Un any de l'1 d'Octubre

L’empoderament ciutadà que va néixer de l’1-O

L'1-O va trencar amb la 'cultura de la Diada': va minvar protagonisme als agents institucionals que havien portat fins aquell moment les regnes del procés i va cedir el poder a la gent, mobilitzada per a poder votar. L'esperit de participació directa es va anar apagant però els aprenentatges d'aquelles jornades han calat en molts

Yeray S. Iborra
 
 
 
Votació durant l'1 d'Octubre a un centre de Girona | Carles Palacio

Votació durant l'1 d'Octubre a un centre de Girona | Carles Palacio

La jornada va despertar plujosa. Però el que regava tots els racons de la ciutat era el cafè: molts no havien dormit un minut, en alerta durant les ocupacions nocturnes dels col·legis electorals. Els nervis transitaven els pocs espais que quedaven entre persones, amuntegades dins i fora dels llocs de contesa, disposades a posar els seus cossos per permetre un referèndum per la independència amenaçat per la intervenció policial.

Joan, Helena, Iñaki i Paula van ser quatre dels milers que es van sumar a la defensa de col·legis de l’1 d’octubre de 2017. Els tres primers havien participat en major o menor grau abans de moviments activistes. Des de gairebé el seu inici van integrar els anomenats Comitès en Defensa del Referèndum (CDR), espais de l’esquerra independentista que després s’organitzarien per garantir la república (el cas de Joan o Helena), i també dels Comitès en Defensa dels Barris i les llibertats (el cas d’Iñaki), moviments d’un espectre ideològic més ampli, amb representació per comuns i fins i tot anarquistes.

La última, Paula, de 26 anys mai abans havia trepitjat el carrer més enllà de les crides oficialistes del procés. Diada rere Diada. Ella, com molts altres va formar part de la inesperada mobilització de l’1-O que va buscar garantir u referèndum per a Catalunya. Permetre un vot que anava més enllà del ‘sí’ o el ‘no’ i que es va pregonar per la democràcia, contra la violència policial i contra el Govern de Mariano Rajoy. 

L’1-O va trencar amb la cultura de la Diada: va fer minvar el protagonisme dels agents institucionals (partits polítics, ANC o Òmnium), que havien portat fins a aquest moment les regnes del procés, i va cedir les regnes a la gent, que durant hores va aguantar dins dels col·legis, la mala climatologia i després una intervenció policial sense precedents. Tot per poder votar. Si bé l’esperit de participació directa d’aquells dies es va anar apagant amb el temps, els aprenentatges han seguit fins a dia d’avui.

“Com més ens acostàvem a la desobediència, més veïns es mobilitzaven. Una idea totalment contrària al que sempre ens havien ensenyat “, recalca Joan, que durant dies es va bolcar en el CDR del Raval per a la preparació del referèndum. També al Raval, un mític activista de l’espai El Lokal, Iñaki, coincideix amb ell: “Ho vaig veure aquells dies: com més desobedient, millor. I la nit anterior a l’1-O ja se sabia que així seria: amb tot. Aquell va ser un dia diferent, feia mal temps i la gent era al carrer, viva i activa. S’abraçava, s’aplaudia, però tot es feia en un silenci respectuós “.

Per Helena, una jove que aquells dies també va ajudar en la protecció d’escoles i que posteriorment integraria la coordinadora de Comitès en Defensa de la República, el punt de partida per a la inesperada mobilització de l’1-O va començar a prendre cos setmanes abans, després de les detencions a la seu de la conselleria d’Economia de la Generalitat. “Tota aquesta gent que va sortir al carrer de forma improvisada trencava amb la cultura de la Diada . Va ser el moment en què es va veure que s’havia de fer un salt organitzatiu. Amb els CDR la gent se sent alleujada perquè pot començar a col·laborar. Per això, en setmanes, el volum de teixit associatiu creix exponencialment. Les sinergies en aquests espais mostren a molta gent una democràcia participativa directa que mai abans havia vist “.

Paula, graduada en magisteri i en atur en aquells moments, va ser una d’aquelles persones que, sense passat activista i poc atreta per la política, va fer un pas endavant. “A la seu d’Economia no va haver-hi violència! El pas dels dies em va anar indignant més i més, fins el punt que vaig decidir que volia ajudar a organitzar una cosa que era tan comprensible per a qualsevol com garantir un vot “.

Votació de l’1 d’Octubre a l’escola La Sedeta de Barcelona | Sandra Vicente

La jove, resident al barri del Clot, va ocupar. Va dormir en un col·legi electoral. Va participar de debats assemblearis i dels torns de menjars, vigilància i descans que es van organitzar. “La sensació de participació va anar creixent durant la jornada del referèndum. Tothom s’apropava als col·legis per veure si faltava alguna cosa, o simplement per seguir protegint-, ja que la sensació d’amenaça era constant. Una cosa així no s’oblida “.

“Que la gent estigués disposada a ocupar suposa molt, doncs hi ha un element de desobediència immens; parla de la consciència que comporta una cosa molt arriscada però amb un benefici comú molt gran. Moltes persones van aprendre a funcionar amb fórmules que mai abans havien viscut: participar d’assemblees, d’espais comunitaris. Això transforma a la gent”, acompanya Helena.

Després de l’1-O, Paula es va sumar als talls de carreteres de la Vaga General del 3 d’octubre, que va tenir un seguiment desigual en els centres laborals però que va provocar aturades a les principals vies catalanes i que va concloure en una gran manifestació pels carrers de la capital catalana.

Un any després, Paula segueix vinculada a les assemblees del seu barri, ara ja centrada molt més en la lluita contra el lloguer abusiu a Barcelona.

“És difícil de mesurar, però segur que sí, l’1-O va contribuir a reforçar el teixit popular, encara que no se sap bé com. Es va demostrar que és possible realitzar coses que no es pensava que es poguessin aconseguir. Es va improvisar però de forma organitzada i eficient. Tornar a una normalitat anterior tampoc era ja possible. La gent va comprovar que pot decidir: costarà tornar a veure un 1-O, però qui sap “, relata Iñaki.

Tots els consultats coincideixen en les bondats de l’1-O, més enllà de la tensió i els cops: l’empoderament massiu i la lluita transversal que va implicar la jornada -i les següents- al referèndum. Encara que també expressen recança davant el retrocés de forces que van viure els CDR i les mobilitzacions a partir del 3 d’octubre. Acusen d’això a l’estratègia política.

“El moviment popular va deixar de desbordar el processisme quan es va tornar a l’estratègia de l’independentisme ‘sí’ o l’independentisme ‘no’. El debat hauria d’haver continuat sent sobre drets democràtics ‘sí’ o drets democràtics ‘no’. Quan arriben les eleccions del 21-D ja no se sap tant cap a on anar des del carrer. Sigui com sigui, l’empoderament popular es tradueix en l’aparició d’organitzacions horitzontals i, durés el que durés, s’ha de recordar com la força de la gent es va traduir en una xarxa que tenia voluntat de lluitar per alguna cosa gran, el bé comú “, conclou Helena.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*