L’últim deliri de la Fiscalia en el Judici al Procés

Es podia pensar que la rebel·lió i la sedició només existien al cap de les acusacions, però han decidit fer un pas cap endavant i considerar els fets del 2017 com un cop d'Estat, equiparant el Procés amb el 23F. Aquesta és la història que la Fiscalia vol que consti en els llibres d'història. La diferència és que els responsables del segon van ser indultats, mentre que els primers difícilment ho seran

Guillem Pujol
 
 
 
Imatges de la Fiscalia i Advocacia de l'Estat, al Judici contra el Procés | TS

Imatges de la Fiscalia i Advocacia de l'Estat, al Judici contra el Procés | TS

Ens pensàvem que la Fiscalia havia perdut els papers en l’acusació contra el Procés, però va resultar que no tenien ni això. Òbviament la rebel·lió no va existir més enllà dels seus caps, però en el raonament polític del judici s’assumia la següent estratègia: acusar de rebel·lió i sedició els presos polítics per fer més digeribles les acusacions de malversació i desobediència. Una desobediència que, d’altra banda, va existir: l’1-O no s’entén d’altra manera que la voluntat de més de dos milions de persones desobeint un mandat judicial.

Doncs en el dia de l’al·legat final de la Fiscalia i després de mesos de judici, res d’això va passar, i la Fiscalia formada pels fiscals Zaragoza, Moreno, Cadena i la fiscal Madrigal, va decidir fer un pas cap endavant i considerar els fets ocorreguts entre el setembre i octubre del 2017 a Catalunya com un Cop d’Estat. Així, sense més complexos, s’equipara el Procés amb el 23F. Aquesta és la història que la fiscalia vol que consti als llibres d’història, el que significa que, de complir-se, que alguns dels presos (Junqueras, Sánchez i Cuixart) podrien fins a complir dues dècades entre reixes. La diferència entre el 23F i el Procés probablement acabi sent que part de responsables del primer van ser indultats, mentre que els segons difícilment ho seran.

Segons el Fiscal Zaragoza, el cop d’Estat és tan evident i la rebel·lió tan manifesta que poc importa que no hi hagués violència greu ni armada, perquè, clar, va haver-hi altres tipus de violència i totes comencen per la mateixa lletra. No importa la multitud d’imatges gravades -amb vídeo i àudio- en les que s’aprecia com els voluntaris organitzen un cordó a les portes de la seu del Departament d’Economia per a habilitar la sortida de la magistrada.

Tampoc van importar molt les paraules de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart cridant a la manifestació pacífica, i fins i tot demanant els mobilitzats que abandonessin la concentració del dia 20S, perquè hi va haver “maneig de masses” per part dels mateixos. No cal dir de la irrellevància de les paraules del Major Trapero en assegurar que tenien un pla per detenir Puigdemont en cas que es declarés la independència davant la pròpia mirada del que va ser el seu conseller d’Interior i ara pres polític, perquè hi va haver ” utilització dels Mossos “.

La violència, com va exposar el fiscal Moreno, ha de comprendre com a part d’una mateixa unitat, que, com la d’Espanya, afecta tothom per igual. El raonament és que en existir un clima de rebel·lió, tota violència és produïda per aquesta rebel·lió. El que vol dir, a efectes pràctics, és que la gent que va participar i va ser ferida l’1-O defensant el legítim dret d’autodeterminació (que és el que en fons va ser l’1-O) formava part d’una violència generada per ells mateixos contra ells mateixos que els va acabar agredint amb porres i bales de goma. Policies i ciutadans, si van patir algun dany, va ser per culpa de la violència inherent a la rebel·lió. Sembla un impossible metafísic o una complexa paradoxa matemàtica, però es tracta de l’acusació de la fiscalia.

No cal dir que aquest al·legat no és la sentència definitiva, però sí que és l’últim acte del trist paper exercit per la Fiscalia durant el judici. De fet, en el transcurs del mateix, la imatge de la Fiscalia s’ha anat empetitint per l’acumulació d’errors de preparació del contingut, confusió de dates i noms, i un ús constant de la hipèrbole com a fals llenguatge jurídic – sancionat de vegades per el jutge Marchena. En tot cas, les conclusions de la Fiscalia no són gens encoratjadores ni deixen en bon lloc a la Justícia espanyola, ja bastant injuriada en els últims anys. Arriba, a més, el mateix dia que el Tribunal Suprem decideix parar l’exhumació del Dictador i procedir al seu blanquejament – avalant la seva proclamació com a Cap d’Estat per part dels militars colpistes. Un dia negre per a la democràcia.

Ara, tot està en mans del jutge Marchena. En ell recau la responsabilitat d’Estat que ni va tenir el Rei durant el discurs del dia 3-0, ni va tenir el Govern del Partit Popular de Rajoy, que va donar l’esquena al diàleg i va sumir el país en una de les majors crisis de la seva història . Mai un jutge s’havia afrontat aquest escenari. Jutjant per com hem arribat fins aquí, ens podem témer el pitjor.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*