L’adéu d’Alamany, l’última lluita de poder en l’univers dels Comuns

La formació que lidera Ada Colau no és Iniciativa per Catalunya. Tampoc és Podem, ni el PSC. Però té coses de cadascuna d’aquestes formacions polítiques. Ambiciona el poder i si el vol aconseguir, primer haurà de fer encaixar les seves pròpies peces

Guillem Pujol
 
 
 
Elisenda Alamany, en la presentació del logotip de Catalunya en Comú | Wikimedia

Elisenda Alamany, en la presentació del logotip de Catalunya en Comú | Wikimedia

Elisenda Alamany ja no és la Portaveu del grup parlamentari de Catalunya en Comú. A través d’un comunicat al seu canals de Twitter i Telegram, anunciava la seva dimissió argumentant tensions i pressions internes, sense concretar-les en profunditat. La dimissió d’Alamany era esperable: El passat 11 d’Octubre, en la sessió plenària del Parlament de Catalunya, s’aprovava per 69 vots a favor, 57 en contra i quatre abstencions una moció que reprovava el Rei pel seu discurs del 3-O que apostava decididament per l’abolició de la Monarquia.

Després de quaranta anys de democràcia, el Parlament de Catalunya era el primer a atrevir-se a fer-ho. La proposta no era presentada per les forces independentistes, sinó de Catalunya en Comú Podem. Però hi havien veus dissonants dins del partit que van criticar a Alamany per la proposta. Un preludi del que vindria?

La setmana anterior a la seva dimissió, Alamany creava un corrent interna de partit sota el nom de Sobiranistes conjuntament amb Joan Josep Nuet, Coordinador d’EUiA. Mentre ningú surti a posar noms i cognoms no es pot saber amb exactitud els motius reals d’aquesta dimissió. Però sí que sembla possible deduir algunes coses.

La primera és que no estem a cap altre lloc que no hi hagin estat tots els partits en alguna etapa de la seva vida, sense excepció. En els partits polítics hi han lluites de poder. En la dreta, aquestes lluites tenen lloc en silenci, sota la catifa. L’esquerra, per altra banda, tendeix a fer de la discrepància un segell d’identitat (tot i que la CUP seria una excepció). Encara que busquen la discreció. Perquè el que es llegeix des de fora no és el d’una lluita fruit d’un embat ideològic entre parts, però sí el d’una lluita de poder camuflada amb excuses ideològiques.

La segona, i seguint el fil, és que si crees un corrent interna és perquè vols créixer i fer-te forta a dins del partit, no perquè vulguis deixar la política tal com va fer Xavier Domènech. En el cas d’Alamany, el corrent interna presentava el seu manifest sota el nom de “Som Comuns. Som sobiranistes”. Els seus impulsors argumentaven que el corrent naixia principalment perquè “avui, molts sobiranistes se senten completament orfes dins d’aquest espai polític.”

Segons el manifest, doncs, Catalunya en Comú s’hauria allunyat d’aquests valors originals. Però, què és el sobiranisme? Com es defensa el sobiranisme? Tradicionalment la sobirania s’entén com la capacitat d’un territori per a prendre decisions que afecten de manera autònoma, o, en tot cas, ampliar el ventall de decisions possibles. Però el sobiranisme no és l’independentisme. Sobrevola en tot aquest conflicte intra-partit la idea que Elisenda Alamany era “massa” independentista pel partit. Però en el manifest de Som Comuns. Som sobiranistes no hi ha menció explícita a l’independentisme, el que ens fa tornar a la hipòtesi inicial: ho hem de pensar com una lluita de partit.

