“Les bales disparades contra Marielle eren disparades contra la comunitat negra, les dones, la població LGTBI i les faveles”

Mónica Benicio és la parella de Marielle Franco, regidora de Rio de Janeiro que va ser assassinada ara fa un any. Dona, negra, lesbiana i de classe baixa, Franco va suposar la cara visible de diverses lluites per un país ara governat per la dreta més intolerant. Benicio ha continuat la lluita de la seva companya, personificant la força i no deixant que les bales esborrin el llegat de Marielle Franco

João França
 
 
 
Monica Benicio, parella de Marielle Franco, activista pels drets LGTBI al Brasil | Pol Rius

Monica Benicio, parella de Marielle Franco, activista pels drets LGTBI al Brasil | Pol Rius

Marielle Franco, regidora de la ciutat de Rio de Janeiro, dona negra, lesbiana i criada en una favela, va ser cruament assassinada el 14 de març del 2018 quan tornava a casa seva. Qui l’esperava a casa era Monica Benicio, la seva parella, que des d’aquell dia ha centrat la seva vida en exigir justícia, no només per la mort de la seva dona, sinó per un crim que entén que és polític.

La seva lluita passa també per denunciar la situació fora del Brasil, i arriba a Barcelona un any i dos mesos després dels fets, a invitació de l’Àmbit LGTBI de CCOO. Conversem amb ella sobre la situació de la investigació i del Brasil abans d’un acte al Centre LGTBI de Barcelona en què la sala s’omple, sobretot de brasileres que s’apropen per compartir un parell d’hores amb ella.

A pocs dies del primer aniversari de l’assassinat de Marielle Franco i Anderson Gomes, el conductor que la portava, la justícia va empresonar dos homes com a presumptes autors dels fets. El que reivindiqueu és que s’esbrini qui va encarregar la seva execució.

El tirador i el conductor estan presos però encara no han estat jutjats, i aquest judici l’hem de reclamar, perquè el Brasil, generalment, es conforma molt ràpid, com si la detenció ho hagués resolt tot, i no. Fins i tot poden ser declarats innocents. Han de ser jutjats i, efectivament, la pregunta més important per mi encara no ha tingut resposta: qui va ordenar matar Marielle i quines van ser les motivacions d’aquest crim? És un crim polític i si tenim una democràcia hem de saber qui va ordenar matar una regidora elegida democràticament. Mentre no es resolgui això no podem dir que hi hagi democràcia al Brasil.

Què penseu de la investigació?

Les informacions que tenim avui indiquen que la investigació va ara a un ritme encara més lent. Entenem que hi ha algú amb molt poder econòmic i polític darrere d’això, així que la pressió social, també internacional, és fonamental per garantir que les investigacions segueixin endavant. Al Brasil és habitual que un crim tan atroç com aquest quedi impune si hi ha una figura política poderosa al darrere. Hem de garantir que això no passi per canviar la història del Brasil i dir que no ho podem admetre, no només amb la Marielle, sinó amb ningú.

Confieu en que hi hagi un judici just?

Ara mateix em trobo a molts quilòmetres de casa, amb una diferència de cinc hores que m’està rebentant. Si jo no tingués una profunda esperança de que això serà resolt per la justícia ni tan sols seria avui aquí. El meu projecte no és un projecte de venjança, perquè si fos de venjança potser ja l’hauria resolt jo, sinó que és un projecte de justícia, així que espero que acabi com ha d’acabar, amb els acusats sent responsabilitzats si de fet ho van fer.

Els col·lectius més oprimits viuen amb més por després de l’assassinat de Marielle o de l’elecció de Bolsonaro?

Al revés. El moviment negre, el moviment feminista o el moviment LGTBI venien creixent en mobilització i organització des del cop d’estat contra Dilma Roussef el 2016. L’execució de Marielle, que és una execució política, volia enviar un missatge a aquesta societat que s’estava articulant com a resistència. Ella era l’única regidora negra a la ciutat de Rio, i es reivindicava com a dona negra, de la favela i lesbiana, tot allò que anava contra la política que sempre s’ha practicat al Brasil, d’homes blancs, heteronormatius i misògins. L’objectiu d’aquest crim polític és dir que el Brasil no accepta dones, dones negres, població LGTBI, població pobre o de la favela ocupant espais de poder.

