Les meravelles amagades de la perifèria

El conjunt és espectacular en la seva sencillesa i es complementa per altres elements, com una font coetània a la refundació i aquest màgic arquet com a epifania per a qui camini pel barri sense esperar aquell petit món, tan inusual per culpa de l'especulació contemporània

Jordi Corominas i Julián
 
 
 

El barceloní de la perifèria té certs hàbits establerts, i només poden canviar-se si passeja per la ciutat aventurant-se a descobrir barris fàcilment criticables des la ignorància, doncs tant al bar com a les xarxes socials és ben senzill parlar malament sense conèixer.

El passat diumenge vaig decidir caminar un xic més d’allò habitual pels Nou Barris, on a les darreres eleccions els socialistes han recuperat el seu habitual predomini. Després d’abandonar el Guinardó vaig arribar a la batejada com avinguda dels Quinze, doncs fins aquest tram el tramvia 46, procedent de plaça Urquinaona, costava aquesta quantitat de cèntims. El canvi de denominació ha eliminat a un Borbó del nomenclàtor, però si es vol completar la feina també hauríem de liquidar el Virrei Amat de la immensa plaça inaugural d’aquesta zona de la capital catalana, doncs durant la Segona República homenatjava a Salvat-Papasseït, i potser mitjançant el seu nom podríem reivindicar una figura allunyada, i domesticada, de la cultura catalana, sempre més procliu a un tarannà conformista i gens revolucionari.

Que aquest espai es digui Virrei Amat, més enllà d’òbvies connotacions polítiques, es deu a la propietat per part de la família d’aquest senyor de Can Sitjar, masia demolida els anys seixanta i substituïda per un horrible gratacels de vint pisos per a confirmar l’aposta franquista per blocs d’alta densitat habitacional.

Si deixem enrere la plaça ens endinsem al passeig de Fabra i Puig, dedicat a l’alcalde comtal entre 1922 i 1923. Abans es denominà de Santa Eulàlia, i quan ingressem al seu interior resolem el perquè de la referència a la màrtir, relativa a l’església constitutiva de Vilapicina, paraula d’origen misteriós, amb moltes probabilitats d’al·ludir al símbol cristià del peix o a una piscina d’una vila romana; de fet, aquesta possibilitat té molts números de ser la correcta, doncs l’església de Santa Eulàlia, configuradora d’un tram bellíssim entre tanta verticalitat indecent, s’edificà vora el segle X a un terreny amb restes de l’Imperi dels Cèsars.

Durant el Set-Cents l’indret era pròsper per la seva activitat agrícola. Abans fou una cruïlla de camins, com demostra una casa ubicada just al costat del temple, Can n’Artés, un hostal propietat d’un mecenes i col·laborador de Martí l’Humà que degué rebre moltes visites al trobar-se just entre Sant Iscle i Horta.

L’any 1782 els pagesos més rics de l’entorn aportaren diners per a ressuscitar-la en un estil neoclàssic típic del període, amb els habituals esgrafiats a la façana. Un dels contribuents fou l’amo de Can Basté, esdevinguda al cap de poques dècades la rectoria de la parròquia, condició guanyada el 1866 i perduda el 1905, quan una obra de més pes ideada per Domènech i Estapà la desposseí de rang, gairebé com si així es volgués marcar el moment inicial de la seva decadència, consolidada durant els primers dies de la Guerra Civil amb les destrosses anticlericals i confirmada durant la dictadura per pura deixadesa, només esmenada amb l’arribada del nou mil·lenni, quan l’acció veïnal la rehabilità fins recuperar el seu esplendor, com el del campanar i la nau central, enfonsada i mig condemnada a morir sens estrèpit.

El conjunt és espectacular per la seva senzillesa i es complementa per altres elements, com una font coetània a la refundació i el màgic arquet com epifania per a qui volti pel barri sense esperar aquest petit món, ben inusual a causa de l’especulació contemporània.

Des 2005 Can Basté, rehabilitat, és un centre cívic. Els voltants encara conserven cert encant d’antuvi, però les reformes urbanístiques no perdonen ni una, i per això mateix es perdé una gran oportunitat de crear altres dimensions, quelcom sens dubte possible d’haver-se contemplat unir la plaça de Santa Eulàlia amb aquests supervivents d’una altra època i així generar un ambient incomparable i únic a la perifèria, gairebé sempre menyspreada per les autoritats municipals amb l’excepció del darrer Ajuntament, generós en aportacions per a equilibrar les desigualtats entre districtes i abellir aquells escassament visitats, tot un mèrit per pensar al ciutadà sens vincular-lo amb el turisme.

Un cop deixem enrere Santa Eulàlia ens esperen sorpreses. Em desvio pel passatge Grau i sento l’estranyesa del seu traç, una absoluta perversió, amb algunes finestres de ferro forjat com testimoni d’allò pretèrit i una sèrie de vivendes desiguals en les seves alçades. Refaig la ruta, arribo al carrer Amílcar i un rètol del passat m’informa de trobar-me al carrer dels Amics del districte cinquè, però això no és el Raval, i així dedueixo una divisió administrativa prèvia a l’agregació a Barcelona l’any 1897.

Els amics seran la nostra darrera parada d’avui. He d’investigar molt més, però segons una de les poques fonts disponibles es diu així per l’amistat dels factòtums de l’urbanització. Poc més puc dir-vos. A Poblenou una via també remet a aquesta forma d’amor. Aquí la sensació, més enllà de l’anècdota, és de supervivència miraculosa, doncs durant el recorregut envers Torre Llobeta, observo moltes casetes de planta i pi dels anys vint. La resta, una mica com quan hi ha balcons sense banderes durant una visita oficial, ensuma a extermini d’un modela per a coronar un altre en detriment dels pobladors, clausurats a pisos de pèssima qualitat per a ratificar la condemna imposada pel General Franco i el seu Règim als perdedors, exclosos de dignitats a les seves quatre parets quan abans abraçaven el cel tan sols sortint al balcó.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*