Les brases del feixisme: més enllà de Vox

No podem banalitzar el feixisme, però hem de tenir les alarmes ben enceses cada vegada que detectem les espurnes d'aquells vells temps. Perquè mai no puguin tornar

Josep Carles Rius
 
 
 
L'últim mítin del partit ultradretà Vox va aglutinar 10.000 persones a Vistalegre, Madrid | Vox

L'últim mítin del partit ultradretà Vox va aglutinar 10.000 persones a Vistalegre, Madrid | Vox

Per mi, la pàtria són els metges que reivindiquen més temps per poder atendre als seus pacients. Els mestres que lluiten per una escola inclusiva. Els bombers que demanen un millor material per ser més eficients. Els professors associats que mantenen la Universitat amb sous de pobresa. Els científics que anteposen la recerca als seus projectes vitals. És, també, Open Arms, salvant vides al Mediterrani i la nostra dignitat davant la insuportable tragèdia dels refugiats i immigrants. La pàtria és la gent que vol servir els altres, fent bé la seva feina. La gent que sent empatia, respecte i responsabilitat envers el conjunt de la societat. I es mulla.

La pàtria és viure en llibertat. En democràcia plena. Amb l’esperança de poder fer realitat els somnis, per agosarats que siguin. Amb lleis justes que ens permetin fer compatible les nostres utopies amb les dels altres. La pàtria és garantir la igualtat d’oportunitats. Sense privilegis. Sense deixar ningú abandonat. La pàtria és fer possibles els drets fonamentals: salut, educació, treball, habitatge, igualtat entre homes i dones, seguretat, un medi ambient sostenible… Drets que permetin portar una vida digna i tenir confiança en el futur dels nostres fills. 

Pel feixisme, la pàtria està per damunt de totes i cada una de les persones individuals. És el totalitarisme. Tothom sota una mateixa bandera. Un projecte polític. Un lideratge. És el ‘poble’ per damunt de l’individu, que ja no és considerat ciutadà, sinó ‘la part d’un tot’. Les llibertats i els drets personals estan al servei del ‘poble’. És a dir, de qui té el poder de decidir qui és i què vol el ‘poble’.

Norbert Bilbeny, catedràtic d’Ètica de la Universitat de Barcelona, recorda que el feixisme té, entre els seus fonaments, “la producció de doctrina (nacionalista, racista, antiparlamentària sempre) i la profusió de propaganda (partidista) per tots els mitjans possibles, amb la consegüent pèrdua del respecte a la veritat i la substitució d’questa per consignes. La propaganda feixista es distingeix en particular per provocar tres emocions: el sentiment de por, la incitació de l’odi i el menyspreu de la veritat”.

El feixisme respon a un fenomen històric concret. A un dels moments més foscos i tràgics de la història de la humanitat. Però a la pregunta de si queden brases d’aquell terrible incendi, la resposta és que sí. Malauradament, sí. Encara més, si concretem la pregunta en el partit Vox, que acaba d’aconseguir dotze diputats al Parlament d’Andalusia, la resposta també és afirmativa. Perquè les idees, l’estructura mental, l’univers simbòlic del feixisme (amb actituds supremacistes, xenòfobes, racistes, homòfobes, antifeministes, totalitàries) estan en els sis folis, sis, del programa de Vox. Com en els partits d’extrema dreta que creixen a Europa. Com en l’ideari de Trump (Estats Units) o Bolsonaro (Brasil) o en nombrosos votants del Brexit. 

El feixisme amb totes les seves formes (com el franquisme), o el nazisme, o l’estalinisme, van propiciar esdeveniments històrics de tal degradació i crueltat, que no podem usar el seu nom en va. No podem banalitzar paraules que van lligades a la mort de milions i milions d’éssers humans. Però, al mateix temps, hem de tenir les alarmes ben enceses cada vegada que detectem les espurnes d’aquells vells temps. Perquè mai no puguin tornar. 

El perill està aquí. Per això és tan important que no considerem ‘engrunes’ les reivindicacions d’aquells que veritablement ‘fan pàtria’, que treballen en defensa dels drets fonamentals. Que no parlem ‘en nom del poble’, quan la societat és plural i diversa. Que no mantinguem actituds excloents i de denigració dels que considerem els ‘altres’. Que no posem les banderes per damunt de les persones. Que no alimentem l’odi i la por envers els ‘enemics’. Per què necessitem crear ‘enemics’ que ens justifiquin. Com ha buscat sempre el feixisme. 

Quan fem tot això. O quan, per exemple, convertim el periodisme en propaganda, potser no som els feixistes dels anys 30. Però posem la nostra llavor perquè, un dia, rebrotin aquells velles idees. Per què les brases del feixisme hi son, i potser molt més a prop del que ens pensem.

Aquest article ha estat publicat originàriament a Diari de Tarragona

Josep Carles Rius
Sobre Josep Carles Rius

Josep Carles Rius és president de la Fundació Periodisme Plural,que edita Catalunya Plural, El Diari de l'Educació, El Diari del Treball i El Diari de la Sanitat. Professor de periodisme a la UAB, ha estat degà del Col.legi de Periodistes de Catalunya i sotsdirectorde La Vanguardia. Ha treballat a El Periódico de Catalunya i a TVE. Va ser director del diari Público a Catalunya (Públic) fins al seu tancament. Josep Carles Rius es presidente de la Fundació Periodisme Plural, que edita Catalunya Plural, El Diari de l’Educació, El Diari del Treball y El Diari de la Sanidat. Profesor de periodismo en la UAB, ha sido decano del Col.legi de Periodistes de Catalunya y subdirector de La Vanguardia. Ha trabajado en El Periódico y en TVE y ha colaborado en la SER. Fue director del diario Público en Catalunya (Públic) hasta su cierre. Contacte: Twitter | Més articles

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*