“Mai no he vist a cap criatura que visqui a la presó amb la seva mare que tingui problemes estructurals de personalitat”

Des del 2011, molts dels nens que viuen al Centre Penitenciari de Dones de Barcelona, ​​conegut popularment com Wad-Ras, van a la llar d'infants municipal Cobi.

Victòria Oliveres
 
 
 
La educadora del centro penitenciario, Anna Pijuan, y la directora de la escuela, María Roca | Foto: Victoria Olivos

La educadora del centro penitenciario, Anna Pijuan, y la directora de la escuela, María Roca | Foto: Victoria Olivos

La llar d’infants municipal Cobi va obrir les seves portes al curs 2011/12. Des de llavors, ha estat l’escola també dels nens que viuen al departament de mares del Centre Penitenciari de Dones de Barcelona, conegut popularment com Wad-Ras, l’únic lloc de tot Catalunya on les recluses poden complir l’internament al costat dels seus fills, mentre siguin menors de tres anys.

La coordinació entre les professionals de la llar d’infants i les educadores del centre penitenciari les ha fet mereixedores d’un premi d’innovació educativa de l’Ajuntament de Barcelona. Parlem amb la directora de l’escola, Maria Roca, i l’educadora del centre penitenciari, Anna Pijuan, sobre la vida d’aquests nens i la coordinació entre les dues institucions.

Tots els nens que viuen al centre penitenciari estan escolaritzats a l’escola bressol Cobi?

Anna Pijuan : No tots. El màxim ha estat aquest any, que són set. L’any passat n’hi havia tres. Això no vol dir que a la presó no hi hagi més nens, sinó que si són molt petits encara, es queden a la llar que hi ha.

Maria Roca: A la llar d’infants reservem cada curs set places per a infants del centre penitenciari i les tenim bloquejades fins al primer dia que comença el curs, perquè pot haver-hi canvis.

Ha algun tipus de coordinació entre la llar del centre penitenciari i Cobi?

AP : D’alguna manera volíem aprofitar els espais i activitats que ens oferia Cobi, però el problema és que la majoria dels nens que tenim a la llar del centre penitenciari són petits i no caminen. Aquest any han començat a venir uns voluntaris de la Creu Roja que ens ajuden a treure els nens un dia a la setmana.

Quins canvis hi ha hagut des que existeix el projecte del centre penitenciari amb l’escola Cobi?

AP : Abans els nens es quedaven a la llar del centre penitenciari fins que tenien un any i després anaven a una guarderia privada que, a més, estava lluny. Des del moment en què vam saber que s’obria una escola pública i a la cantonada, vaig tenir claríssim que calia apostar per ella. No li veia la lògica a que des d’una administració s’estigués pagant una privada pot pagar serveis públics.

Què caracteritza aquesta relació entre l’escola bressol i el centre penitenciari?

MR : Sempre hem donat molt valor al pla de comunicació, per aconseguir que les mares puguin confiar al 100% en el que fan els seus fills. Elles acomiaden el seu nen a les 9 del matí i a les 5 de la tarda el retroben. La majoria de dies arriben feliços i contents però també un dia poden venir tristos i enfadats. I el fet que la mare estigui, en certa mesura, confinada, obliga a haver de treballar molt la complicitat.

AP : Jo crec que de seguida vam veure que era el punt principal del projecte. Que les mares poguessin confiar en el que passava aquí, ja que no ho poden viure, i la manera de generar confiança sobre l’escola amb les mares que no poden sortir del centre penitenciari és comunicant-ho el millor possible.

Com ho feu?

MR : Mentre elles no poden sortir, nosaltres anem. Una de les coses que hem recuperat és que cada dia escrivim en el quadern què ha fet el nen. Una frase, el que ha passat significatiu i que probablement, si la mare pogués venir, li diries de viva veu.

