Les cooperatives militars del Guinardó i l’oblit del nomenclàtor

El tinent Costa fou afusellat al castell de Montjuic el 5 d’agost de 1938 per ser quintacolumnista a la Barcelona republicana de la Guerra Civil. Que jo sàpiga, i és quelcom indicador de la inapetència del servei documental del nostre Ajuntament, al llarg dels quaranta anys de segona Restauració ningú s’ha parat a investigar sobre aquests noms.

Jordi Corominas i Julián
 
 
 

Todas las grandes capitales españolas se resienten de la falta de habitaciones a precio reducido que reúnan las mínimas condiciones de salubridad, higiene y comodidad a que toda persona tiene derecho y que, ofreciendo, a sus clases un hogar modestamente confortable les haga agradable la vida de familia.

A consecuencia de esta carestía de viviendas se ha producido una aglomeración de gente en todos los barrios obreros, donde se realquilan pisos enteros y habitaciones a precios realmente exorbitantes y en donde viven en espacios incomprensibles docenas de personas sin agua, casi sin luz y sin la menor precaución higiénica.

De no ser pel seu estil el text podria ser rabiosament contemporani. Prossegueix durant unes quantes pàgines més. Parlen del drama del barraquisme i de la missió patriòtica consistent a dotar a les classes humils d’una vivenda digna. És el Reial Decret del 3 de febrer de 1927 pel que es funda el Patronato de la Habitación de Barcelona.

Durant aquella dècada la immigració massiva, que a un altre article hauria d’estudiar-se des del racisme que generà a determinades forces polítiques, féu que la població de la Ciutat Comtal gairebé assolís el milió de persones i pujarà en més de tres-cents mil habitants. Això explicaria la proliferació de tants racons que al seu moment volgueren aspirar al somni d’una ciutat jardí. Penso al barri de la Font de la Guatlla a Montjuic, amb vivendes destinades a empleats municipals, o als innumerables passatges on és possible contemplar dates que oscil·len entre 1925 i 1930, moment de l’auge d’aquest tipus de construccions, com corroboraria el preciós, un oasi entre blocs de pisos, passatge de Tubella a Les Corts.

Una dècada abans els pioners d’aquest esquema habitacional foren els periodistes. Per això la zona superior de la plaça Sanllehy duu el seu nom. Els nostres avantpassats de professió crearen una cooperativa per abaratir costs. Construïren més de cinquanta cases barates que també ompliren espais a Horta. En algun moment reberen crítiques com a conseqüència de l’escassa modèstia de les seves propietats, més adients per a senyorets.

Els militars també participaren d’aquest entusiasme. L’any 1922 Alfons XIII viatjà fins a Barcelona per a inaugurar el primer fruit cooperativista entre companys d’armes. Es trobava ubicat just al costat de la Caserna de Girona, avui un magnífic parc municipal que conserva l’entrada lateral del recinte, i ocupava els actuals carrers de Sant Antoni Maria Claret, travessera de Gràcia, Castillejos i Cartagena. Les vivendes són de l’arquitecte Enric de Babot i Frayse, qui també planificà les següents que veurem al nostre recorregut. Consistien en una senzilla façana amb frontó triangular i ceràmica quadrada de color verd per a decorar-les amb un auster interior complementat per un pati a emprar com a hort o jardí.

D’aquest nucli inicial tan sols sobreviviu una al número 378 de travessera de Gràcia, gairebé frec a frec amb l’Hospital de Sant Pau. Es troba a pocs metres del passatge Costa, i això em feu pensar a la seva relació amb el bloc que millor ha resistit els estralls del temps, el de Tinent Costa, entre passeig Maragall i l’avinguda Verge de Montserrat. Les seves vivendes es troben protegides per llei, s’edificaren l’any 1928 i duen el nom del valencià Vicente Costa Blasco, promotor de la cooperativa de cases barates per a militars. El grup es troba entre els carrers de Mascaró, Caldes de Montbui i Torre dels Pardals, on hi hagué una impressionant finca amb aquest nom, i destaca perquè encara manté gairebé íntegres tots els seus elements arquitectònics. De fet, és recomanable visitar-lo perquè al passatge no hi ha cap construcció moderna i és meravellós imaginar la tranquil·litat de l’indret quan es projectà.

És ben possible que Enric de Babot fes fortuna a partir d’aquests pisos per a sergents. Així ho ratificaria la similitud del conjunt amb altres cases properes, visibles al carrer de Llobet i Vall-llosera o al dels Garrofers, amb aquestes ceràmiques característiques de forma quadrada.

Una altra dada sorprenent, gens difícil de localitzar amb una petita recerca, és la sort que corregué el promotor. El tinent Costa fou afusellat al castell de Montjuic el 5 d’agost de 1938 per ser quintacolumnista a la Barcelona republicana de la Guerra Civil. Que jo sàpiga, i és quelcom indicador de la inapetència del servei documental del nostre Ajuntament, al llarg dels quaranta anys de segona Restauració ningú s’ha parat a investigar sobre aquests noms.

El nom de Costa Blasco apareix a la Gaceta Municipal del 22 de setembre de 1930. Demanà instal·lar un polvorí als terrenys denominats Casa Vélez. Ho desestimaren, pel que es veu hi havia algú cabal al Consistori, pel perill que implicava. Si acudim a aquest punt de la ciutat, pertanyent al Guinardó, donarem amb una sèrie de vivendes del mateix tipus que encara aguanten la Modernitat a un tram del carrer de Sant Quintín, a un altre sector del carrer de la Torre Vélez i al passatge de García Cambra, on es mantenen fermes al cantó mar de l’indret. Al seu inici una placa en castellà ens informa que l’home que dóna nom al carrer es deia Mariano, i per això vaig arribar a pensar en començar aquest text amb el que han fet fora, però ja tenen prou sang a la ferida.

Les cases d’aquest passatge no amenacen ruïna. Són més visibles que les de la Torre Vélez, ocultes entre la frondositat primaveral. Desconec si es troben protegides a nivell patrimonial pel caos de la pàgina municipal sobre el tema. El que sí he descobert és que Mariano García Cambra, del qual es poden trobar diverses entrades ben nodrides a la xarxa, fou nomenat per Franco com a conseller del Consejo Supremo de Justicia Militar el 12 d’agost de 1940. Resulta que fins ara ningú s’havia interessat per la identitat del subjecte.

A principis d’aquesta legislatura l’Ajuntament que al seu darrer any de govern compleix amb obres centrades als barris, prometé liquidar del nomenclàtor el passat franquist. Com a consell els hi diria que al carrer Escornalbou del Guinardó visqué Frederica Montseny, primera ministra a tota la Història europea. Un passatge podria dur el seu nom i tindria força més sentit que l’actual carrer a la frontera amb Sant Adrià del Besós. L’altra, i fóra hora que li retéssim homenatge per la seva feina periodística i veïnal, podria destinar-se a Josep Maria Huertas- Clavería, qui tingué molta vinculació amb el barri i segueix sense figurar a l’índex de carrers malgrat hagin transcorregut més de deu anys des de la seva mort. Tan de bo algú del Consistori llegeixi aquestes línies.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*