Però no han aconseguit silenciar la seva veu.

L’efecte va ser justament al contrari. Hi ha hagut un avenç impressionant en la resistència, i em sembla que això queda molt clar quan venim fins a Barcelona per parlar de l’assassinat de la Marielle. Les bales disparades contra ella van ser bales disparades contra la comunitat negra, contra les dones, contra la població LGTBI, contra la població de les faveles, perifèrica, pobra… i aquestes persones es van sentir molt tocades i violentades.

Es van veure emmirallades en un cos que representa molt el que és el Brasil, però que alhora és un cos que la política brasilera considera descartable. Avui a Rio tenim un assassinat en massa de la joventut negra, aquests cossos són descartats al Brasil cada dia, i sense cap mena de dubte qui va planejar l’execució de la Marielle pensava que era un altre cos descartable i no tindria repercussions, a diferència de si hagués matat un home blanc heterosexual en les mateixes condicions polítiques que la Marielle.

Monica Benicio, parella de Marielle Franco, activista pels drets LGTBI al Brasil | Pol Rius

Avui ella és una imatge d’inspiració i força en la construcció d’una societat més justa i igualitària. El moviment LGTBI o el moviment negre es van sentir molt commoguts i en comptes de retrocedir, van avançar. En les eleccions del 2018, només a l’estat de Rio de Janeiro, vam elegir tres dones negres que eren assessores de la Marielle com a diputades estatals. Arreu del Brasil ho han estat moltes altres dones negres, inclús dones negres trans, com l’Erica Malunguinho a l’estat de São Paulo, i també dones indígenes.

El missatge de l’execució de la Marielle era que al Brasil hi ha una política de barbàrie, que viola els drets humans i que seguirà matant, però en comptes de fer marxa enrere, hem avançat per dir que no acceptem més aquesta política i que hi haurà lluita, enfrontament i resistència.

Més enllà d’aquestes victòries que comentes, les eleccions del 2018 van resultar en l’arribada al poder de Jair Bolsonaro.

A mi m’agrada tenir una mirada optimista sobre les eleccions a la presidència. Va ser un procés molt dur i l’esquerra es va equivocar molt quan va menysprear la capacitat de la dreta d’elegir un feixista, que no hauria d’haver passat d’una broma de mal gust i ara és president. Però si sumem els vots blancs, nuls i per Fernando Haddad, la majoria del Brasil va optar per “Ele não” ["Ell no”, el crit contra Bolsonaro]. Això sí, Bolsonaro va ser elegit i la seva família ocupa tots els espais de la política: regidor, senador, diputat federal i la presidència.

És un retrat d’una societat que està molt malalta i descreguda en la política, que ha arribat a creure que la violència podia ser un camí raonable per mantenir l’ordre. En els 30 anys que va estar al Congrés, Bolsonaro no va fer absolutament res favorable a la població, ni una sola votació. Ja era conegut com un personatge que tenia un discurs absurd, d’odi i violència molt forts, marcat per característiques LGTBIfòbiques, masclistes, misògines, racistes… Tot allò que lluitem per deconstruir en la societat, ell ho tenia incorporat al seu discurs.

I quina és la fotografia del Brasil amb la situació actual?

Jo crec que el 2018, amb l’execució de la Marielle i l’elecció democràtica d’un neofeixista, el Brasil mostra el que realment és. Perd el caràcter de país cordial, paradisíac, d’un poble feliç, acollidor i simpàtic, i passa a dir-li al món el que és: misogin, extremadament racista, LGTBIfòbic… I que això es vegi és important perquè puguem treballar aquesta nova política que volem construir i canviar aquesta societat tan malalta que tenim.

Com ha afectat aquest procés electoral el dia a dia de les persones LGTBI, negres o de les faveles?

