demonitzat aquests homes pel què van fer. I, efectivament, el que van fer no només és deplorable sinó que és un delicte gravíssim i mereixen la sanció penal i social. Però no són tan diferents de la resta, eren nois normals; aquí neix la nostra por.

Tornem als violadores fitness. Aquests nois normals deien: “Y para reventarle la vagina a pollazos, en plan muy basto y dejarla medio muerta dando espasmos”. “Y si nos marcamos una manada?” Com els seus predecessors de la Manada, com el Chicle deuen tenir una vida normalitzada, feina, amics, vincles socials de múltiples espais i, fins i tot, accés normalitzat (o no) al sexe a través de les parelles que cadascun d’ells tenien i que no alcen cap sospita en el seu dia a dia.

La ideació de les dones com un territori de violència, com un espai de guerra en el qual un home pot fer el que li plagui és més comuna del que hagués pogut semblar. Per això mateix, hem de destruir la concepció d’homes terriblement dolents i entendre que el veí-que-sempre-saludava pot ser també el veí-que-viola-la-seva-parella a l’altra banda de la paret. Fins que no imaginem els violadors i els femicides com a homes ‘normals’ que no podrem afrontar aquest tipus de violències i, a més, desprotegirem a les dones llançant el missatge d’estar previngudes només davant de situacions estereotipades.

Els nois normals poden ser els nois perillosos i els nois normals són a tot arreu.

Carla Vall i Duran
Sobre Carla Vall i Duran

Advocada penalista, drets humans. Especialista en l'abordatge i prevenció de violències masclistes; assessora en polítiques públiques i plans de seguretat des d'una mirada interseccional. Contacte: Twitter | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*