ANÀLISI

La vaga de fam dels presos: entre el valor personal i l’estratègia política

Immediatament després d’anunciar la vaga, s’iniciava el joc polític de fons i, és que, en política els temps i els contexts són essencials tenint també en compte, per sobre de qualsevol cinisme, que és la vida de dues persones el que està en joc

Guillem Pujol
 
 
 
Jordi Sànchez, Oriol Junqueras, Jordi Turull, Joaquim Forn, Jordi Cuixart, Josep Rull i Raül Romeva, en la primera foto difosa des que són empresonats a Lledoners | ÒMNIUM CULTURAL

Jordi Sànchez, Oriol Junqueras, Jordi Turull, Joaquim Forn, Jordi Cuixart, Josep Rull i Raül Romeva, en la primera foto difosa des que són empresonats a Lledoners | ÒMNIUM CULTURAL

L’ex-president de l’ANC, Jordi Sànchez, i el que fou candidat a la presidència de la Generalitat, Jordi Turull, ambdós en la llista de Junts per Catalunya, anunciaven dissabte emprendre el camí de la vaga de fam des de la seva reclusió a Lledoners per a alçar la veu contra el que està essent un procés judicial injust. Josep Rull i Joaquim Forn s’hi afegien dilluns i, pel que fa a Carles Puigdemont, ho hauria declinat. La vaga de fam és un mètode de pressió no-violenta que ataca al cor del que se suposa que és una de les funcions de l’Estat per antonomàsia: la protecció de la vida dels seus ciutadans.

Com és sabut, una vaga de fam consisteix bàsicament en la decisió voluntària i unilateral de deixar d’ingerir aliments per part de la persona que la duu a terme. Per molt que Jordi Sànchez afirmés en una conversa amb El Nacional que no pretenen “posar en risc les nostres vides, no ens hem begut l’enteniment” i que es filtrés que la durada d’aquesta seria de quinze dies, una vaga de fam és una cosa molt seriosa que porta els organismes als límits de les seves funcions.

En cas que la vida dels presos perillés, l’Estat podria forçar-los a alimentar-se per tal de mantenir-los amb vida, com ja anunciava la vicepresidenta del Gobierno, Carmen Calvo. L’inici d’aquesta vaga de fam (1 de desembre) coincidia amb l’inici, ara fa cuaranta-cinc anys, de la que va iniciar Lluís Maria Xirinacs a la presó de la Model en reivindicació de la llibertat pels 113 detinuts a l’església de Santa Maria Mitjancera durant una reunió de l’Assemblea de Catalunya l’any 1973. Des de presos de l’IRA, passant per Mahatma Gandhi o l’activista marroquí Aminatiu Haidar, la vaga de fam té la intenció de despertar una consciència política que afecta un problema determinat.

Quins són els motius de la vaga?

La decisió de dos dels presos independentistes de realitzar aquesta vaga té l’objectiu de mostrar les pràctiques i comportament dels Tribunals que porten els seus casos. Concretament, la queixa dels advocats es focalitza en el fet que el Tribunal Constitucional està acceptant sistemàticament tots els recursos presentats pels presos polítics; això, a priori, semblaria una bona notícia: però el problema és que els estarien acceptant per a desar-los en un calaix i així mantenir-los bloquejats.

Els advocats defensors han presentat fins la data una dotzena de recursos d’empara, bé a l’Audiència Nacional o bé al Tribunal Suprem. Recordem que un recurs d’emparament és una una de les principals competències atribuïdes per la Constitució al Tribunal Constitucional i que té com a objecte la protecció davant les vulneracions dels drets i llibertats. La concessió d’aquest reconeixement implicaria, per tant, el restabliment o preservació dels drets o llibertats per raó dels quals es promou el recurs. Doncs bé, normalment el Tribunal Constitucional sol tombar la gran majoria de Recursos d’empara que rep, però, curiosament, ha acceptat tots els presentats. Quin seria el motiu darrera d’això?

N’hi hauria dos: el primer  passaria per una estratègia de dilatar el màxim possible la resolució dels processats i mantenir-los així en presó provisional. El segon seria postergar que els acusats puguin acudir al Tribunal Europeu dels Drets Humans (Tribunal d’Estrasburg), que és precisament on es creu que es pot obtenir la justa defensa que no estan obtenint a Espanya.

Però, per què ara?

Com hem comentat, el motiu principal de realitzar una vaga de fam és donar a conèixer una injustícia per tal que s’aconsegueixi situar al centre de l’agenda política. A la primera nit de l’inici de la vaga de fam de Turull i Sànchez, l’ANC convocava una manifestació al voltant de la presó de Lledoners amb espelmes i llanternes per a donar-los suport. No s’ha de perdre la visió global que hi ha al darrere, necessària per entendre els moviments individuals en una escala més àmplia: immediatament després que s’anunciés la decisió d’iniciar aquest procés de desobediència no-violenta, s’iniciava en xarxes un joc polític de fons.

Per un costat, Oriol Junqueres deia que ell no la faria: per l’altre, diversos membres de l’antiga Convergència apuntaven a la necessitat, ara més que mai, d’unir forces amb ERC per anar conjuntament a unes eleccions europees. Altra vegada, el conflicte entre dues forces polítiques per a hegemonitzar el desig de la independència s’ha de trobar al darrere.

És casual que aquesta decisió arribi quan ERC sembla que es desmarcava del seu aliat-rival en les enquestes? És casual, també, que arribi quan, per primera vegada en molt de temps, el tema central en la premsa catalana eren les reivindicacions dels col·lectius sanitaris i educatius? El context i els temps en política, són essencials. I no hi ha res més polític que posar l’Estat i les seves institucions contra les cordes.

Sigui o no amb intencionalitat, sigui o no casual el moment, el fet és que els presos polítics són a la presó, sense sentència, des de fa més d’un any. Hi són, acusats d’uns crims que no es corresponen ni amb les seves accions ni amb els seus pensaments ni amb les conseqüències provocades pels seus actes. Només se’ls pot donar recolzament en un moment on no hi cap el cinisme: és la vida de dues persones el que està en joc.

El context polític i l’auge de l’extrema dreta

Sembla que la calma (tensa) que havia portat el miratge de la moció de censura entre PSOE i partits independentistes s’està convertint en pols. La decisió presa per dos dels presos polítics a Lledoners dobla la pressió sota el govern de Sánchez, que resta impassiu, temorós que qualsevol decisió que pugui prendre resti suports a un o altre costat de l’arc parlamentari.

Però el terratrèmol que va succeir Andalusia durant la nit electoral pot tenir unes conseqüències que no estan clares: el que està clar és que Pedro Sánchez, el PSOE i l’esquerra en general en surten perjudicats. No són, tampoc, bones notícies per Sànchez i Turull, que veuran la disminuïda l’atenció mediàtica rebuda en un principi. Ni són bones notícies pels presos polítics: fer de Catalunya i del procés independentista el tema principal de la política estatal posa pressió en el procés judicial.

D’aquí, hi ha una lectura que una part de l’independentisme reivindica que es pot resumir en una frase popularment coneguda: “en cuanto peor, mejor”. En efecte, segons aquesta teoria, l’auge de l’extrema dreta a espanya seria la prova infal·lible de la necessitat de constituir un nou estat català. Però desenganyem-nos: l’auge de l’extrema dreta és un problema de tots i totes que cal afrontar. I malauradament, allò que s’ha anomenat “Comunitat Internacional” no és més que un conjunt d’estats que, també, afronten els mateixos perills que aterren avui a Espanya.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*