AP : També els portem fotografies cada 15 dies, perquè es facin una idea de com és el dia a dia aquí. Veuen que ja mengen asseguts o que van en bicicleta … També van les mestres al centre penitenciari trimestralment a fer les entrevistes que es fan amb la resta de famílies, encara que en el cas que les mares puguin venir, el prioritzem.

Com funciona la comunicació de les mares cap a l’escola?

AP : Igual que a l’escola escriuen cada dia a la llibreta, les mares també poden escriure de tornada, encara que no sempre les maneres són les millors …

MR : Aquí hem hagut de crear molta cultura. Les educadores i jo hem hagut d’aprendre a entendre quina és la realitat de la mare allà. Som l’únic contacte que tenen amb l’exterior, per això tot el que elles puguin sentir, emocionalment, es focalitza molt amb aquest únic canal de comunicació. Hem après a empatitzar amb aquestes mares i a no jutjar els seus missatges com una crítica a la nostra tasca sinó com un rebuig a la seva situació. La societat ja rendeix comptes al que hagin pogut fer aquestes dones, a nosaltres no ens interessa per a res. Però sí ens interessa saber emocionalment com estan.

Hi sol haver presència dels pares a l’escola bressol?

AP : Hi ha nens que a part de tenir la mare a la presó tenen al pare a l’exterior i pot exercir de pare, o tenen avis o tiets … I n’hi ha que no tenen ningú. Generalment parlem de dones que trafiquen amb drogues, les agafen a l’aeroport i quan arriben aquí no tenen ningú. En el cas que no tinguin família pròpia o amics o amigues, treballem amb un servei de l’Ajuntament de famílies col·laboradores que es fan càrrec del nen els caps de setmana o, fins i tot, en períodes de vacances.

MR : Sempre treballem intentant normalitzar al màxim el dia a dia d’aquest nen, dins de la seva peculiaritat. Com poden haver-hi moltes altres peculiaritats en l’entorn.

Al final, el que es busca és el millor per als nens, igual que departament de mares del centre penitenciari, no?

AP : Des que hi ha el departament de mares, hem intentat que els nens estiguin el millor possible i que les mares facin el millor que puguin de mares. I una part fonamental per a això és que puguin venir cada dia a l’escola bressol.

Vist així, pot ser similar a la vida d’altres nens …

AP : Estaran segurament unes hores més al centre penitenciari que el que normalment estigui un nen a casa seva. Evidentment, viure en una presó no és l’ideal però s’aconsegueix una vida relativament similar a la resta de nens. I a més té garantides tot un seguit de coses que segurament molts nens que estan a casa no tenen.

MR : Tot el relacionat amb salut, higiene, alimentació i vincle … Jo sempre dic el mateix quan la gent em qüestiona i em fa validar que aquests nens visquin allà dins. Tenen la possibilitat de crear un vincle des del minut zero perquè no se’ls aparta de la mare. Per tant, aquest vincle emocional des de l’inici li donarà la possibilitat de després crear vincles emocionals amb qualsevol altra persona.

Així ho hem vist amb els 40 nens que han passat per aquí. No hi ha hagut cap que hagi mostrat problemes estructurals de personalitat

Què passa quan les mares poden sortir de la presó?

AP : Intentem que un dels primers contactes que facin amb l’exterior sigui amb l’escola. Precisament perquè estan en un departament de mares i a part del fet d’estar complint condemna, el que és prioritari en la seva vida és la cura del seu fill.

MR : Després, un cop ja surten del tot, si hi ha la possibilitat, intentem que el nen continuï aquí.

Aquest treball us ha fet mereixedores d’un premi d’innovació educativa

MR : El premi ens ha fet molta il·lusió perquè és aquesta cosa tan petita que passa aquí cada dia i que per a nosaltres és molt normal. No és una cosa que vingui des de les institucions, sinó de fer que aquests nens visquin de la manera més normalitzadora seu dia a dia, per a nosaltres és un fet quotidià. I el millor és que per a les famílies de l’escola també, i això és molt important.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*