“Les noves tecnologies han trencat els murs dels museus”

Parlem amb Judit Carrera, la quarta directora del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona en els seus 25 anys de vida i la primera dona en ocupar el càrrec. En aquest quart de segle a les espatlles del CCCB tant la cultura com Barcelona han canviat dràsticament, així com el paper que juguen aquests espais a les urbs

Siscu Baiges
 
 
 
Judit Carreras, directora del CCCB | Pol Rius

Judit Carreras, directora del CCCB | Pol Rius

Judit Carrera va guanyar l’estiu de l’any passat el concurs convocat per triar la persona que havia de substituir Vicenç Villatoro en la direcció del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Llicenciada en Ciència Política i de l’Administració a la Universitat Autònoma de Barcelona, coneixia bé el centre perquè hi treballa des de 2002.

N’ha estat cap de Debats i Educació, càrrec des del qual ha convidat a pensadors i experts culturals d’arreu del món. El CCCB és un referent cultural de Barcelona, un distintiu de la ciutat que el passat 25 de febrer complia els primers 25 anys de vida. Ho ha fet batent rècords de visitants a una exposició. La de l’obra del cineasta Stanley Kubrick, que va cloure’s el 31 de març, ha superat els cent quaranta mil.

És la quarta directora del CCCB, després de Josep Ramoneda, Marçal Sintes i Vicenç Villatoro. Fa sis mesos que ocupa el càrrec. Quina empremta li vol donar al Centre?

El CCCB és un centre cultural molt singular, amb una trajectòria d’èxit. No em proposo fer cap ruptura radical sinó adaptar-lo als nous temps. Ha estat referent en exposicions temàtiques, línia de pensament i literatura, programació del cinema i audiovisual i ho ha de seguir sent. Alhora penso que hem d’obrir-nos a nous públics, nous actors. Hem fet 25 anys i, per tant, hi ha tota una generació de gent nascuda amb el CCCB. M’agradaria molt oferir una programació atractiva per aquestes noves generacions.

En aquest sentit, he proposat, fonamentalment, dos grans canvis. D’un costat, una nova línia de programes educatius, entenent l’educació en un sentit molt ampli, no només en el purament escolar sinó en el de treballar una programació per ciutadans des de la més petita infància fins l’adolescència i el món adult. És un camp amb molt camí a recórrer, on podem créixer i repensar-nos com a institució vinculant-nos amb les noves generacions i entendre els temes que aportaran més en el futur.

Tenim algunes experiències pilot de treball amb adolescents que han estat molt interessants i emocionants i volem promoure el pont entre la cultura i l’educació, que són dos móns que comparteixen l’objectiu de formar ciutadans crítics i autònoms. L’altra línia nova que m’agradaria impulsar és la que anomeno de ‘mediació’, a través de la qual voldria que el CCCB obri una forma renovada de relacionar-se amb les noves generacions de creadors.

Les noves tecnologies han trencat els murs dels museus. La relació entre públic i programador s’ha alterat en el moment que el públic té accés permanent i il·limitat a la informació i no necessita tant un centre que li transmeti un coneixement sinó que hi ha una voluntat més participativa de la ciutadania en la seva relació amb els museus i els centres culturals. Voldria repensar la forma de participació d’aquest públic en les nostres programacions.

Judit Carreras i Siscu Baiges, durant l’entrevista | Pol Rius

L’exposició dedicada a l’obra de Stanley Kubrick ha tancat amb més de cent quaranta mil espectadors. L’èxit d’una oferta es mesura per la qualitat o per la quantitat de gent que en frueix?

Aquesta exposició és la més visitada de la història del CCCB. Quantitat i qualitat no estan renyides. La nostra aposta és fer activitats de moltíssima qualitat i que atreguin al màxim de gent possible. A vegades és compatible i a vegades no ho és tant. Sóc partidària i estic convençuda que es poden fer coses de molta complexitat i rigor i el repte és fer una feina de traducció i mediació perquè arribi a un públic molt ampli.

Tenim experiències de conferències de temàtiques molt complexes que porten quatre-centes o cinc-centes persones que no són del món acadèmic a escoltar filosofia. La relació entre quantitat i qualitat no és sempre una contradicció. Hi ha una tensió i el nostre repte és fer-ho compatible. Som un equipament públic i hem d’aspirar a un accés universal en la mesura que puguem, sense estar condicionats pel número. La prioritat és el sentit i la qualitat del que fem i després veurem a quanta gent arriba. La programació tampoc no la farem perquè sigui fàcil.

Hi ha qui posa l’etiqueta d’‘elitista’ a la programació del CCCB. Tanmateix si t’hi acostes sempre hi trobes molta gent assistint a les seves activitats

El CCCB ha estat capaç de barrejar propostes i públics. Ens concebem com una àgora, una esfera pública en el sentit més tradicional de la paraula. Volem ser un espai de trobada i barrejar una exposició d’una certa sofisticació amb propostes més populars. Tenim des de concursos de poetry slam o festivals de hip hop fins a exposicions de fotografia destinades a un públic més selectiu. Rebutjo la qualificació de ‘elitista’.

