Les relacions tòxiques entre partits polítics i moviments socials

Cal que tothom tingui clar el seu espai. Un partit polític no és un moviment social. Encara que els seus militants formin part d'altres moviments, el seu paper i la seva naturalesa és una altra. En el moment en què no estan clares les línies de demarcació entre societat civil i política institucional és quan apareixen relacions tòxiques

Arqueòleg Glamurós
 
 
 
Moviments socials i partits polítics han de tenir clars els seus papers per evitar les relacions tòxiques | Den Potisev

Moviments socials i partits polítics han de tenir clars els seus papers per evitar les relacions tòxiques | Den Potisev

Arran de la crisi econòmica, social i política del 2008 es va obrir una ànsia antipolítica a la nostra societat, en part recollida per alguns sectors del 15M, on s’acusava els polítics de ser una casta corrupta, una secta vertical i antidemocràtica, amb l’únic objectiu de perpetuar-se en els seus càrrecs i privilegis. Aquesta visió, portada en alguns casos a l’extrem, no diferenciava entre dretes i esquerres, entre poder i oposició, entre corruptes i honrats, ni entre càrrecs electes que portaven 30 anys vivint d’un sou públic i militants anònims que mai havien cobrat ni un cèntim i que dedicaven el seu temps lliure a poder millorar el món.

En contraposició maniquea a la “casta política” es presentava una visió romàntica i bucòlica dels moviments socials, com quelcom horitzontal, desinteressat, mogut per pur idealisme i sense cap relació amb el poder polític.

La realitat però, és infinitament més complexa i plena de matisos que aquesta burda simplificació. Jo mateix fa anys que formo part de moviments socials i de partits polítics alhora i mai ho he sentit com una contradicció, en absolut. He conegut persones compromeses i també grimpaires en els dos llocs. He vist lluites pel poder i pel càrrec en partits, sí, però també en moviments socials i que, per la seva virulència, serien dignes de Joc de Trons.

Per sort, aquesta visió tan bipolar ha acabat desdibuixant-se en el moment en què molts activistes socials han fet el salt a la política. Han assumit càrrecs i han format partits amb estructures democràtiques, més o menys jerarquitzades.  També els partits més antics s’han renovat i assumit estructures més participatives, transparents i horitzontals; fins i tot el PP ha fet primàries!

Finalment sembla que tothom ha acabat assumint que els partits i els moviments socials no són enemics mortals, sinó dos elements de la societat que han de mantenir una relació dialèctica. Com hauria de ser aquesta?

Per començar, cal que tothom tingui clar el seu espai. Un partit polític no és un moviment social. Encara que els seus militants formin part d’altres moviments, cosa que està molt bé, el seu paper i la seva naturalesa és una altra. Els partits es presenten a les eleccions, ocupen les institucions i gestionen pressupostos públics, entre ells subvencions públiques. En el moment en què no estan clares les línies de demarcació entre la societat civil i la política institucional és quan apareixen les relacions tòxiques.

L’exemple més clàssic de relació tòxica entre partits i moviments és el conegut com clientelisme. El típic cas d’un ajuntament governat durant dècades per una mateixa força política, on les subvencions a les entitats es donen de forma discrecional a canvi que els seus activistes no protestin davant les decisions de l’alcalde.

Però no només els partits que porten molts anys al poder tenen relacions tòxiques amb els moviments socials. En absolut! Algunes formacions, presumptament revolucionàries, creuen que el seu paper és fer de gurus i de guies espirituals als moviments socials, entrant dins seu, ocupant els càrrecs més visibles i orientant la seva estratègia de forma que sigui beneficiosa electoralment pel seu partit. Per ells, els moviments socials no són més que un ramat d’ovelles esgarriades a la recerca d’un pastor, així com una peixera on anar a pescar militants per a les seves llistes. Aquesta estratègia parasitària és nefasta pels moviments socials, que es veuen convertits en una crossa subalterna d’una campanya electoral, anul·lant per complet la seva independència, capacitat crítica i transversalitat, acabant per fagocitar tots aquells activistes que formen part d’una altra formació política, o bé de cap.

També trobem el curiós cas de moviments socials creats i controlats directament per un partit, de forma més o menys dissimulada, com una estratègia de màrqueting per obrir i ampliar la seva base de votants. Alguns partits, tant de dretes com d’esquerres, tant nous com vells, tant espanyolistes com independentistes, tenen al seu voltant un reguitzell de plataformes suposadament cíviques com a segona marca, ja que, a causa del descrèdit de la política professional i la mitificació de l’activisme, molts ciutadans mai aniran a un míting d’un partit, però si a un acte d’una entitat social.

Quan un moviment social aplega molta gent en un acte o una manifestació, resulta una temptació, sovint irresistible per als partits, convertir aquell èxit en vots i aquella mobilització en una estratègia electoral. Estic fart de veure diputats i regidors donant-se cops de colze per aguantar una pancarta i sortir a la foto d’una mobilització, apartant de les càmeres a empentes als activistes que l’han organitzat. I sempre hi haurà el cas d’algun trepa que pretendrà esdevenir portaveu d’una causa, pensant només en acabat oferir-se al millor postor que li ofereixi un lloc en una llista.

Per evitar aquests casos de relacions tòxiques, els partits simplement han d’actuar amb transparència i honestedat tenint molt clar quin és el lloc de cada un. Els parlamentaris han d’acompanyar, escoltar i interlocutar amb els moviments d’igual a igual, escoltant les seves demandes i atenent aquelles que creguin oportunes. Sense paternalismes, dirigismes, ni un protagonisme innecessari. En tot cas, el rèdit a les urnes el trauran si són capaços d’escoltar i dur a terme les propostes de les entitats millor que els seus adversaris electorals.

I per part dels moviments socials cal que protegeixin com un tresor la seva independència i transversalitat, posant per sobre els seus objectius i causes per sobre de qualsevol batalleta partidista, ja que ells tenen la sort de no haver-se de presentar a unes eleccions i tenen uns temps i uns ritmes completament diferents. En tot cas, de cara a unes eleccions, poden fer una taula comparativa entre els diferents programes explicant objectivament quin partit recull millor o pitjor les seves demandes.

Finalment, aquelles persones que tenim un peu a un partit i l’altre a mil entitats, és imprescindible que tinguem clar quin barret portem en cada moment, deixar el nostre carnet a la porta d’un moviment i ser capaços de treballar amb persones que mai votaríem, però amb les quals podem estar d’acord sobre una causa concreta.

Arqueòleg Glamurós
Sobre Arqueòleg Glamurós

Roger Molinas, arqueòleg. "Busco en el passat eines per entendre el present i transformar el futur. També sóc treballador precari, activista social, polític i digital en mill lluites i autor del llibre ‘Patrimonicidi’" Contacte: Twitter | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*