L’or negre que destrueix Mèxic

La devastació a Veracruz (Mèxic) a causa del fracking, no només és responsabilitat de l'empresa pública mexicana de petrolis. Hi ha empreses espanyoles, com Oleorey, de Florentino Pérez, que contaminen i no tornen els guanys a les mateixes comunitats a les que destrueixen els recursos naturals, actuen amb opacitat i poca responsabilitat social

Majo Siscar | Fotos: Duilio Rodríguez
 
 
Torre petrolífera. Duilio Rodríguez

Torre petrolífera. Duilio Rodríguez

El tuf se sent des de lluny. Un vapor àcid penetra per les fosses nasals, envermelleix els ulls, resseca la gola i baixa per l’esòfag fins a generar sensació de nàusea. El rierol El Cepillo s’ha convertit en un flux de petroli. És el rierol que dóna de beure a més de dos mil persones que viuen a El Remolino, una localitat rural del municipi de Papantla, a la vora del Golf de Mèxic. Va rebentar una de les dotzenes de canonades que serpentegen sota les cases, rius i cultius del sud-est mexicà.

“En les nits és pitjor, puja el gas i ens cremen més els ulls; i el nadó, imagini, no para de plorar “, diu Júlia, una senyora que viu a escassos cent metres amunt de la riera. Però el pitjor és que tota la comunitat, més de dues mil persones, porten tres mesos sense aigua. A El Remolino, com en molts pobles rurals mexicans, no arriba la xarxa municipal. Així que els veïns van construir una canalització que els abasteix des del rierol. Ara, amb l’abocament de petroli, aquesta aigua no serveix ni per al vàter.

El Remolino és una de les 73 localitats rurals que conformen el municipi de Papantla, bressol de la civilització totonaca que va construir ciutats monumentals, sobre un subsòl de petroli i gas. Mil anys després, el 45% dels habitants de Papantla segueix sent indígena. Cinc de cada 10 viuen sota el llindar de la pobresa i, segons les estadístiques del Consell Nacional de Població, no tenen una canonada que els porti aigua a casa però sí pateixen les canonades d’oli i pous entre les seves pastures.

A falta d’una transició energètica, el petroli segueix movent el món. Ens escalfa, ens transporta i fa funcionar màquines. Amb ell es produeixen samarretes de niló, pilotes, anestèsics i tot allò que es deriva del plàstic. Però tota aquesta riquesa poques vegades es reverteix allà d’on s’extreu.

La història de la indústria petroliera mexicana va començar aquí, quan els totonacas van mostrar a un metge nord-americà d’on treien el chapapote que usaven per ungüents i pasta de dents. Va ser aquí on es va instal·lar la primera refineria del país, el 1880, i a la fi del segle XIX es va trobar en aquesta regió un dels grans jaciments que van permetre l’auge petrolier mexicà – la “Faixa d’Or” – i que van desenvolupar la ciutat de Poza rica.

El petroli i el gas són només un trosset del pastís d’ACS a Mèxic, que explota a través del Grup Cobra i la seva filial Iberoamericana d’Hidrocarburs (IHSA). IHSA té en la seva totalitat o de forma compartida amb altres empreses almenys sis blocs petroliers que, segons l’agència Efe, li permetrien una producció de més de 40 mil barrils diaris. El subsòl de Papantla és només un d’aquests blocs: San Andrés.

El bloc San Andrés es va adjudicar a l’empresa Oleorey, una societat creada a mitges entre el grup mexicà Alfa i Monclova Pirineoss Gas, filial de Cobra. Aquestes mateixes dues corporacions van guanyar un altre contracte en la mateixa licitació, només que dos-cents quilòmetres més al nord, al bloc Tierra Blanca, al municipi de Álamo. Allà van crear l’empresa Petrolíferos Tierra Blanca, que igual que Oleorey, són només noms fiscals. Per no tenir no tenen ni pàgina web. I la seva direcció no ve completa ni al Google Maps. És com una nina russa . I a contactar-les es tanquen en banda i no volen atendre sol·licituds de periodistes, ni a Mèxic ni a Espanya.

