Les esquerres, el treball i el silenci sobre la reducció de jornada laboral

Amb una reducció de 5 hores setmanals de jornada per cada 8 treballador es generaria un lloc de treball nou. Se'n podrien crear milions arreu. Això sí, l’empresariat hauria de renunciar a part del benefici

Òscar Simón
 
 
 

"La reducció de la jornada laboral sense reducció del salari hauria d'estar a l'agenda de les esquerres" | Foto: Ajuntament de Barcelona

Ara que es commemora el centenari de la vaga de La Canadenca, amb la que es va aconseguir la jornada de 8 hores per primera vegada a l’estat espanyol, no deixa de ser paradigmàtic que quasi cap líder polític d’esquerres tingui entre les seves reivindicacions principals la reducció de la jornada sense reducció de salari. És a dir, repartir la riquesa que cada treballadora produeix.

De fet, la productivitat per hora de les treballadores es va quadruplicar entre 1950 i 2000. Així, un treballador anglès que el 1950 tenia una productivitat de 7,86£, l’any 2000 arribava a 28,71 £. És a dir, una sola persona treballadora del 2000 tenia la mateixa  productivitat que 4 de fa 50 anys i mentre la jornada setmanal mitjana s’havia reduït de 40 a 36 hores. En definitiva, malgrat que arreu del món, inclosa Catalunya, cada cop es produeix més amb menys persones, les jornades laborals no es redueixen, sinó que es mantenen, aconseguint així que tot el benefici acabi en mans dels empresaris.

Com pot ser que les esquerres hagin oblidat allò de “8 hores per treballar, 8 hores per descansar i 8 hores de lleure” amb el que el 1810 els treballadors angleses van començar a exigir una vida millor? Com pot ser que avui l’esquerra es conformi amb les 8 h quan la productivitat de les treballadores s’ha multiplicat pràcticament per 25 en aquest temps? Com pot ser que cap partit d’esquerres tingui això entre els seus elements centrals?

Amb una reducció de 5 hores setmanals de jornada per cada 8 llocs de treball es generaria un lloc de treball nou, es crearien milions de llocs de feina, a Catalunya, als Països Catalans, a l’estat espanyol o la UE. Això sí, l’empresariat hauria de renunciar a part del benefici.

Intentant trobar respostes a aquestes preguntes he arribat a les següents idees:

  1. La classe treballadora i les seves organitzacions majoritàriament estan a la defensiva en un món en el que el “dumping laboral” és la norma i l’amenaça de les deslocalitzacions ha estat molt patent a les darreres dècades. No existeix cap campanya ni moviment per la reducció de jornada.
  2. El neoliberalisme, en un context de poques diferències tecnològiques globals, ha conclòs que devaluar les condicions de vida de la gent treballadora és la principal arma per competir en el mercat global. Això ha fet que els tradicionals partits de la socialdemocràcia hagin acceptat el discurs social-liberal de l’empresariat com a creador dels llocs de treball. Per tant, com que la classe treballadora ja no és creadora de riquesa, no cal repartir-la.
  3. Els partits de l’esquerra, amb algunes honroses excepcions, estan pràcticament buits de persones amb experiències de lluites laborals i encara menys amb experiència sindical. Molts van ser, com a molt, joves universitaris que van patir durant alguns anys la precarietat, però han acabat trobant feina com professionals liberals i/o qualificats. Aquest fet queda ben palès en la manca quasi total de lideratges obrers a les llistes electorals i a les direccions de les organitzacions.A més la  penetració de certes idees postmodernes que desqualifiquen el “subjecte revolucionari” i neguen la centralitat de la gent treballadora, han propiciat un desclassament encara més gran de molts dels nous líders polítics. Si encara fossin capaces de portar, a dins del marc mental del precariat, propostes de lluita contra aquesta situació, no seria pas tan dolent, però la majoria de vegades no passen d’una reflexió difusa al voltant del concepte, una enumeració de lluites i prou.

Ara han passat les eleccions generals, però en venen de municipals, i en alguns indrets, també autonòmiques. Les esquerres porten propostes feministes, medi-ambientals, etc., però també han de presentar propostes laborals a l’ofensiva. Plantejar la reducció de jornada laboral sense reducció de salari com a mecanisme central de redistribució de la riquesa hauria de posar-se sobre la taula, i no basar-se només mesures defensives com  la derogació de la reforma laboral.

Òscar Simón
Sobre Òscar Simón

Òscar Simón és professor interí i membre de la IAC.(USTEC-STES) Contacte: Twitter | Més articles

1 Comentari en Les esquerres, el treball i el silenci sobre la reducció de jornada laboral

  1. Hola Óscar,

    En el seu programa electoral, Unides Podem portava una reducció de la jornada laboral completa de 40hores setmanals a 34hores. A més, proposaven un increment del salari mínim laboral dels 900€ actuals a 1200€. No trobes que és una forma clara de reduïr la plusvàlua que es queda l’empresari?

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*