Sempre hem tingut una política d’obertura molt gran a la ciutat. Som un equipament públic i els nostres espais pertanyen a tothom. Els cedim a qui no té capacitat de tenir-ne per fer les seves activitats. Tenim una relació amb el barri, les escoles, diverses associacions que els fan servir com si fossin propis. Tenim diferents registres i és aquesta varietat de registres, que és la pluralitat de la societat que ens envolta, la que justifica la nostra missió.

Hi ha moltes entitats que volen organitzar actes al CCCB. Quins criteris han de satisfer per utilitzar les seves instal·lacions?

Marquem unes línies estratègiques amb una programació amb un perfil relativament clar i sempre busquem socis amb els quals fer-la. Mai no treballem sols. Sempre busquem socis. Treballem amb les universitats locals, científics, experts, escriptors, gent del nostre entorn que ens ajuda a alimentar la programació pròpia. El treball en xarxa forma part de l’ADN del CCCB i em proposo impulsar-lo i reforçar-lo en els propers anys. Alhora cedim i lloguem espais en diferents graus. Pels que vulguin venir a fer activitats, hi ha unes tarifes objectives en funció de la naturalesa jurídica de cadascú.

Judit Carreras i Siscu Baiges, durant l’entrevista | Pol Rius

Sempre passen coses al CCCB o hi ha estones buides de contingut?

Sempre tenim una exposició en marxa i pràcticament cada dia hi ha activitat, ja sigui audiovisual, presentació de llibres, debats, conferències, tallers de tota mena…

Hi ha el risc que vingui gent important i que passi relativament desapercebuda?

No ens passa gaire això. S’ha multiplicat l’oferta a la ciutat. Hi ha molta informació i a tots ens costa a vegades discernir. Estem sobreinformats i això, a vegades, desinforma. Fem un esforç gran de difusió de les nostres activitats. Mai deixem de preguntar-nos per qui treballem. Quan programem alguna cosa és perquè pensem que hi ha un interès al darrere o perquè hi haurà interès en el futur. Tenim la doble vessant de ser un mirall, un reflex de coses que sabem que preocupen, i alhora ser un far de temàtiques que vindran.

En quin públic pensen quan dissenyen la programació?

Busquem sempre un equilibri. Després de l’exposició sobre Kubrick en farem una sobre ‘Quàntica’

Probablement no hi aniran 140.000 persones a veure-la, com la de Kubrick

Ja veurem. La quàntica genera molt interès. És un terreny filosòfic i científic de màxima actualitat on s’estan fent descobriments que trenquen la forma com coneixem i ens aproximem a la realitat. És un dels grans terrenys de desenvolupament tecnològic i econòmic del futur. Fem la feina de precursors, de posar sobre la taula temes d’interès públic que tinguin diferents enfocaments i interessin a persones diferents.

Tenim un públic molt local. El 70% és de l’àrea metropolitana de Barcelona. La resta és de la resta de Catalunya, de l’Estat i del món. Som una institució molt arrelada localment. Programem pensant tant en la gent de fora com en la d’aquí. L’exposició sobre Kubrick podia interessar tothom.

L’avantatge de dirigir un centre com aquest és que vostè pot convidar a qui cregui oportú, als creadors culturals que considera més interessants de qualsevol racó del món

És interessant que no hi hagi una agenda personal sinó tenir molta consciència que som un equipament públic de Barcelona, de Catalunya, i que representem una societat àmplia. Hem de veure quins temes preocupen a la nostra societat, tenir l’antena ben connectada, escoltar molt, estar molt oberts i pensar quins són els millors referents per debatre i discutir aquestes qüestions.

Judit Carreras, directora del CCCB | Pol Rius

Com es fa això?

Coneixent les xarxes d’intel·lectuals, acadèmics, escriptors, editorials… A part d’estar molt ben connectats internacionalment, estem molt inserits en la xarxa cultural local. Treballem amb totes les editorials en llengua catalana i castellana, amb les universitaris catalans…

També ens alimentem de la gent d’aquí que ens diu en quin tema de futur estan treballant. Ens movem en un espai entre disciplines. No pertanyem a cap gremi en concret. No som ni del gremi dels arquitectes, ni del dels escriptors, ni del dels científics,… estem en un espai intermedi de la societat civil, treballant per la ciutadania en general. Amb els anys, acumules una sèrie de contactes, saps on estan passant coses interessants al món, quins són els nuclis de creativitat, les revistes de referència, les editorials fiables… I ho anem seguint.

Fa vint anys que es mou al món de la cultura. Ha viatjat força. Ha estudiat al Sciences Po de París, treballat a la UNESCO, fet conferències a nombrosos espais com la Biennal de Venècia. S’entén igual la cultura a tot arreu? Hi ha un llenguatge cultural comú a Barcelona, Nova York, Roma o París?

