L’aeroport ‘espanyol’ sobre l’aigua de Mèxic

La construcció del Nou Aeroport Internacional de la Ciutat de Mèxic es va cancel·lar a menys de la meitat de la seva construcció perquè hagués suposat la dessecació quasi total del llac de Texcoco. A més del dany mediambiental, aquesta obra pública a la que van participar cinc empreses espanyoles, va tenir denúncies per irregularitats a la seva execució i licitació

Al-Dabi Olvera, Daliri Oropeza, Sandra Vicente
 
 
A la orilla del lago Nabor Carrillo, justo en frente de la construcción del NAICM. Foto: Daliri Oropeza.

A la orilla del lago Nabor Carrillo, justo en frente de la construcción del NAICM. Foto: Daliri Oropeza.

Explica la llegenda que en les nits en què la lluna banyava les aigües del llac de Texcoco, a la Vall de Mèxic, una dona emergia de l’aigua lamentant-se per la pèrdua dels seus fills. És Cihuacóatl, deessa de la terra i la fertilitat i, al crit de “fillets meus, ja hem de marxar”, va advertir Moctezuma de l’arribada dels colons i la devastació de la cultura mexicana. Cihuacóatl ha arribat als nostres dies sota el nom hispà de la Llorona, una dona indígena bellíssima que va matar els seus fills després de ser abandonada pel seu amant, un noble espanyol.

Aquesta figura trista segueix lligada als pobles propers a Texcoco. “Me quitarán de quererte, llorona, pero de olvidarte nunca“, cantava Chavela Vargas. Encara avui se segueix apareixent als veïns, segons explica Abraham, de la comunitat de Chimalhuacan, des de dalt del turó Chimalhuachi.

Els primers raigs de sol sorgeixen darrera la serra que envolta la Vall, abans banyada pel llac. Però el que havia estat un immens mirall d’aigua avui és un mar de metall, ferro i carreteres que alberga, entre altres, a la descomunal Ciutat de Mèxic. La dessecació progressiva del llac va començar amb l’arribada dels espanyols i no s’atura. “La política de colonització hispànica és la mateixa que la dels governs mexicans actuals. La hidrofòbia acabarà amb les nostres comunitats”, es lamenta Abraham.

Abraham a la part alta del turó Chimalhuachi amb el Nabor Carrillo al fons. DALIRI Oropeza

L’última resta d’aigua és el Nabor Carrillo, un llac artificial creat per pal·liar les inundacions que, invariablement, es pateixen cada època de pluges. Propera a les seves immediacions hi ha l’altra zona sense edificar que s’arriba a veure. Són els terrenys reservats per al Nou Aeroport Internacional de la Ciutat de Mèxic (NAICM).

Aquest projecte faraònic ha estat en ment de dirigents mexicans des de 2001 i preveia la construcció de 743.000 metres quadrats que podrien haver assecat també el Nabor Carrillo. Els terrenys estan en llocs sagrats per als pobles originaris, però no afectava només a la cosmovisió sinó també a la supervivència. El complex ecosistema i la diversitat de fauna i flora han estat substituïts per alts índexs de criminalitat, violència i repressió a les resistències. El llac era vida. Una vida que va ser taxada en 13.400 milions d’euros.

Un NAICM parat que segueix gastant diners

L’1 de juliol de 2018 va començar la quarta transformació mexicana. Així es va referir a la seva victòria Andrés Manuel López Obrador, nou president de Mèxic. Poc després de les eleccions i sense haver començat la seva legislatura, va complir la seva primera promesa electoral. Va celebrar una consulta que donava a escollir entre construir el NAICM a Texcoco o a la base aèria de Santa Llúcia. Mèxic va preferir el llac. El projecte quedava detingut i l’atenció es desviava de Texcoco. Però no es van moure les màquines. Les obres seguien.

Des de la consulta han destacat les respostes ambigües o silenci del Govern. I com a mostra, les reiterades evasives del senador Higinio Martínez, responsable de la Secretaria de Transports, a realitzar una entrevista i el silenci de la Secretaria de Transparència a les preguntes d’aquest equip periodístic sobre presumptes irregularitats en els contractes. Cancel·lar un projecte milionari no és tan fàcil: es va finançar el NAICM a força de bons, préstecs i fideïcomisos que havien de ser retornats amb la taxa aeroportuària del nou espai. Però sense aeroport no hi ha vols. Davant la falta de liquiditat, cancel·lar els contractes hagués estat un cop dur per a un López Obrador encara no investit.

