Entrevista | Xavier Febrés

“Les relacions entre veïns es veuen marcades amb freqüència pel recel o la displicència”

El periodista i escriptor Xavier Febrés va ser durant anys corresponsal de l'històric diari rossellonès L''Indépendant'. Un dels temes que l'interessen és, precisament, França i la relació dels catalans amb el nostre veí del nord.

Oriol Puig
 
 
 
L'escriptor Xavier Febrés | Sandra Vicente

L'escriptor Xavier Febrés | Sandra Vicente

D’ençà de la signatura del Tractat dels Pirineus (1659), una part de Catalunya està inclosa dins de França; a més, per la seva proximitat geogràfica, pel seu pes a Europa, on en els temps de Lluís XIV i en els de Napoleó fou la potència hegemònica, i, també, pels seus interessos a Espanya, França ha tingut sovint un paper decisiu en els esdeveniments del conjunt de Catalunya; per tot això, no podem entendre la nostra història sense tenir-hi present l’actuació d’un estat que, al Principat, molts veuen com un poderós i influent veí, mentre que a la Catalunya Nord forma part de la realitat quotidiana.

El periodista i escriptor Xavier Febrés va ser durant anys corresponsal de l’històric diari rossellonès L’Indépendant. Un dels temes que l’interessen és, precisament, França i la relació dels catalans amb el nostre veí del nord. A Breu història de França explicada als catalans (arpa) intenta conèixer millor França, a l’ombra de la “grandeur”, amb els seus aspectes envejables, contradictoris i ridículs. Els encavallaments de la historia de França amb la nostra dibuixa un relat molt més eloqüent que no el vaivé de les modes. Xavier Febrés, viatger incansable, narra aquesta història imbricada sense abandonar l’estil que el distingeix, a mig camí entre el periodisme i l’’assaig.

Com és realment el veí francès?

Poderós i per tant emprenyador. Dit això, també ha estat un veí políticament innovador,  administrativament sòlid, culturalment ric.

‪El nostre és un afrancesament intermitent, s’alimenta o es desnodreix amb les condicions de cada època. Quan ens hem sentit més francesos?

No ens n’hem sentit mai, de francesos. Una altra cosa és l’afrancesament ideològic o cultural, sobretot durant les èpoques en què no hi havia color.

A casa seva, de petit, sentia dir als seus pares: “Si el timbaler del Bruc s’hagués tocat una altra cosa en comptes del timbal, ara seríem francesos”. Ho deien en un clar sentit d’oportunitat malaguanyada?

La dictadura franquista contrastava poderosament amb el país del costat, que ens semblava més avançat sense discussió. Després les coses s’han reequilibrat una mica, només una mica.

L’afrancesament, sovint, venia més motivat per una inclinació natural que per una qüestió ideològica. Com podíem posar al mateix sac l’Espanya franquista i la França de la cultura i la revolució?

Eren sacs clarament separats. El llibre mostra que la democràcia republicana francesa no ha estat mai la panacea, però era i és una democràcia consolidada.

‪Què ha quedat d’aquella França que va dirigir culturalment Europa els segles XVIII i XIX?

L’anglocentrisme dominant l’ha obligat a baixar els fums de la “grandeur”. Tot i així en queda una solidesa de les estructures polítiques, administratives, educatives, culturals. Sempre ha estat el país més extens i més poblat d’Europa occidental, abans de la recent unificació alemanya.

‪Amb el pas dels anys la fascinació per França ha anat minvant.

Afortunadament els contrastos més aguts s’han llimat per l’evolució de les coses dintre d’una estructura europea compartida. Ara podem practicar una fascinació més equilibrada.

‪A què es refereix quan parla de “la neurona bloquejada del centralisme”?

França va inventar el jacobinisme, el centralisme a ultrança mantingut fins avui. A més a més el va contagiar a Espanya, quan va entronitzar des de Versalles el primer rei Borbó espanyol, Felip V, nét del Rei Sol.

La Catalunya de principis de segle es va independitzar culturalment d’Espanya mirant nord enllà, sobretot cap a la capital francesa, on pelegrinaven els artistes modernistes i avantguardistes. Hem idealitzat aquest mapa íntim de “la ciutat de la llum”?

La inauguració el 1878 de la línia ferroviària directa entre Barcelona i París va canviar moltes coses en múltiples terrenys, econòmics i culturals. París era aleshores la capital del món. Continua sent, conjuntament amb Londres, la gran metròpolis europea de 12 milions d’habitants. Sempre hi aprenc alguna cosa, generalment a favor i de vegades en contra. No l’he idealitzada mai, però sempre em deleixo de tornar-hi.

‪Una part del territori català es troba a França des del Tractat dels Pirineus del 1659. Per què no ha estat fàcil arribar a acords importants entre ambdues regions?

L’aspecte que s’ha revelat més determinant de la frontera imposada el 1659 és el mental, fruit de la diferent evolució política, escolar, cultural, mediàtica. D’altra banda, les classes polítiques locals dels dos cantons de la frontera pirinenca catalana no han destacat per la capacitat d’iniciativa.

‪Aquesta relació ha estat tan o més complicada que amb el veí peninsular?

El lligam és completament diferent. El veí peninsular és l’Estat del qual formem part, amb tots els seus mecanismes de decisió sobre nosaltres.

‪El llibre acaba recordant l’intent de Pasqual Maragall de crear una Euroregió mediterrània amb Barcelona com a epicentre i d’incorporar Catalunya a la francofonia. Ni a França ni a Espanya no els ha interessat mai de debò el corredor mediterrani?

La Catalunya autonòmica va tenir dues grans idees estratègiques: els Jocs Olímpics del 1992 i l’Euroregió Pirineus-Mediterrània impulsada el 2004 pel president Pasqual Maragall dintre de les estructures de la Unió Europea que ho permetien. Significava una zona d’articulació econòmica de Tolosa de Llenguadoc fins a València, a un moment en que les classes polítiques regionals s’hi avenien de bon grat. La primera idea va sortir bé, la segona es va desinflar miserablement. L’absència encara avui de corredor mediterrani en alta velocitat ferroviària per a passatgers i mercaderies és un escàndol. El govern de París hi participa plenament: ha ajornat sine die la construcció del tram d’alta velocitat que manca entre Montpeller i Perpinyà.

‪Quina relació mantenim amb la França de Macron?  

El president Macron és pura conjuntura. La relació amb França es manté amb els altibaixos que m’ha divertit –i instruït—resseguir al llarg del llibre. Els veïns no sempre es trien, quasi mai no es trien. Les relacions entre veïns es veuen marcades amb freqüència pel recel o la displicència. De vegades comporten intercanvis profitosos, al costat dels conflictes. Veí no sempre és sinònim d’enemic natural.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*