Hi ha una sèrie de llenguatges, problemàtiques, preocupacions que són comuns: el canvi climàtic, el gènere, el capitalisme, la llibertat d’expressió que és un tema que està preocupant el món de la literatura, cultural, creatiu de forma creixent. Alhora hi ha maneres de fer, llenguatges i identitats que són purament locals. Tenim aquest doble arrelament. Hem de ser conscients que el món és un, amb problemàtiques compartides, i també de que tenim la nostra idiosincràsia i particularitats.

L’exposició de Kubrick, per exemple, ara se’n va a Londres. Coproduïm pràcticament totes les exposicions. ‘Quàntica’ l’hem fet amb el CERN de Suïssa i tres museus més, de Liverpool, Brussel·les i Nantes. Treballar en xarxa abans era una opció. Ara és una obligació. El projecte és una mica diferent a cada seu. Aquí el comissari ha estat un catedràtic de Física de la Universitat de Barcelona: José Ignacio Latorre. Fem una adaptació pensada per físics i científics locals i al mateix temps compartim un projecte que reforça Europa per sota, a través dels seus vincles culturals. Més enllà de la qüestió pràctica que ens permet fer projectes més ambiciosos compartits tenim la funció de reforçar Europa passi el que passi políticament.

Quan va néixer el CCCB, Barcelona era una ciutat no tant cosmopolita com ara. Amb una Barcelona menys cosmopolita el CCCB perdria empenta?

El CCCB va néixer el 1994, després dels Jocs Olímpics, i Barcelona ja s’havia posat al mapa mundial. No sabria dir si Barcelona és ara més o menys cosmopolita que llavors. Nosaltres no entenem la nostra presència aquí sense estar oberts al món i sense tenir vincles internacionals. Cal veure el caràcter d’aquest cosmopolitisme de Barcelona. Si només és una obertura a través del turisme o és a través de vincles universitaris, xarxes de coneixement, de tecnologia… Barcelona té un entramat cultural i educatiu molt fort que irradia internacionalment i ens beneficiem del coneixement que genera.

Judit Carreras, directora del CCCB | Pol Rius

Com es trasllada a activitats concretes la preocupació que comentava sobre el gènere, el canvi climàtic, el capitalisme o la llibertat d’expresió?

Ens proposem rellegir el llegat il·lustrat, l’humanisme clàssic i incorporar-hi les revolucions, els canvis que han transformat radicalment la nostra posició al món. Aquesta mirada de gènere, del postcolonialisme, la revolució tecnològica, el canvi climàtic, els progressos científics que creen robots que poden fer que l’home acabi sent prescindible en moltes esferes…

Tot això té implicacions morals i culturals enormes. El Centre es proposa reflexionar sobre totes aquestes qüestions, que generen molta inquietud i incògnites en relació al futur, i fer-ho a través de diferents formats. Som multidisciplinars, fem grans exposicions, festivals de cinema, trobades literàries o de filosofia i volem barrejar tots aquests formats. A partir del gran paraigües del CCCB destil·lar-los en propostes concretes, amb noms i cognoms concretes.

Quin paper ha tingut el CCCB en representar preocupacions com la del Procés, que a més de ser omnipresents, són polèmiques?

Ens sentim concernits per tots els conflictes de la nostra societat. No pot ser d’una altra manera. Hem fet alguna activitat rellevant sobre el procés. Hem treballat molt sobre la llibertat d’expressió. Cada any fem activitats vinculades a aquesta llibertat. Vam programar una exposició de Santiago Sierra sobre els presos polítics. Hem intervingut en aquest debat però la nostra funció no és substituir o ocupar el lloc dels mitjans de comunicació.

Tampoc no tenim la capacitat ni la velocitat per entrar en la conjuntura dels debats polítics diaris. Les exposicions són a dos anys vista. Les conferències i debats són a mig any vista. Tenim molt poca capacitat de reacció ràpida sobre algunes qüestions i no hem de substituir el paper que ja fan els debats de les televisions o els diaris. La nostra feina és donar una certa perspectiva filosòfica i de categories sense dir a ningú què ha de pensar.

Diuen que la cultura és transformadora. Ho és?

La cultura és potencialment transformadora. No vol dir que tota la cultura ho sigui però té una certa capacitat de canviar la societat, potenciar la imaginació, de donar eines per entendre, interpretar i intervenir en el món que ens envolta. Hi ha moltes experiències que fan servir la cultura com a instrument d’inclusió social. Al barri del Raval n’hi ha moltes en aquest sentit. Molts nois queden units o integrats a través de la música. La cultura té un potencial transformador molt gran.

El Raval viu l’enfrontament entre el MACBA i els veïns que volen que s’ampliï el seu CAP saturat a la Capella de la Misericòrdia que l’Ajuntament va cedir al museu. Com veu aquest conflicte?

Per una banda, penso que, arreu, els equipaments culturals hem de ser sensibles i permeables als barris on estem ubicats i, per l’altra, que sempre hauria de ser possible conjugar cultura i salut

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*