Les set diferències entre la ‘via eslovena’ i Catalunya

Boban Minic va exercir de periodista a Sarajevo durant la guerra de Bòsnia. Per salvar la seva vida i la de la seva família es va exiliar a Catalunya. Coneix bé els dos mons que acaba de comparar el president de la Generalitat, Quim Torra. Per Minic "Eslovènia va ser l'excusa per deslligar les altres guerres dels Balcans"

Boban Minic
 
 
Conflictes Rožna Dolina

Conflictes Rožna Dolina

Quan, el desembre del 1994 em vaig exiliar a Espanya, em vaig trobar una situació que em va impressionar. ETA encara cometia actes terroristes, alguns mitjans de comunicació llançaven missatges enverinats, els polítics s’insultaven en els hemicicles … Jo venia d’una guerra, però la situació a Espanya, en general, em va semblar bastant pitjor de la que jo havia viscut a l’ex-Iugoslàvia uns anys abans de l’esclat del conflicte.

A Catalunya, on em vaig instal·lar, vaig trobar una gran simpatia cap a Bòsnia. Vaig descobrir una forta identificació dels catalans amb els bosnians. M’explicaven que veien als bosnians com als catalans: un petit poble que vol independitzar-se i per això va ser severament castigat.

Entenia la comparació en termes simbòlics, però trobava, i així ho explicava en les meves conferències, més paral·lelismes entre Eslovènia i Catalunya. Els dos països van ser part d’un Estat plurinacional. Geogràficament, es troben a l’extrem nord dels països i de les respectives penínsules, amb més contacte amb Europa. Totes dues són (o van ser) les parts més desenvolupades dels respectius països. Tots dos pobles tenen la seva pròpia llengua, la cultura i els costums.

Tant Eslovènia com Catalunya van ser escenari de moviments d’immigració interns. Tots dos van criticar la situació política i, especialment, el model financer dels seus països i l’excés del centralisme imposat per les comunitats majoritàries. Al final, Catalunya i Eslovènia comparteixen, encara que en moments històrics diferents, el seu paper de pioners a l’hora de concretar processos d’independència dins dels seus Estats.

Podríem trobar més similituds històriques, però aquí, també, comencen les diferències. Eslovènia va entrar en un país liderat per Sèrbia després de la Primera Guerra Mundial. Com a part de la derrotada Monarquia Austrohongaresa, va tenir dues opcions: o ser repartida entre Itàlia i Àustria o incorporar-se a un regne dels països eslaus, liderat per la monarquia sèrbia. Ja llavors un polític eslovè de l’època va anunciar el propòsit de “muntar el jove poltre iugoslau fins que es converteixi en un cavall vell” per arribar on mai van estar, al seu propi Estat. A la Iugoslàvia de Tito, Eslovènia va ampliar el seu territori i va rebre estatus de República dins de la federació.

Deu dies de guerra, 74 morts i 300 ferits

El divorci entre Eslovènia i Iugoslàvia va començar poc després de la mort del general Tito. Eslovènia va liderar els moviments per reformar i democratitzar Iugoslàvia. La iniciativa va topar amb el rebuig de la majoria. Sèrbia també volia reformes, però a la seva mida i al servei dels seus interessos. Quan Slobodan Milosevic va fer-se amb el poder a Sèrbia, les discrepàncies amb la resta de les repúbliques van començar a créixer de manera vertiginosa.

Eslovènia va proposar convertir Iugoslàvia en una confederació o en una federació asimètrica, el que Sèrbia va rebutjar. Tot seguit, Eslovènia va intentar canviar la seva constitució, el que també va ser rebutjat. Aquí hi ha una coincidència gairebé anecdòtica amb Catalunya. Al projecte de Constitució d’Eslovènia, Sèrbia va respondre amb el boicot dels productes eslovens.

Quan Milosevic canvi la constitució sèrbia de manera unilateral anul·lant les autonomies de Kosovo i Voivodina, Eslovènia va decidir prendre les regnes del seu destí. En una consulta plebiscitària, el juny de 1991, la majoria de la població va votar la independència i la ruptura amb Iugoslàvia. Tot seguit, va substituir la policia nacional dels passos fronterers i va canviar els rètols “Iugoslàvia” per “Eslovènia”. Pocs dies després, va començar la intervenció de l’Exèrcit Iugoslau. Van ser deu dies de guerra. Que es van saldar amb 74 víctimes mortals i més de tres-cents ferits.