“No hem vist cap informe que justifiqui la cancel·lació”, comenta Ignacio De Presno, soci assessor de la consultoria mexicana KPMG. “Qualsevol decisió que involucri diners dels contribuents ha de comportar més beneficis que costos i ningú s’atreveix a donar-nos una xifra”, afegeix. Amb tot, considera que la cancel·lació de l’aeroport va ser una decisió presa “a la lleugera”.

A finals d’abril i amb el 30% de deute recomprada, el NAICM deixava un forat de més de 3.760 milions d’euros. Però res se sap dels diners que costarà compensar les empreses. Per calcular la suma s’hauria de conèixer la inversió inicial i despeses no recuperables pagades per les empreses. Però ni govern ni companyies estan facilitant aquesta informació.

Cap de les cinc companyies espanyoles presents al NAICM ha contestat a les preguntes d’aquest mitjà sobre la compensació a deure ni les inversions realitzades. Una de les empreses -el nom no es revelarà, a petició de la persona consultada- va comentar que es tracta d’un procés “confidencial” i que “no es donaran dades fins a finalitzar el procés”. Per tant, sense aquestes dades, calcular si els diners que el govern mexicà pagarà a les empreses com a compensació per la cancel·lació de l’aeroport són els adequats, és gairebé impossible.

Sacyr, INDRA Business Consulting, Acciona, FCC i Aldesa + Adelsem són les cinc empreses espanyoles concessionàries al NAICM. ACS, el grup d’empreses de Florentino Pérez , no figura en el llistat de contractes facilitats per Transparència del Govern de Mèxic, encara que la seva història amb aquest megaprojecte és convulsa. Només un mes després de la investidura d’Andrés Manuel López Obrador es va fer públic un expedient que inhabilitava Avanzia, una de les filials d’ACS, a concursar en projectes públics a la Ciutat de Mèxic per un any i tres mesos .

Segons aquesta sanció, ACS hauria comès “irregularitats” en la documentació presentada en els processos de licitació, que van tenir lloc el 2016. L’empresa no ha respost a les preguntes d’aquest mitjà sobre aquest fet i el Govern mexicà ha obviat dues peticions de Transparència per conèixer els documents originals sense donar cap raó. Tot i haver estat la filial Dragados la qual es va presentar al concurs, és Avanzia la que carrega amb la sanció, per ser la marca mare d’ACS a Mèxic. Així, les altres filials del grup de Florentino Pérez, inclosa la pròpia Dragados, poden operar amb total normalitat a Mèxic.

Per la seva banda, la compensació que planeja el govern per a les espanyoles no és només econòmica: a FITUR, a Madrid -i tot just dos mesos abans que Obrador demanés a la monarquia espanyola que es disculpés per l’espoli durant la conquesta-, el secretari de turisme mexicà, Miguel Toruco, va obrir la porta a noves “àrees d’oportunitat”, entre les quals es contempla l’Aeroport de Santa Llúcia. “Se’ls donarà totes les facilitats”, va dir. Igualment s’expressa l’espanyola Sacyr, que afirma que estan treballant per “resoldre el contracte de forma satisfactòria per a ambdues parts” i “seguirem participant activament en el desenvolupament de projectes” a Mèxic.

Tot i que les paraules d’Obrador suggereixen creu i ratlla d’un projecte “costós, opac” i en què assegura que hi va haver corrupció -la Policia Federal va detectar un desfalc de gairebé 795 milions d’euros -, els seus gestos no ajuden a abocar-hi llum. A Santa Llúcia ja s’està treballant sense que s’hagi sabut res de la licitació dels nous contractes. Per què? Perquè el terreny està en una base aèria militar, propietat de la Secretaria de Defensa que, per la seva naturalesa, no ha de fer concessions ni està subjecta a les lleis de transparència.

La construcció de la carretera Penyal Ecatepec, part de la construcció complementària del NAICM, no s’ha aturat. DALIRI Oropeza

Un aeroport a mitges, un desastre mediambiental complet

“Mai hi va haver documents que mostressin la viabilitat del projecte”, recorda De Presno. El consultor afirma que les falles en el disseny suposaven molts diners en manteniment. Entre les obres que mostren aquesta complexitat trobem a empreses espanyoles com Sacyr, que estava en procés de consolidar la base de la terminal.