Des del període electoral hem viscut la crònica d’una tragèdia anunciada. Un president que té un discurs obertament LGTBIfòbic no només inspira com també legitima persones que pensen com ell a exercir aquesta opinió de forma violenta. Tenim índex de violència molt alts, violacions correctives contra dones lesbianes, és el país que més mata població LGTBI, el primer en transfeminicidis al món, i amb un president que legitima aquest odi, que reforça aquesta violència, els índex tendeixen a augmentar. Tenim persones sent apallissades, sent violentades de totes les maneres possibles, més enllà de les psicològiques, sent assassinades, i crec que és el principal problema, perquè estem parlant de vides.

Monica Benicio, parella de Marielle Franco, activista pels drets LGTBI al Brasil | Pol Rius

Ho dius perquè a vegades no sembla que parlem de vides?

Quan parlem del número de morts al Brasil sembla que arribi poc. És molt difícil fer que un discurs toqui una persona en el camp emocional fins que no perd algú molt proper. A São Paulo vam tenir una dona trans assassinada a la que li van arrencar el cor i hi van posar una figura d’una santa; parlem de dones lesbianes que són violades i es troben objectes a la seva vagina…

Estem parlant de crims especialment cruels, de casos de deshumanitat, d’un odi i una violència molt grans. Però quan llegeixes això al diari sembla una cosa molt distant. En canvi quan apallissen un amic teu per anar pel carrer de la mà amb el seu company, o quan la teva dona no arriba mai més per sopar, pots entendre que aquesta violència està molt més a prop del que imagines.

No podem esperar fins que ens toqui a nivell personal per tenir empatia i solidaritat amb aquesta lluita. Hi ha moltes persones morint i al Brasil, malauradament, això anirà a més, perquè tenim un govern que diu que els cossos LGTBI són un error a la societat, que no haurien d’existir, o encara pitjor, que és un error que podria ser corregit. Aquestes morts estan sent legitimades per un projecte de poder feixista.

La teva especialitat és l’espai públic…

Ho era… [D[Des de l’assassinat de Marielle Franco, Monica Benicio no ha pogut seguir la seva carrera acadèmica i es dedica en cos i ànima a seguir la seva lluita.]span>

Com es relacionen amb l’espai públic aquestes violències de les que parlem?

El meu projecte de recerca parlava de l’òptica del favelado [h[habitant de la favela] de com la violència influencia la interacció del subjecte amb l’espai públic, perquè en aquesta relació hi ha moltes violències simbòliques. El favelado és criat en un ambient que és construït socialment com a lleig i marginal, i no comprèn que el que és bell pugui ser per ell. La meva recerca partia del meu lloc en tant que dona nascuda i criada a la favela, que després començo a freqüentar altres espais de la ciutat, com la zona sud de Rio, que és la part més elititzada de la ciutat, la més “bonica”, més cuidada paisatgísticament. A la favela en canvi l’Estat ha estat present de forma ineficaç, perquè és violent i no planteja polítiques públiques de qualitat.

Quan surts d’allà i transites espais amb qualitats urbanístiques eficients, pots reaccionar amb dos extrems: O bé amb inferioritat i vergonya, perquè sents que allò bell no és per tu i per tant no hi interactues plenament, o bé amb agressivitat, perquè penses que si no pot ser teu no serà de ningú més, i per tant no ho cuides, perquè si no pot ser teu vols degradar aquell ambient. I si això ho traslladem a la població LGTBI, per exemple, veiem que els espais que transitem són construïts per l’heteronormativitat i pel fonamentalisme religiós molt present a la societat brasilera. Llavors com es permetrà que aquests cossos puguin ser en aquests espais?

Davant el cas de Marielle Franco, quines respostes heu rebut a nivell internacional?

L’objectiu de la campanya internacional és demanar suport als organismes internacionals i també als governs perquè reclamin a l’Estat brasiler l’avenç de les investigacions, per mostrar que no ha estat oblidat i que el món està amatent. Sempre recorro a l’ONU i a l’Organització d’Estats Americans (OEA) i tots els països per on he passat han estat molt receptius. Els governs poden demanar explicacions i que les seves ambaixades al Brasil enviïn cartes al govern. És una forma de pressionar i dir que el cas no s’ha oblidat, que estem esperant la resposta de qui va ser que va ordenar matar-la i que no quedarà impune.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*