Les preses de Franco a la Model: “disciplina de cuartel, seriedad de banco y caridad de convento”

Una exposició que visiten instituts de batxillerat mostra la repressió política a la que va sotmetre el franquisme a les lluitadores per la democràcia.

Tomeu Ferrer
 
 
 

La presó model és l’escenari, fins al 27 de març, de l’exposició: “les preses de Franco”. La mostra fa temps que gira per Espanya i Catalunya, però en pocs llocs podia tenir un context tant encertat com el presidi que durant el franquisme i més enllà va simbolitzar la repressió política contra la democràcia.

A les 10 del matí a les portes de la Model hi ha una trentena d’alumnes de segon de batxiller de l’Institut Ernest Lluch de Barcelona. La visita forma part d’una sortida dins de l’assignatura d’història. Curiosament les preses en el franquisme no van ser tancades a la Model, a Barcelona sinó en un centre que hi havia a Les Corts.

La visita té com a cicerone el Mariano Aragón, membre de l’Associació Catalana d’Investigacions Marxistes (ACIM), que amb la Fundación de Investigaciones Marxistas, van tirar endavant la recerca que s’ha concretat en plafons informatius que s’han situat a la Model a la zona de locutoris, en el cas d’aquesta exposició compta també amb la col·laboració entre altres de la Fundació Cipriano García, de CCOO. Allà on els presos, i durant un temps les preses, intentaven comunicar-se amb dificultats amb les seves famílies, hi ha els cartells que permeten resseguir la història de la repressió política contra les dones durant el període més dur del franquisme: entre 1939 i 1959.

Mariano posa els estudiants en context. Els explica que durant la Segona República les dones van assolir cotes de llibertat i autonomia mai vistes a Espanya: llei de divorci, dret de vot i educació lliure, entre altres avenços. Per això, acabada la Guerra Civil, la repressió patida per les dones va ser molt més acarnissada.

De cabina en cabina es desgranen els aspectes més sòrdids del sistema penitenciari patit per les dones. Les xifres donen una idea de la profunditat i amplitud del càstig que es volia infringir a les dissidents. En els vint anys estudiats van funcionar 38 presons de dones per les que van passar milers de preses, unes 45.000, segons l’estudi, que van patir condemnes entre i 22 anys.

La repressió no era només política. La premsa franquista denigrava fins i tot l’aparença de ‘les roges’, atribuint-los-hi fins i tot la denominació de monstres.

El primer director general de presons, el general Máximo Cuervo, definia l’ambient que havia de presidir el dia a dia penitenciari. A l’interior dels murs hi havia d’haver “disciplina de cuartel, seriedad de banco y caridad de convento”.

La realitat era molt més dura. Fins i tot les presoneres polítiques van ser objecte d’experiments que emulaven les monstruoses investigacions i manipulacions genètiques del nazi, doctor Menguele. El seu èmul espanyol va ser el doctor Antonio Vallejo Nájera que, autoritzat per Franco, pretenia convertir les dones ‘roges’ en ‘normals’ amb tècniques que denigraven les persones. En els seus estudis, Vallejo-Nájera afirma que les dones republicanes tenien molts punts de contacte amb els nens i els animals i que quan es trenquen els frens socials són cruels per faltar-los inhibicions intel·ligents i lògiques, a més de tenir sentiments patològics.

Cal pensar la duresa que aquelles dones, avesades a viure en llibertat, social i política es van trobar en perdre la guerra i després en ser detingues” explica als alumnes Mariano Aragón. Recorda que eren monges les que gestionaven les presons de dones. En aquell ambient hi havia un atac constant al fenomen feminista que havia esclatat amb força durant la República “contra feminismo, feminidad” era un dels lemes que sonen ara com a actuals. També conta que en les detencions es produïen mals tractes i que era habitual, en els primer anys, que hi hagués execucions com les 80 dones de Brunete o les 13 roses de Madrid, afusellades en una tàpia propera a la presó i que han estat immortalitzades per una pel·lícula.

El clima de persecució s’acarnissava en les dones que el règim considerava més perilloses. Matilde Landa havia estat dirigent de Socorro Rojo. Va ser sotmesa, en captivitat, a una gran pressió psicològica al presidi de Mallorca durant gairebé 3 anys. Al final, vençuda per la depressió es va llançar al buit des del tercer pis de la galeria on estava tancada.

Veure els fills 30 minuts al dia

I la repressió arribava a aspectes tan roïns com limitar que les mares preses tinguessin els fills al seu costat només 30 minuts al dia. Després les monges s’enduien els nens i les nenes.

Però dins de les presons les dones es van organitzar per resistir”, explica Mariano Aragón. En els presidis es van produir vagues per coses tan bàsiques com obtenir sabó per rentar-se. I és dins dels murs creixia fins a nivells altíssims la solidaritat entre les dones. En aquest ambient de lluita s’emmarquen iniciatives com la pràctica de l’esport dins de les reixes o la creació de grups de teatre que es van mantenir quan les preses obtenien la llibertat.

Dins de les presons hi havia organització. Se sap que en alguna ocasió, les dones, sotmeses a treball sense remuneració, per exemple confeccionant peces de vestir per l’exèrcit, havien fet granotes de treball per als guerrillers, que els familiars de les detingudes treien de la presó d’amagat.

Dones del 36

En acabar el franquisme diverses entitats es van afanyar per rescatar la memòria de les lluitadores antifranquistes. La resposta va ser dual. En uns casos el desig d’oblidar les va emmudir i en altres la reacció va ser la contrària parlar i explicar allò que havien patit perquè les noves generacions, con la dels alumnes de l’Institut Ernest Lluch sàpiguen com és de valuosa la llibertat i que val la pena lluitar per preservar-la.

L’any 1997 diverses dones de diverses ideologies que havien viscut l’època republicana van crear el col·lectiu “dones del 36” per reivindicar l’experiència republicana amb ulls femenins. Tot i que d’edat avançada encara queden preses d’aquell època, Com Maria Salvo, que viu a Barcelona i té 97 anys. També destaca l’exposició el cas de Tomasa Cuevas, presa política comunista, torturada a Barcelona pels germans Creix, referent de la lluita antifranquista, ja en democràcia va escriure una valuosa trilogia sobre les dones a les presons de Franco. D’ella Aragón cita una frase: “nosaltres no podíem callar, havíem de ser militants de la memòria”.

La visita dels batxillers passa per les galeries buides on hi havia els presos polítics a Barcelona. Acaba en un indret, on a terra hi ha un quadrat amb un petit ram de clavells: “aquí és on van matar el militant antifranquista, Salvador Puig Antic”, afirma. En minuts una altra escola coneixerà de primera mà la lluita per la llibertat.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*