L’edifici de l’home que volgué esdevenir immortal (I)

Més tard va aspirar a la tranquil·litat, fins que una col·lisió de catastròfiques dissorts va trastocar els seus plans. Les cruentes pèrdues dels seus éssers estimats, trossos de la seva ànima, li van treure tota l'alegria de viure, deixant-lo, segons les seves pròpies paraules, en un estat de 'tot m'és igual'

Jordi Corominas i Julián
 
 
 

Al meu darrer llibre, Paràgrafs de Barcelona (Àtic dels llibres), confesso més d’una vegada la sensació de derrota per desconèixer el nom de l’arquitecte de la casa ubicada a la cruïlla de passeig de Sant Joan amb la Diagonal. És un immoble majestuós, immens en la seva extensió i amb aires d’estranya grandesa. Durant molt de temps vaig pensar a la seva relació amb el de l’altra cantonada, com si fossin bessons. Per a descobrir els misteris d’una vivenda sempre és bo començar amb la seva data de construcció. El cadastre deia 1930 i encaixava per l’estil, més enllà del Noucentisme i amb certes concomitàncies amb la futura estètica franquista, si bé amb materials més nobles i l’elegància de la pedra blanca.

Vaig aparcar el tema per una mescla entre gasiveria i gust per mantenir la intriga. A vegades descobreixes l’enigma i perd tota la gràcia. Fa poques setmanes hi vaig passar per davant, reflexionant-la d’altra manera. Una altra pista possible és la presència de Can Soteras, pertanyent a la part del bloc corresponent a passeig de Sant Joan, d’alçada un xic inferior a la resta, el que mostrava una doble fase d’edificació. Vaig cercar a la seva pàgina, sense trobar la seva data fundacional. Dies més tard hi vaig tornar a passar per davant, aturant-me a la seva porta principal, situada al número 331 de la Diagonal. Tancades a un cercle imperfecte, típic de moltes façanes barcelonines, lluïen entrellaçades les inicials AS. ¿Soteras? Ho havia de resoldre, i per això vaig demanar cita a l’arxiu municipal.

Hi vaig anar el dimarts vint-i-sis de febrer a les nou i quart del matí. Normalment els papers del registre són una invitació a desesperar-se, sobretot perquè l’arquitecte firma sense remarcar-se el seu nom de forma impresa, i a la majoria de vegades la rúbrica és directament il·legible. En aquest cas vaig cantar victòria tantes vegades que gairebé m’expulsen del recinte. El nom del propietari era Antoni Serés i Pla, qui demanà realitzar obres a la cantonada del nostre interès el 10 de setembre de 1929.

Un cop a casa, després de la feina, vaig encendre l’ordinador, resant per a trobar quelcom del tal Serés. Aleshores la precisió amb els cognoms a la premsa era un impossible, decantant-me per la inserció del primer amb el nom a vàries hemeroteques digitals. Vaig guardar els documents, centrant la meva atenció a una noticia del 18 de gener de 1928, on s’anunciava celebració d’un banquet en homenatje a Antonio Serés per la publicació del seu llibre Tot donant la volta al món, editat per Catalònia, que era a la vegada un segell literari i una esplèndida llibreria, desapareguda fa ben poc i ocupada en l’actualitat per un McDonalds just davant del Corte Inglés.

Aquesta dada, no pas la de l’hamburgueseria, i vinculava l’autor amb la resistència catalanista a la dictadura de Miguel Primo de Rivera, deguda en part al recolzament brindat des les més altes esferes de la Lliga Regionalista de Cambó i Puig i Cadafalch. El sopar es celebraria a l’Hotel Oriente de la Rambla i l’organitzava l’Associació de contractistes d’obres públiques de Catalunya, quelcom normal si es considera que Serés fou durant anys membre integrant de la seva junta directiva, assolint la seva vicepresidència el 1914.

Vaig comprar el llibre, força pla a nivell d’escriptura, però prolix en fotografies d’un viatge per tot el Planeta durant 169 jornades, d’Itàlia a la India, de Japó a Nova York, sempre de la mà del palau flotant Resolute. A l’inici del mateix es concedeix un lleu to confessional, explicant-nos que sempre somnià fer aquesta travessia, però primer la lluita per la vida i després els deures de la llar li feren oblidar les il·lusions jovenívoles. Més tard aspirà a la tranquil·litat, fins quan una sèrie de catastròfiques desgràcies trastocaren els seus plans. Les cruentes pèrdues dels seus éssers estimats, un tros de la seva ànima, li eliminaren tota alegria de viure, deixant-lo, segons les seves pròpies paraules, en un estat de tot em dóna igual.

Abans de llegir el volum sabia altres facècies del nostre protagonista. Fou un afamat contractista, potser per això explicà les seves penes, sens mencionar noms perquè eren conegudes pels lectors, que desenvolupà les majors fites de la seva activitat a la província de Lleida. Pel febrer de 1911 li adjudicaren un tram de la carretera que va de la capital lleidatana a Pont de Suert i una secció del camí de Tremp a Sort. Dos anys enrere, litigava amb molta voracitat, presentà una queixa per la concessió de l’aqüeducte de Montcada. No sé si tenia raó.

Altres noticies comenten pagaments quantiosos d’hisenda, xifrats en milions de pessetes, altres terminacions edilícies, com les del pont de ferro del Segre, i determinades dèries polítiques. Un pot imaginar que era un home d’ordre. El 1929 regalà diners en un acte de simpatia al Baró de Viver, alcalde de la ciutat entre 1924 i 1930, durant el septenni de Primo de Rivera. Com he mencionat amb anterioritat Serés no abrigava gaires simpaties pel general de Xerès, confirmant-ho al final del seu llibre, quan critica als espanyols per la seva falsa cavallerositat consistent a impedir el moviment de la resta sense el seu consentiment, causa, segons ell, de la pèrdua de les colònies, en contrast amb el sentit pràctic dels anglesos.

El 1930 presidí una junta de la Cambra oficial de la propietat urbana. Era un home destacat marcat per la desgràcia. A La Vanguardia del 3 de desembre de 1915 pagà una esquela per a recordar l’aniversari de la mort de la seva dona, Anita Matas de Serés, i el seu fill Antoni Serés i Mata, desapareguts respectivament el 4 i el 8 de desembre de 1914, per causes desconegudes. La proximitat entre ambdues em fa sospitar d’un accident o la passa d’alguna malaltia. El 15 de juliol de 1919 apareix al mateix diari la necrològica d’Anita Seres i Mata, morta als catorze anys d’edat. Havia perdut tres familiars en un lustre i només li quedaven la seva sogra Dolors Duran Batlle, extinta el 1925, i la seva filla Anita.

Vivia al número 646 de la Gran Via, gairebé a l’alçada de Pau Claris. L’oportunitat de construir a la casa de la meva obsessió era ben propicia a causa de la recent dignificació de la zona. A una nota d’octubre de 1929 esbrinem la visita del tinent d’alcalde per a apreciar els avenços del jardí, així l’anomenaven, amb la seva biblioteca pública i el trasllat imminent de dos vells coneguts d’aquesta sèrie: Hèrcules i la caputxeta vermella, resident al parterre de l’arc de triomf davant del carrer de Vilanova. Serés tenia molt instint i innumerables contactes. Anhelà la immortalitat i caigué en la desmemoria per un doble motiu.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*