Preparar els terrenys no era fàcil, ja que la humitat s’acumula sota la superfície. Són sòls “molt especials”, segons s’assenyala en un dels contractes consultats. “No es pot transitar sobre el terreny, per la seva nul·la resistència”. Per això, es va premsar el sòl per drenar l’aigua, que va sortir en forma de llots. Els fangs van ser llançats a mines, que abans eren turons, que es van detonar per extreure el tezontle, una terra rogenca usada per aplanar les mateixes pistes d’on van sortir els llots.

“És un cercle pervers”, observa el professor José Espino Espinosa, investigador de la Universitat Autònoma de Chapingo, mentre mira cap a l’horitzó, abans ple d’uns turons que les explosions han aplanat.

El professor José Espino explica corrupció ambiental davant del tiradero il·legal de llots tòxics extrets del NAICM. DALIRI Oropeza

Espino resideix en la comunitat de Tlaminca. “Han arribat més de quatre milions de camions” que deixaven fangs i es portaven tezontle per a obres com de la que estava encarregada Sacyr. Tot i la cancel·lació de l’aeroport i encara que el Govern afirma que les obres van parar el 23 d’abril, fins a finals d’estiu els veïns asseguren que han seguit observant activitats.

“Ens van esborrar les esglésies”

Espino assenyala el tiradero (abocador) de Tlaminca i recorda: “Vam demostrar que s’havia de clausurar-“. Els veïns porten des 2017 denunciant irregularitats. Segons la Norma Oficial 083 de la SEMARNAT (Secretaria de Medi Ambient), no hi pot haver tiraderos a menys de 1.000m de residències. Així ho destaca Espino, que té al darrere una casa, de la qual treu el cap una veïna, curiosa. Tampoc no pot haver-hi llocs de culte, però igual que la veïna, la creu d’una església es deixa entreveure entre les copes dels arbres. “Ens van esborrar les esglésies dels informes perquè no fossin un problema”, es lamenta el professor. I el mateix va passar amb pous, escoles o rius.

Les queixes no són intranscendents, ja que a les zones cobertes de fangs ja no creix res, tot i que les anàlisis toxicològiques elaborades per les empreses i ratificades per la SEMARNAT afirmen que són innocus. “Han falsificat els informes per convertir els nostres turons en abocadors tòxics”, denuncia el professor sostenint un estudi elaborat per la Universitat de Chapingo, en el qual es detecten nivells “altament perillosos” de bor, clorur, carbonat i sodi.

“Maten tot el que és viu”, alerta. Però no només els sòls es veuen afectats: aquests residus que, en assecar-se al sol, aixequen el vol en forma de pols finíssim, també poden afectar els humans. Hipertensió, irritació i problemes respiratoris són algunes de les conseqüències.

Els tiraderos de Tlaminca són només una minúscula part en l’engranatge del NAICM. Una peça en un dels més de 450 contractes. El que va ser el major projecte i símbol del sexenni de l’expresident Enrique Peña Nieto “havia de construir-se com fos”, relaten a Tlaminca. Però, a quin preu?

A la vora de l’aigua

Els plans de l’aeroport daten de 2001 , quan el Govern va llançar una sèrie de decrets per expropiar 5.400 hectàrees, argumentant que es tractava d’una terra “inservible”, de manera que pagava 33 cèntims el metre quadrats. Com a resposta va sorgir un potent moviment, el Front de Pobles en Defensa de la Terra, que va aconseguir frenar l’expropiació, convertint-se així en una de les primeres organitzacions que en l’entrant segle frenarien un megaprojecte.

Marta Pérez i Adela Romero són originàries d’Atenco i participen en la resistència des del principi. “Van alterar la nostra vida amb la imposició de l’obra”, explica Marta: l’entrada del crim organitzat, la manca d’accés als seus propis terrenys, suborn dels propietaris per a la venda de terres o la ruptura del teixit social van passar a ser el seu dia a dia des de la expropiació dels terrenys.