Hi ha dues proves que avalen aquesta hipòtesi: tan Nuet com Alamany, dos pesos pesants dins de l’univers dels Comuns, van quedar fora de la direcció del partit després de les eleccions internes que van seguir a la dimissió de Domènech. La nova direcció està formada per Ada Colau, Ramón Arnabat i Candela López. No només aquest fet els hauria allunyat del centre neuràlgic de decisions, quedant a expenses de la voluntat política d’Ada Colau, sinó que tan Arnabat com López són membres d’Iniciativa per Catalunya els Verds. ICV estaria al cor del conflicte amb Alamany. La segona, és que el que era Coordinador del grup parlamentari al Parlament i afí d’Alamany, Marc Grau, era cessat l’endemà de la formació de Sobiranistes.

I és que sabem qui és Ada Colau; sabem què és ICV, i sabem què és Podemos. Però, què és Catalunya en Comú? Definitivament, no és la simple suma dels tres factors anteriors. L’univers dels Comuns és extens, divers, i està en constant expansió. La gènesi parteix de Barcelona en Comú, que originàriament s’havia de dir “Guanyem Barcelona”, i que pretenia ser un kit d’eines polítiques per assaltar, no només l’Ajuntament de Barcelona, sinó de tots els pobles i ciutats de l’Estat que farien de “Guanyem/Ganemos” el símbol de la nova política que emergia. El canvi de nom no va impedir que Ada Colau i Manuela Carmena es convertissin en símbols d’una ruptura amb l’antic ordre polític. Però al contrari de Carmena i Ahora Podemos, Barcelona en Comú ha anat augmentant el seu espectre d’interferència, fins a convertir-se en una força pròpia d’àmbit autonòmic.

Quin és l’espai dels “Comuns”?

Els Comuns no són Iniciativa per Catalunya els Verds (ICV). Tampoc són Podem, ni el PSC. Però tenen coses de cadascuna d’aquestes formacions polítiques. Veiem perquè:

  1. No són ICV, tot i que ICV està al cor dels Comuns. Aquí la pregunta és: qui utilitza a qui? Els verds van apostar per unir-se a Colau en un moment on el partit afrontava un elevat deute econòmic, alhora que els vents de la nova política els amenaçava a caducar-los de cop. Colau, per la seva banda, va aprofitar-se de l’estructura d’un partit polític ja existent per a tenir un accés més directe a alts càrrecs funcionarials de la ciutat, així com la possibilitat d’accedir a la roda de debats electorals. Però passa el temps, i sembla que ICV no s’integra, sinó que es fa fort en l’interior del món dels Comuns. Què passarà, quan Ada Colau no sigui a primera línia? Assistirem a la refundació d’Iniciativa?
  2. No són Podem, tot i que sense Podem deixen de ser “Comuns”. Precisament Podem aconsegueix arribar electoralment allà on a Iniciativa se li feia complicat: la classe treballadora del país. La identitat política de Podem té el cor a Madrid; per aquesta raó, i assumint que Catalunya en Comú vol mantenir una identitat vinculada al territori, Catalunya en Comú no esdevindrà mai una filial de la formació morada. Però sense ells tot seria molt més complicat.
  3. No són el PSC, tot i que, de fons, és a qui més admiren els Comuns. Potser no tant per ideologia (seria discutible) sinó per estratègia: la idea dels Comuns no passa per a convertir-se, com ICV, en un one-party issue (partits d’una sola direcció), com seria l’ecologisme en el cas dels verds, sinó que apunten a conquerir allò que varen aconseguir Jordi Pujol i Pasqual Maragall: hegemonitzar el catalanisme polític. Aquest catalanisme beuria d’allò popular, d’allò senzill, d’allò ‘comú’ entre la població. Per això la relació que hi mantenen és tensa; els han de sobrepassar, però sense ofendre el seu votant i la seva tradició.

Catalunya en Comú és una formació recent que ambiciona el poder. Però per a aconseguir-lo, primer hauran de fer encaixar les seves pròpies peces. Un desequilibri d’una de les branques sobra alguna de les altres pot ofendre orgulls personals i alterar dinàmiques positives; i ICV, pel que sembla, va guanyant.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*