L’illa de cases oblidada

Barcelona va viure, com tot l'Estat espanyol, quaranta anys de dictadura. I transcorregut el mateix període de democràcia estaria bé deixar-nos de determinades tonteries i acceptar el llegat de tantes persones sense condemnar-les per les seves afinitats polítiques, doncs els contextos importa i és clau deslligar els éssers humans de les seves tendències mentre aporten peces trascendentals per a tota la societat

Jordi Corominas i Julián
 
 
 
Foto: Revista arque-tipos.tumblr.com

Foto: Revista arque-tipos.tumblr.com

Quan una ciutat té complexos amb els seus creadors es troba derrotada abans d’hora per no acceptar la composició del mosaic, habitualment assortit de tessel·les diverses per a propiciar la pluralitat, i quan aquesta cau tot s’empobreix.

No parlo d’ara, si bé podria fer-ho sens notar com els anells declinen a la meva mà. Barcelona visqué com la resta d’Espanya quaranta anys de dictadura, i transcorregut el mateix període democràtic fóra bo deixar-nos de certes tonteries i acceptar el llegat de tantes persones sens condemnar-les per les seves afinitats polítiques, doncs els contexts importen i també és clau deslligar als éssers humans de les seves tendències mentre aportin peces transcendents per a tota la societat.

La nostra època no és la millor per a comentar aquest aspectes. A França, gairebé sempre exemplar, Louis Ferdinand Céline protagonitzà una polèmica al voler publicar Gallimard els seus pamflets antisemites a la seva col·lecció de La plèiade, quelcom semblant a la bíblia literària per l’esmerçat de les seves edicions i el simbolisme d’ingressar l’obra a un elenc selecte. La pressió de les xarxes socials acabà amb el projecte. Mai degué ser jutjat des d’aquesta beateria postmoderna, sinó més aviat des del rigor d’acceptar allò pretèrit tot tenint a disposició aquests texts per a no repetir errors des d’una cura crítica imprescindible.

El nostre protagonista d’avui gaudeix d’aquest nivell perquè aquí preferim l’amnèsia, però els edificis tenen veu, i els de José Antonio Coderch defineixen molt bé la seva personalitat, i volem descobrir el seu ideari haurem d’emmarcar-lo a la coherència de la funcionalitat, amb l’espai com amo i senyor del seu pensament per a dominar-lo mitjançant cada nou repte.

Jordi Corominas

Per això mateix aquells que volen sumir-lo a l’oblit per certes concomitàncies amb el Règim guanyador de la Guerra Civil s’equivoquen des de la banalitat. La seva obra és una de les grans fites arquitectòniques de la segona meitat del segle XX, i per veure-ho podem passejar-la de la Barceloneta fins a les torres de La Caixa a la Diagonal. Al barri

mariner per excel·lència té la famosa Casa de la Marina, entre Joan de Borbó i Pepe Rubianes, fenomenal per la seva doble façana amb cert desnivell adaptant-se al sol, com les seves persianes, imitades a posteriori a una sèrie d’immobles al costat del metro, bells per emular una icona i generar un nou nucli compacte dins d’una zona molt desigual per la violació de les seves estructures inicials. En aquesta

mateixa àrea Coderch construí blocs per a treballadors humils al costat de l’entrada de la Maquinista. Passen desapercebuts perquè no implicaven cap brillantor, n’hi havia prou amb dotar-los d’habitabilitat.

Però nosaltres som a Monterols, i al carrer Raset localitzem una de les illes de cases més heterodoxes de tota la capital catalana. El 1967 rebé l’encàrrec d’unes vivendes pel Banco Urquijo. La seva ubicació és important per diversos factors, com el repertori edilici dels voltants, sense alçades destacables, i la condició d’oasi acústic en comparació amb la resta d’una urbs sempre més sorollosa per culpa del deliri de Porcioles, capficat a transformar les avingudes pels cotxes sens contemplar allò primordial: les persones.

Jordi Corominas

La parcel·la, de 100 metres de llarg i 67 d’amplada, es solucionà amb sis blocs condicionats pel desnivell del terreny, per això tres es composen de quatre plantes més un àtic, mentre a la trilogia restant s’hi afegeix un pis extra. Les façanes, excepcionals, es caracteritzen per un revestiment de plaquetes de ceràmica premsada disposades en vertical, amb finestres a les cantonades i l’ús de gelosies de fusta per a controlar la llum.

Això serviria com a descripció bàsica. Si anem a una certa percepció de qui escriu confesso sentir-me frustrat per no ser un ocell i no poder albirar el conjunt des del cel, doncs d’aquesta manera apreciaria molt més bé el jardí divisori i la irregularitat esglaonada de cadascun d’aquests gegants diminuts, incommensurables per la seva simetria i la valent aposta amb la lluminositat com a requisit essencial.

És un plaer deambular el seu perímetre entre Raset, Freixa, Modolell i Vico. En aquest darrer hi destaquen dues torres. Una, al número 11, és de 1940 i alguna agència immobiliària la ven per tres milions d’euros. A la seva balustrada hi ha dues gerres amb rostres cridaners als seus angles, rèplica dels visibles a la casa del dimoni de Gràcia, quelcom sorprenent per la diferència cronològica, i prometo resoldre algun dia l’enigma. A la cruïlla amb Freixa, amb el complex del Banc Urquijo contemplant-la, donem amb la casa Enric Cera, xalet d’Enric Sagnier d’estil mig alpí i a dia d’avui ocupada per una empresa de cosmètics. Fou la finca d’estiueig d’un doctor, i la dada no és menyspreable per mostrar-nos com aquesta part de Sant Gervasi estigué pràcticament despoblada fins al boom de la postguerra.

Coderch fou nobles a les seves tries per acatar les elevacions anteriors i a partir d’aquestes acomodar el seu marc d’actuació. Mai volgué sobresortir amb relació a l’entorn. Pocs poden dir-ho, i per això mateix vaig redactar la introducció d’aquest article, doncs qui actua d’aquesta manera mai pot ser insultat des d’aquest silenci ben típic a casa nostra, molt més rica si acceptés tots els seus béns sens sucumbir al gust de voler propagar un pensament únic inexistent al planisferi, joia plural que alguns no volen acceptar perquè encara no comprengueren com qualsevol col·lectiu només creix a partir de diferents sensibilitats.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*