I no només a Atenco, sinó a tota la regió. A Tlaminca, a 17 quilòmetres d’Atenco, mentre aquest equip de periodistes entrevistava el professor Espino, un grup d’ejidatarios -propietaris comunals dels terrenys- en estat d’embriaguesa i favorables a les obres, es van acostar per amenaçar l’entrevistat.

Marta Pérez i Adela Romero expliquen la devastació de la planxa de concret del NAICM a la riba del turó de Huatepec. DALIRI Oropeza

“Què tens tu a dir? Et tinc dit que no et fiquis en problemes: un dia et trobaré sol”. Amenaces com aquesta ara són constants entre veïns que abans compartien relacions d’amistat. En ser preguntats sobre la seva opinió al respecte de les obres, responen sense paraules, simplement empenyen la càmera. El territori segueix en disputa.

Marta i Adela també van viure la repressió. Recorden moments convulsos mentre dirigeixen la seva mirada 200 metres avall, per on creua la barda perimetral que envolta els terrenys de l’aeroport i que va retallar el seu poble. Com repressió a les resistències, més de 100 persones van ser detingudes, amb sentències de fins a 100 anys i 26 dones van patir tortura sexual. Els helicòpters sobrevolaven la regió diàriament. “Pensàvem que enfrontàvem el govern, però després vam veure les transnacionals”.

El vol d’un ànec ho és tot

“L’amor és dignitat: estem orgulloses de la nostra sang indígena”, assegura Marta. Per a elles el llac és vida i la vida és lluita. “És amb el que Atenco pot contribuir al món”, comenta Adela, emocionant-amb la vista fixa a l’aeroport. La lluita no era contra el NAICM, sinó a favor de la vida. De tota la vida. “Es van dur als ànecs”, expliquen, entristides.

Els vols de les aus migratòries haguessin resultat tremendament perillosos per a un aeroport. Però encara amb l’obra detinguda els veïns d’Atenco segueixen sense saber on són els seus ànecs. I aquesta lluita per cada un dels éssers vius és el que diferencia les comunitats de les grans transnacionals: “per a ells la vida és el mínim, però per a nosaltres un ànec ho és tot”, apunta Marta. “Ens diuen que ens neguem al progrés, però si el progrés és això, doncs no, no ho volem”, sentencia.

“Si haguéssim deixat que això es construís hagués vingut la desaparició: ni els cultius ni l’aigua haguessin estat nostres. Era l’extermini”, diu Adela. I no anava desencaminada, ja que la falta d’aigua d’una zona que havia estat llac desafia la lògica i la memòria de les poques persones que recorden haver jugat a les ribes, dècades enrere.

A la vora del Riu Papalotla, Arturo Cando descriu com “van trencar el cicle hidrològic en una regió en la qual falta l’aigua”, comenta. Els rius que queden no es veuen perquè es van entubar per redirigir la seva llera i alimentar les necessitats que tindria l’aeroport, deixant les comunitats sense aigua per als seus cultius, bestiar i consum.

Devastació del turó sagrat de Tepetlaoxtoc, d’on van treure tezontle per la planxa del NAICM. DALIRI Oropeza

Arturo explica que els governs municipals es mostren molt orgullosos d’anunciar que en aquest tipus d’obres participen empreses espanyoles, “com si fossin garantia de progrés”. Però, en realitat, per a ell resulta una contradicció: “Els espanyols ens van portar hidrofòbia”, reflexiona, mentre ens guia cap a la part alta d’un dels turons que abans coronaven l’horitzó de la seva comunitat.

En Tepetlaoxtoc, a més de rius entubats, també hi ha alguns dels més de 150 monticles que es van explotar per treure tezontle. Arturo i Daniel, el seu germà, recorren amb la mirada el que abans era un turó sagrat i ara està a la meitat. Mentre caminen, aixequen petites peces de fang i obsidiana, material amb el qual es fabricaven fulles i ornaments prehispànics. Imaginen quin tipus de peça hauria estat fa segles. En destruir la memòria, només queda la invenció.

“Aquesta era una flauta”, assegura prenent-la amb la mà. Però en donar tres passos arriba a la riba de l’abisme. S’hi aboca. El vertigen no és només per veure el fons del forat que van provocar les explosions, sinó per saber el que es va perdre de la vida que abans era.