Aquest mètode de crear diferents personalitats jurídiques és el modus operandi dels holding empresarials, on hi ha una empresa dominant, en aquest cas ACS, sota la qual se subordinen altres empreses. Això dificulta la rendició de comptes i responsabilitats i permet, per exemple, seguir concursant a licitacions públiques malgrat que al gener de 2019 la Secretaria de la Funció Pública del Govern de Mèxic va inhabilitar a una de les seves subsidiàries, Avanzia Instal·lacions, durant un any i tres mesos com a sanció per males pràctiques en la licitació de contractes de l’aeroport.

“Se li diu vel corporatiu. En la majoria de les indústries extractives s’invisibilitza el veritable propietari. Això dificulta les negociacions, que de per si, mai poden ser en condició d’igualtat entre una comunitat i una multinacional”, explica el mexicà Omar Escamilla, de la consultora Empower, que treballa en transparència empresarial.

“Si només deixessin aquí uns centimets del que extreuen, això seria el primer món”, diu Francisco Xochicaua a El Remolino, mentre camina entre tarongers per arribar al rierol contaminat per l’última fuita. És el comandant de la policia comunitària, una ronda voluntària que s’encarrega de vigilar la comunitat davant la falta de serveis de l’Estat. No porta arma ni uniforme. Els majors problemes que enfronta són baralles de borratxos i donar fe d’incidents petroliers com aquest. El vessament no és comparable a grans incidents que acaparen portades com un Prestige; però això no eximeix de complir la deguda diligència de l’empresa, i no vulnerar els drets ambientals de les comunitats.

Això contradiu el propi codi d’ètica de IHSA, filial d’ACS, que especifica que l’empresa “evita la contaminació i racionalitza l’ús de recursos naturals i energètics” o que “genera riquesa en les comunitats on treballa de la forma més òptima i eficaç”. També contravé les polítiques de gestió ambiental de Cobra o els seus valors ètics i els propis acords signats pel grup ACS com el Pacte Mundial de l’ONU sobre empreses i drets humans.

Pemex va arribar a la regió als anys 60 sota l’àuria de progrés que desprenien els seus camions, maquinària i instal·lacions. Van establir una colònia per als petroliers que fins i tot tenia clínica, cosa que encara no abunda en aquestes localitats. Ara està en ruïnes.

“Abans això era ben bonic, hi havia molts peixos a la riera, fins i tot gambetes, i més selva”, explica la tieta de Fermina, María Pérez, mentre escalfa tortillas al fogó de llenya. El seu marit, Apolinar Tiburcio, prim com un fideu, recorda que quan va arribar Pemex va emprar molts homes com ell per obrir rases per als gasoductes. Ara ja ni dóna treball local ni indemnitza quan contamina, explica, mostrant un paper on exigeixen a Oleorey que pagui els seus tarongers o altres plantacions que es fan malbé pels abocaments de petroli.

Mentre els pagaments es retarden, Oleorey i Pemex es passen la pilota una a l’altra. El cas més flagrant és una altra filtració de gas i petroli que degota incessantment des d’abril de 2015 en un altre rierol proper, Tejones, que voreja la carretera regional i exhibeix la seva contaminació en públic. El veïnat de la regió ha interposat infinitat de queixes, però la fuita porta més de 1.600 dies. Pemex ha col·locat uns dics que eviten que l’oli segueixi el curs del riu, però l’aigua continua contaminada riu avall.

