L’angle invisible

Si enumerés tot allò extint donaria per a omplir un bagul de tristeses. La casa que centrarà les nostres cabòries d’avui és la supervivent d’un petit món antic al que ha contribuït havent creat, gairebé sense voler, una plaça sense nom d’aspecte vetust. Hi ha un banc on moltes vegades acompanyants llatines cuiden a vells espanyols. Algunes nits els adolescents es besen i més d’una setmana és possible trobar llibres de vell deixat en aquestes fustes al costat d’una solitària bústia de correus, molt important d’antuvi i ara mateix un element decoratiu d’inevitable color groc

Jordi Corominas i Julián
 
 
 
/ Jordi Corominas

/ Jordi Corominas

Més d’un cop he lamentat la falta de previsió antiga amb les fotografies. A Barcelona hem de tirar de records mentals per a dibuixar el croquis previ dels espais, doncs més d’una vegada manquen els testimonis gràfics dels llocs que han forjat el nostre sentiment de la vida. No es preocupin, no penso tornar-me cursi, només trobo necessari reclamar un esforç municipal per a crear un arxiu visual de la quotidianitat on es puguin deixar les instantànies de tots els veïns de la capital catalana, quelcom relativament fàcil a una època hiperconnectada, per a generar un mapa complert de l’espai i entendre les seves metamorfosis.

Aquestes sempre solen anar a pitjor, sobretot si parlem de barris. Sóc a la múltiple cantonada del carrer Renaixença amb Amèrica i rambla Volart. La cruïlla és doble per l’estranya casa que determina la concepció urbana de l’indret. Durant anys m’ha fascinat la seva raresa. Quan era petit no em cridava l’atenció, gairebé com si ara l’absència de vida als seus voltants faci brollar una racionalització excessiva de la zona. Abans anava cap a l’escola i trobava diversos negocis en alça i amb suficient capacitat com per a crear un nucli comunitari sòlid.

On era la papereria Montse construïren un insípid bloc d’apartaments. El colmado de la casa del castell, de la que penso escriure la propera setmana, tancà fa anys, i la carnisseria dels Gallego morí, però no recordo quan. Fou, una mica com lo de la Montse, molt de cop i pels nostàlgics només resta dempeus el taller mecànic, a mig gas i sense que el propietari s’hagi adonat de les anuncis pintats a ma de la seva façana.

/ Jordi Corominas

Si enumerés tot allò extint donaria per a omplir un bagul de tristeses. La casa que centrarà les nostres cabòries d’avui és la supervivent d’un petit món antic al que ha contribuït havent creat, gairebé sense voler, una plaça sense nom d’aspecte vetust. Hi ha un banc on moltes vegades acompanyants llatines cuiden a vells espanyols. Algunes nits els adolescents es besen i més d’una setmana és possible trobar llibres de vell deixat en aquestes fustes al costat d’una solitària bústia de correus, molt important d’antuvi i ara mateix un element decoratiu d’inevitable color groc.

L’immoble del meu interès remet a la postguerra. Ho vaig saber, com gairebé sempre, tot consultant la data de construcció al cadastre. 1940 no semblava res gaire descabellat, en especial perquè la seva forma em recordava a una altra anomalia emblemàtica ubicada entre el carrer Casp i Marina. En ambdós casos la culminació o l’inici, tot depèn d’on es miri, acaba en una punta de llança envers l’alt, gairebé com si la pedra volgués propulsar-se cap a un fals infinit.

Si s’observa tot amb atenció és possible apreciar el bloc, integrat amb un altre d’anterior de manera més o menys solvent malgrat diferències cromàtiques i compositives. Durant moltes setmanes vaig pensar que, per força, el seu autor havia de ser el mateix que el de la vivenda de Marina, on mai està de més comentar-ho, hi ha altres estructures semblants repartides pel seu cos. La solució era a l’Arxiu Municipal, on vaig anar un dimarts pel matí amb la il·lusió de confirmar les meves sospites o de topar-me amb un relat del tot inesperat.

El cadastre, ho hem repetit més d’un cop al llarg d’aquesta sèrie, és imprecís. Segons els paper edilicis el permís per a edificar a rambla Volart 63/ Amèrica 48 és del 28 d’octubre de 1955. La firma de l’arquitecte és il·legible. El primer propietari fou Matías Alarcón Navarro, qui demanà un invent amb semisoterrani, baix i dos pisos, amb tota probabilitat per a lucrar-se amb el lloguer.

L’edifici es constitueix de dos motlles geomètrics i per això sempre m’ha recordat a una pintura cubista. Les façanes només exhibeixen ritme per l’acumulació de finestres i la solució del tram corresponent al carrer Amèrica, on un verd balcó lleuger romp amb la monotonia del conjunt. Aquesta darrera part de la frase és injusta, doncs, si bé la casa Alarcón Navarro no és cap exemple de manual, té aspectes molt destacables, quelcom típic durant els anys cinquanta del segle passat, quan sense voler el desordre a les obres ciutadanes féu brollar una notable generació d’arquitectes.

/ Jordi Corominas

També crec important per a comprendre la seva formulació l’origen de l’home que decidí gastar-se els quartos. Matías Alarcón Navarro fou membre de L’UGT de Vera, a la província d’Almeria. L’any 1938 arribà a Barcelona. De mariner passà a practicant i pel mes d’octubre s’integrà a la 151 brigada Mixta.

Tot apunta a que fou un perdedor. El rastre de la seva família ajuda a moure hipòtesis de salvació. El seu germà José fou cridat pel desembre de 1943 a la jefatura del Movimiento per una qüestió de fitxers i el 1957 aspirà a un taxi. Era un guanyador, i potser per això Matías, un peó, però republicà al cap i al fi, pogué anar cap endavant sense gaire complicacions. Sempre visqué pel Guinardó. El seu domicili anterior a la nostra estimada casa heterodoxa fou a Lluís Sagnier 10, vora Verge de Montserrat.

No he pogut esbrinar res més. Avui tot consistia a presentar certs punts útils per anar més enllà en la rutina d’un angle que sempre ha omplert el meu cap de preguntes. No donar-les per respostes perllonga la seva recerca fins l’infinit, equiparant-la amb la quadrícula urbana i la impossibilitat d’esgotar-la.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*