L’ingrés d’Oriol Pujol a la presó: punt final a l’imaginari de la vella Convergència

El príncep hereu de Jordi Pujol ha entrat a la presó i la notícia ha passat quasi desapercebuda. Potser perquè els milions de catalans que van creure en el pujolisme han petit un fenomen de 'forclusió', de rebuig d'un significant fonamental. Un trauma, en altres paraules, que aquí analitzem

Guillem Pujol
 
 
 
Oriol Pujo, en una compareixença a la Sala de Premsa del Parlament | CDC

Oriol Pujo, en una compareixença a la Sala de Premsa del Parlament | CDC

És una notícia que no va ocupar titulars de premsa, però que té una rellevància major si ens atenim a la persona i el rol que estava suposat a tenir en la política catalana: Oriol Pujol va entrar a la presó el dijous 17 de gener pel cas de les ITV. Complirà una condemna de dos anys i mig després d’acceptar el pacte que li oferia la fiscalia i assumir els delictes de suborn, falsedat documental i tràfic d’influències, per haver manipulat el mapa de les estacions d’inspecció tècnica en favor d’una sèrie d’empresaris. Les “mossegades” són l’ABC de la corrupció. És el vincle que uneix corrupte i corruptor en el silenci de l’Omertà.

Així, Oriol Pujol, l’únic dels fills de Jordi Pujol que es va dedicar activament a la política i que estava destinat a heretar la trona del seu pare, entra finalment a Brians 2, enterrant metafòricament el llegat del qui es va consagrar com el pare de Catalunya. Oriol Pujol també està essent investigat per una altra causa que instrueix el jutge de l’Audiència Nacional José de la Mata per la fortuna oculta de la família Pujol a Andorra, que ja va fer ingressar a presó al germà gran de la família.

La Catalunya corrupta

La corrupció és un problema estès a Espanya i que en alguns casos ha esdevingut una forma de fer política. Una forma de fer política on sempre hi ha una variable constant: la institucionalització de la corrupció en partits polítics que han dominat les institucions públiques durant llargs períodes de temps. En aquesta línia podem parlar, per exemple, del Partit Popular a la Comunitat Valenciana amb la trama Gürtel, de l’Andalusia socialista dels ERES o, a casa nostra, de la Catalunya convergent del 3%. I és que la història recent de Catalunya és indissociable de la història de corrupció de Jordi Pujol i Convergència i Unió. Pujol va ser el pare del catalanisme polític, governant a Catalunya durant vint-i-tres anys i un total de sis legislatures, (1980-2003) quan va deixar el partit en mans d’Artur Mas.

La politòloga Montserrat Guibernau considera que Pujol va intentar construir el seu ideari al voltant d’una sèrie d’idees i projectes: identificar CiU amb el concepte de catalanitat, mantenir una relació estratègica amb Madrid per a treure’n beneficis econòmics per a Catalunya (peix al cove), prioritzar la idea de la Catalunya interior, rural, i de petits municipis per davant de l’àrea metropolitana, ja que aquesta estava dominada pel PSC, i mantenir un perfil europeista. Mirant-ho amb perspectiva, el disseny de Pujol va quadrar perfectament amb els anhels majoritaris de la societat catalana.

Però al revelar-se la milionària fortuna no declarada del ja llavors ex-President Pujol i els avenços en les investigacions del “cas 3%”, en aquests moments en mans de l’Audiència Nacional, Convergència s’ensorrava, i amb ella, aquells imaginaris en els quals s’havia sostingut els valors de catalanitat es quedaven orfes de representació política.

La forclusió del Pare Pujol

La paraula forclusió prové de les aportacions de Jacques Lacan en el camp de la psicoanàlisi freudiana. La forclusió es produeix quan hi ha un rebuig d’un significant fonamental, i representa un estadi més profund que el de la repressió. Quan es reprimeix algun sentiment aquest queda enterrat en l’inconscient i té la possibilitat d’emergir posteriorment, el que dóna la fórmula del “retorn d’allò reprimit”. En la forclusió, però, s’expulsa la creença de l’univers simbòlic i només es torna a mostrar en la forma de l’al·lucinació.

Prenent-ho amb pinces i des de una interpretació més politològica que psicoanalítica, l’absència absoluta de Jordi Pujol en els mitjans de comunicació, en les tertúlies polítiques, o en la memòria de centenars de milers de catalans i catalanes que havien votat Jordi Pujol una vegada darrere l’altra ens porta a concloure que la figura de l’Ex-President ha estat forcluïda. No hi ha hagut una reacció visceral de despit, ni s’han escoltat veus de penediment. La figura paternal que encarnava el projecte central del catalanisme ja no hi és, el que empeny la recerca de nous ideals als quals alinear-se.

Jordi Pujol va créixer com a polític durant el franquisme, i la seva lluita contra el règim conjuntament amb els seus anys a presó construïren la seva imatge de defensor de la llibertat del poble català. El 19 de Maig de 1960, un full volant escrit per ell mateix va recórrer els carrers de Barcelona amb el següent missatge:

El general Franco, el hombre que pronto vendrá a Barcelona, ha elegido como instrumento de gobierno la corrupción. Sabe que un país podrido es fácil de dominar y que un hombre comprometido por hechos de corrupción económica o administrativa es un hombre servil. Por esta razón el régimen ha fomentado la inmoralidad en la vida pública y económica. Como sucede en ciertas profesiones indignas, el régimen procura que todo el mundo se ensucie las manos y esté comprometido. El hombre que pronto vendrá a Barcelona, además de un opresor, es un corruptor.

Tres dies més tard, el 22 de Maig, la policia franquista el detenia, l’apallissava, i el sotmetia a un judici sense garanties jurídiques. Pujol passaria dos anys i mig a la presó. Llegint ara les línies escrites per Pujol, se’n pot anticipar un coneixement profund sobre el funcionament del poder i el rol de la corrupció com a lubricant del sistema. Potser per això és massa traumàtic acceptar la idea que el pare polític de moltes generacions que s’havien entès a ells i elles mateixes com a catalans havia acabat convertint-se en allò que un dia havia criticat. Potser, inclús, no s’hi havia ni convertit. Pujol era allò, i no el que havia estat representant durant tants anys.

Quan Maragall va esmenar-li a Artur Mas aquella frase lapidaria (“vostès tenen un problema, i es diu 3%”) va haver de disculpar-se davant de tot el Parlament. Era una veritat entre ombres, però una veritat que vivia en silenci de l’Omertà. Però en descobrir-se la fortuna dels Pujol, s’esvaïa finalment aquella idea d’home treballador i hospitalari, que combinava l’autoritat de líder de país amb la proximitat del ciutadà de peu.

Jordi Pujol, el seu llegat i la seva memòria van esfumar-se ràpidament en gran part de la població catalana, així com de grans mitjans de comunicació que sempre li havien donat suport. Era com si el Pare no hagués existit mai. Es va forcluir de les nostres memòries. La setmana passada, el seu fill Oriol, exdiputat del Parlament per Convergència i Unió, entrava a presó. Però el seu nom ja no importava.

1 Comentari en L’ingrés d’Oriol Pujol a la presó: punt final a l’imaginari de la vella Convergència

  1. Hem viscut a Catalunya 23 anys de pujolisme sinonim de corrupción.
    Ara em canviat Espanya ens roba
    Els Pujols ens han robat I enganyat,I el Más continua la saga.
    Visca Catalunya 🤑

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*