Aquesta dispersió de responsabilitats ja es deriva dels contractes creats per l’administració de l’expresident Felipe Calderón. Mentre a la clàusula 14.1 Oleorey -o Tierra Blanca en l’altre bloc, perquè tenen contractes idèntics- es compromet a “assegurar que els hidrocarburs no es vessin o desaprofitin (…) i a evitar el mal als mantells que continguin dipòsits d’aigua”, la clàusula 14.3. considera que, com finalment tots els hidrocarburs produïts per l’empresa són propietat de Pemex, la paraestatal serà “responsable per danys o afectacions”.

Maria Pérez i Apolinar Tiburcio van arribar a aquesta Papantla Veracruz atrets per les ofertes de treball en l’època de major producció de petroli en els anys 60 del segle passat. Duilio RODRÍGUEZ

Francisco Cravioto, investigador i membre de l’Assemblea Veracruzana d’Iniciatives i Defensa Ambiental, assenyala que “aquests contractes van ser corrupció legalitzada, Pemex va deixar les seves instal·lacions i treball als contractistes que ara donen el servei d’extracció sense arriscar res i sense deixar res a la gent local”.

Algunes de les condicions d’aquests contractes van ser qüestionades per l’Auditoria Superior de la Federació en la seva fiscalització dels comptes públics de 2012 per donar-li massa màniga ampla a les empreses. Però això és només una mostra ínfima de la manera d’operar de Pemex durant anys d’associació publicoprivada, en què va arribar a fraus tan escandalosos com pagar nou milions de dòlars per remolcar des d’Emirats Àrabs Units una plataforma petroliera que en realitat mai va sortir d’aigües mexicanes.

Els contractes que va signar Oleorey i Petrolíferos Tierra Blanca establien que els contractistes havien d’aportar almenys el 1% del benefici a les comunitats locals, que es canalitzarien a través dels Programes de Suport a la Comunitat i Medi Ambient (PACMA, per les sigles en castellà).

El nom d’aquest programa i el d’Oleorey capitanegen la barda de l’escola primària d’Emiliano Zapata, una altra de les localitats de Papantla, a 4 quilòmetres d’El Remolino. L’empresa va sufragar la meitat de la tanca de l’escola, va construir dues aules i un sostre per a la pista esportiva que protegeix els nens de l’aplomat sol del tròpic. Van fer alguns arranjaments com les finestres o canviar unes làmines d’amiant per altres de zinc, però l’escola, a la qual assisteixen 99 alumnes de 6 a 12 anys, no té menjador, ni aigua en els banys . “No ens van preguntar què necessitàvem, van venir a construir el domo (sostre) i ja, però per exemple no van fer grades, que ens podrien haver servit com a auditori”, es queixa la mestra Maria Isabel Patiño Valle, i explica que ni tan sols els han donat un protocol per si hi hagués una explosió.

La central de turbines de San Andrés, que bombeja el gas que s’extreu al costat del petroli, està a menys d’un quilòmetre de l’escola, i a menys de cent metres d’alguns habitatges. Al març, per exemple, hi va haver un petit incendi que es va controlar, però veïns com Patiño senten que “hi ha risc”.

A prop de l’escola viu Felipe Gutiérrez, un dels majors crítics de l’extracció petroliera a Emiliano Zapata. Gutiérrez va pintar a la façana de casa seva un No al fracking. Dels més de 300 pous en operació a San Andrés, 172 es fan amb aquest mètode. “El fracking es realitza a Mèxic des de la dècada dels 90, encara que no es registrava com a tal i no hi ha estudis d’impacte ambiental. Als EUA sí que s’ha demostrat que posa en risc la salut i el medi ambient, hi ha evidències clares que augmenta els casos de càncer de mama i les malalties respiratòries; però aquí no hi ha legislació, i amb el secret industrial no sabem ni quines substàncies químiques empra cada empresa. A més, es prioritza l’aigua per a la indústria abans que per al consum humà”, explica l’enginyera Beatriz Olivera, del Centre d’Anàlisi Fundar.