Nieves davant de casa, de peu sobre la carretera que volen construir. DALIRI Oropeza

La dignitat són quatre parets

Després de la cancel·lació del NAICM, de mica en mica van anar parant les obres, tant les de l’aeroport com els seus treballs complementaris. Totes, menys una autopista que havia de connectar els nuclis urbans amb el recinte. Encara a mitjans de juliol i, tot i estar oficialment parada, cada pocs dies s’afegien detalls que fan sospitar que, fins i tot sense aeroport, l’autopista s’acabarà.

Però alguna cosa deté el seu inexorable avanç. És el jardí de Nieves Rodríguez. La seva casa es troba enmig de dues llengües de ciment que no poden connectar-se. Es nega a deixar casa seva i el seu jardí d’arbres fruiters, on sembra nopal, carbassa i fesol. “Et defensaré”, diu mirant des de la carretera a la seva llar, amb façana de maó.

Nieves ha estat amenaçada de mort diverses vegades però segueix impedint l’operació d’aquesta autopista gairebé acabada. Tot i que les administracions van comunicar que tot el terreny quedaria restablert, després de la cancel·lació de l’NAICM, Nieves veu impotent com la construcció d’aquesta autopista continua.

Segons l’assessor de KPMG Ignacio García de Presno és normal que després dels mesos posteriors seguissin algunes obres, “per tapar forats; no es poden deixar anar les màquines i ja”, apunta. Però no sembla que col·locar els separadors de carrils sigui necessari per a una autopista que s’ha de enderrocar. A més, empreses i govern sempre van ser opacs: poques dades hi havia disponibles en els contractes sobre les responsabilitats ambientals de les empreses i modus operandi en cas de cancel·lació. Aquesta part dels documents apareix tapada per requadres negres superposats, per contenir informació que pogués ser “útil per a un competidor”.

Sigue la barda perimetral en el terreno del Ejido de San Salvador Atenco. Foto Daliri Oropeza.

El territori en disputa

A l’abril van començar les meses de negociació entre comunitats i govern per acordar com s’hauria de reestructurar el territori. Una de les primeres demandes era la restitució de 2.000 hectàrees que van quedar dins el polígon d’obra. Però precisament l’única cosa que, segons els experts, no pot ser restituït és la base per a la torre de control, erigida per l’espanyola Aldesa. “Que treguin tota la infraestructura. És una ofensa als pobles, un delicte ambiental. Un cop retirat tot, que les aigües tornin al seu curs”, exigeix ​​la Marta.

El retorn del llac és el que desitja tot aquell que recorda la vida lacustre: reviuen en la memòria de les comunitats dels ànecs i l’ahuahutle. Aquest menjar, ous d’una petita mosca que cria a les ribes, també es va acabar amb la dessecació del llac i queden molt poques persones que si més no coneguin l’anomenat ‘caviar dels pobres’.

No obstant això, hi ha qui encara en conrea al llac Nabor Carrillo, tot i que no qualsevol aconsegueix entrar, ja que es tracta d’una àrea sota custòdia federal. “Ens prohibeixen accedir perquè no volen que en veure-ho vulguem recuperar Texcoco”, opina Abraham. I és cert que, deixant enrere els àrids camins de Chimalhuacan, seca la pell per la pols i l’asfalt ardent, la fresca brisa que acarona les aigües tranquil·les del Nabor Carrillo neteja fins el més profund.

Així ho va viure aquest equip periodístic, que va aconseguir entrar al llac per veure el gran cos d’aigua al qual acudeixen milers d’aus. I dins, com una perla, estava El Lobo, una de les 6 persones amb llicència per seguir amb el cultiu d’ahuautle. Tot i saber que aquest home de mans ferides és dels pocs que realitzen encara aquesta activitat, als seus fills ja no els interessa continuar-la.

Donada l’escassetat, aquest menjar pot arribar a tenir un preu altíssim, però El Lobo assegura que prefereix regalar-lo abans que vendre’l a 40 euros el quilo. “El llac ens va ensenyar a compartir, no a lucrar-nos”, explica, amb la vista fixa en l’aigua. “Creureu que estic boig però jo parlo amb el llac”.

Aquí, a la riba, buscant ahuautle, resistint-se a abandonar el que queda de tota aquesta explosió de vida, li preguntem què li diria al llac si algun dia torna a estar complet. Clava la mirada i no triga a respondre. Li diria “gràcies”.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*