La XXIII legislatura, els presos i l’extrema dreta: el vertigen de la novetat

Meritxell Batet és elegida presidenta del Congrés en una sessió constitutiva de legislatura marcada per l'entrada de l'extrema dreta a l'hemicicle i la presència d'Oriol Junqueras i altres líders independentistes empresonats

Pablo Elorduy
 
 
 
Oriol Junqueras (ERC), durante la sesión de constitución de la XIII legislatura. DANI GAGO

Oriol Junqueras (ERC), durante la sesión de constitución de la XIII legislatura. DANI GAGO

La sobirania no es fa sola, i els Estats Units sempre ha estat disposat a donar una empenta. La història atribueix a l’ambaixador d’aquest país a l’Estat espanyol durant la fase terminal del Franquisme la partitura bàsica de la transició espanyola. Així ho explicava Pilar Urbano en El Salto:“El compromís sobre com ha de regnar Joan Carles li ve dels Estats Units, està en el ‘catecisme’ de l’ambaixador Wells Stabler. Aquí se li marca el ritme, la parella de ball i la pista on es pot moure: ‘El comunisme ha d’esperar, el socialisme pot esperar; que hi hagi només dos partits de centre, un a l’esquerra i un altre a la dreta ‘. Ritme lent, andante ma non troppo. Sense canvis radicals, a poc a poc. Compromís atlàntic, entrant a l’OTAN, per descomptat”.

La música va funcionar fins fa ben poc. Si la XII legislatura va ser el capítol final d’aquell encàrrec de l’imperi, la XIII legislatura comença amb el vertigen de la novetat. El món ha canviat, i l’imperi se l’està jugant. Google ha desafiat la Xina, la xarxa 5G d’Huaweidesafia als Estats Units. La crisi bancària amenaça Europa. Ritme accelerat. I a les corts espanyoles tornen “els papagais”.

S’atribueix a la diplomàcia nord-americana, artífex del “soft power”exercit des de 1953, la recomanació que els procuradors més estridents – “Hitlers” i “mussolinis” de pacotilla- desapareguessin de les corts franquistes. Se’ls anomenava els papagais per la posada en escena ridícula, per la tendència a la hipèrbole en la seva defensa d’Espanya davant els seus múltiples i sibil·lins enemics: l’antiEspaña. Després del suggeriment imperial, els papagais blau cel desaparèixer durant molts, molts anys, substituïts pels gestors blau cel, primer, pel socialisme de ritme lent, diners fàcil i ullal retorçat, després. Avui han tornat aquests papagais. Asseguts darrere del president, encara en funcions, han semblat menys ferotges que en campanya electoral. Però és que ningú atribueix feresa a un papagai.

Presos als escons

La simfonia Stabler es va acabar. Ho va fer en diverses fases -del fi de la innocència a l’apatia, de l’apatia a la indignació- i va començar a fer-ho, de cop i volta, a partir de 2008, amb l’esclat de la crisi econòmica. Avui 21 de maig de 2019, comença una nova música que ningú sap, almenys fins diumenge que ve, quan es dibuixi completament el mapa polític real del país, interpretar.

La legislatura, la tretzena des de la restauració democràtica, retorna a papagais i s’inaugura, també per primera vegada, amb presos en els escons. Presos polítics en el centre de decisions de la nova etapa, presos a l’espera de sentència en un judici en el qual es definirà el marc del possible en les pròximes dècades. Serè i confiat, Oriol Junqueras era l’altre centre d’atenció del matí. Amb sentències llargues, el diàleg és complicat, gairebé impossible. Per estrany que sembli, la presència d’un pres preventiu a l’hemicicle ha aportat tranquil·litat i obert la possibilitat d’una sortida a la crisi institucional més important des de la restauració de la democràcia. A poc a poc.

Fins a aquesta sentència, els papagais s’han empassat el primer gripau, a Marta Rosique, secretària de la mesa d’edat, amb una samarreta d’Acció Antifeixista dels Països Catalans. Impensable en 1975, impensable també fa només deu anys. Stabler, en la seva tomba, no està entenent res.

Una altra diputada catalana, Meritxell Batet, ha estat elegida presidenta del Congrés. La taula que l’acompanyarà mostra que, fins a les eleccions autonòmiques de diumenge, la legislatura comença amb una pista de ball provisional. Unides Podem espera als resultats del 26 de maig per saber com d’imprescindible serà el seu concurs al Congrés i en determinats parlaments autonòmics. Un bon resultat de la formació de Pablo Iglesias diumenge -ja que les múltiples victòries del PSOE es donen per descontadas- els situarà en una posició negociadora encara més forta de la obtinguda amb el seu decebedor  ma non troppo resultat del 28 d’abril.

Tot i el cloqueig dels papagais d’extrema dreta, la formació de la taula indica el nou ritme que s’escolta ja nítidament en la carrera de San Jerónimo. Pluripartidisme, amb baixa o molt baixa capacitat per emprendre un debat sobre sobiranies al segle XXI, amb una pista de ball estreta -límit de dèficit al 3% – i amb la sospita que el dubstep d’una nova crisi financera pot tornar a desbaratar el ball de saló. Ritme accelerando. A la recepta d’Stabler: “Que hi hagi només dos partits de centre, un a l’esquerra i un altre a la dreta”, se l’ha empassat la història.

Aquesta crònica va ser publicada primer a El Salto

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*