A la manca d’informació se sumen les estratègies de divisió i criminalització de la protesta dels veïns. Pemex va expropiar el 1978 el 20% del territori d’Emiliano Zapata i va indemnitzar a la meitat més un dels propietaris de la terra comunal per guanyar l’assemblea que la regeix. La resta, que també pateixen les afectacions del petroli, no van rebre diners. Després, tant Pemex com Oleorey juguen al desgast, regategen els pagaments per afectacions i quan els donen els retarden fins a la impaciència i en última instància recorren a la criminalització.

 

Felipe Gutiérrez i el llavors comissari d’Emiliano Zapata, Gumersindo González, van ser acusats formalment per danys a la propietat aliena, com a represàlia per haver-se mobilitzat al costat de tota la comunitat en 2014 per tallar la carretera durant tres dies fins que els donessin solució a un dels vessaments de llavors. La demanda no va prosperar per falta d’evidències però va acoquinar el veïnat.

Mentrestant, a les comunitats costa veure millores. El Llibre Blanc sobre els contractes atorgats el 2012 a la zona nord de Veracruz assegura que, des de l’1 d’octubre de 2012 (data d’inici d’Oleorey) fins al 30 de juny de 2018, hauria d’haver invertit 3 milions de dòlars -un 1 % del seus contractes contracte- en desenvolupament sostenible per a les comunitats i el medi ambient, dels quals hauria exercit 2.382.172, segons el mateix document. Aquesta reportera no va poder esbrinar el desglossament dels serveis en què Oleorey i Pemex han gastat aquests diners, però tal quantitat hauria de ser visible en un bloc petrolier on viuen unes 15 mil persones.

La història és calcada a la comunitat de Tierra Blanca Booxter, l’epicentre de les extraccions de petroli i gas natural de Petrolíferos Tierra Blanca, la mateixa empresa que Oleorey. Per a la periodista de Veracruz Flavia Morales, “aquestes comunitats són un exemple de les falles sistemàtiques en l’aplicació d’aquests fons, i són tan sistemàtiques que ja ho han assimilat i assumeixen les engrunes i la contaminació amb naturalitat “, diu.

Aigües contaminades per petroli. Duilio RODRÍGUEZ

La reportera va demostrar que el govern de Veracruz va desviar fons petroliers entre 2015 i 2016, i l’exgovernador Javier Duarte, avui pres per corrupció, no va comprovar més de 50 milions d’euros. A més va trobar obres abandonades, amb sobrecosts o amb falles de construcció i plantejament greus. El següent govern de Veracruz, del panista Miguel Ángel Yunes també va usar aquests recursos per a les seves finalitats electorals i va atorgar les obres a empreses afins. Tot i que aquests fons no vénen d’empreses contractistes, revelen el mateix patró de discrecionalitat.

El nou president mexicà, Andrés Manuel López Obrador , que va prendre possessió l’1 de desembre de 2018, ha erigit la recuperació de Pemex com a bandera. El mandatari vol sanejar els seus comptes i tornar productiva la producció que ha caigut als seus mínims històrics. Originari d’una regió petroliera, coneix bé “com es va abandonar a la gent i els suports es quedaven al camí i no arribaven, perquè els intermediaris es quedaven amb els diners”, com va dir a finals de gener quan es va comprometre a revitalitzar aquestes comunitats. En Papantla encara ho esperen mentre l’aigua per rentar-se la cara segueix arribant en camions cisterna que paga l’empresa pública Pemex.


Aquest treball va ser realitzat per un equip de periodistes catalano-mexicà i gràcies al suport dels mitjans mexicans Pie de Página i Proceso en el marc de la beca Devreporter per a la Justícia Global 2018, auspiciada per Lafede.cat. Una primera versió del text, signat per Majo Siscar i Duilio Rodríguez, es va publicar a Méxic. A Catalunya i a l’Estat espanyol, aquesta investigació periodística arriba amb publicacions conjuntes a La Marea i Catalunya Plural.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*