La ‘guerra’ d’Eslovènia, la primera d’ells Balcans, va ser utilitzada com a excusa per a les guerres posteriors. Poc després de la retirada de l’Exèrcit Iugoslau, per la via ràpida, la independència d’Eslovènia va ser reconeguda, primer per Alemanya i després per altres països de la UE.

Com és que el conflicte es va resoldre d’una manera tan ràpida?

Primer. La Constitució Iugoslava de l’any 1974 en un dels seus articles contemplava la possibilitat que les Repúbliques de l’ex-Iugoslàvia exercissin el dret d’autodeterminació, inclòs el de la separació. També, així ho va interpretar una comissió d’arbitratge que el Consell de ministres de la Unió Europea, l’agost del 1991.

Segon. Tot i haver estat terra de la immigració, a Eslovènia s’havia configurat una identitat nacional majoritària, en la qual hi havia escasses diferències ètniques o religioses.

Tercer. El consens respecte a la independència a Eslovènia va ser gairebé total. El 85% dels eslovens era partidari de la independència del seu país.

Quart. Tot i les reiterades ordres de Belgrad, Eslovènia no va lliurar les armes de l’anomenada Defensa Civil. Així que, davant la invasió de l’Exèrcit Popular Iugoslau, Eslovènia va mobilitzar més de 30.000 reservistes, una força ben armada.

Cinquè. Iugoslàvia ja era un país que vivia una situació de caos i que, per la porta gran, entrava en un procés de dissolució. La iniciativa d’Eslovènia va ser secundada per Croàcia. Mentrestant, Bòsnia i Macedònia també mostraven el seu descontentament.

Sisè. Eslovènia va obtenir un important suport internacional, especialment d’Alemanya, l’Estat líder de la Unió Europea. Alemanya, històricament, va ser protectora d’Eslovènia i Croàcia. En aquell moment, dos anys després de la caiguda del Mur de Berlín, Rússia era feble i assetjada per nombrosos problemes interns. Rússia no va reaccionar

Setè. L’última, i possiblement el més important, raó que explica el ràpid desenllaç del conflicte, és que a Sèrbia no li interessava Eslovènia. Perquè allà no existia una comunitat sèrbia. I perquè, sense Eslovènia, Sèrbia i el seu aliat, Montenegro, tenien majoria a la Presidència, al Parlament o a l’Estat Major de l’Exèrcit Iugoslau, el que els donava llibertat per començar les seves intervencions on més els interessava, a Croàcia i Bòsnia.

Sigui com sigui, l’any 2004 Eslovènia va entrar a l’OTAN i la Unió Europea. Després d’uns anys difícils i d’haver de ser rescatada de la fallida, Eslovènia es va recuperar i actualment és l’única ex república iugoslava que ha superat el PIB que tenia l’any 1991. En poques paraules, aquesta és la ‘via eslovena’ que Torra acaba d’invocar i acaba d’entrar amb força en la vida política d’Espanya i Catalunya.

1 Comentari en Les set diferències entre la ‘via eslovena’ i Catalunya

  1. JM Armengou // 14/12/2018 en 12:06 // Respon

    Magnífic article, que ens aclareix o ens recorda les semblances i diferències entre un cas i l’altre.
    Naturalment, com ja s’ha dit, nosaltres estem fent i acabarem guanyant per la via catalana, singular en tants aspectes. En el cas de la comparativa d’avui, pel fet que la nostra societat està molt més polaritzada -diguem que 60/40- que l’eslovena.
    Tots els exemples reeixits són vàlids.
    Torra s’equivocà, no com a historiador, sinó com a president, aquest és el drama.
    Espanya ha reaccionat brutalment -a partir d’una anàlisi de La Vanguardia, cal recordar-ho- perquè arrossega tota la incultura política que li innoculà al moll de l’os el franquisme.
    Aznar és Milosevic. Sort que és ric i mandrós.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*