La trilogia d’Encarnació

Si girem a la dreta veurem com els residents són uns privilegiats per habitar un paradís anònim, excepte pels valents capaços de superar la monotonia de la recta i endinsar-se en l'inexplorat a l'abast de tothom

Jordi Corominas i Julián
 
 
 

La zona del baix Guinardó fou un immens territori rural fins al primer franquisme, quan la urbanització disparada de la ciutat exigí cobrir qualsevol indret amb ciment, no anés a agafar fred.

No obstant, s’ha de dir que la majoria d’ajuntaments democràtics tampoc es preocupen gaire per a conservar espais singulars. L’altre dia caminava pel torrent del Lligalbé i vaig veure la seva granja tapiada, signe imminent d’una mort anunciada. D’aquesta manera, i molts veïns s’ho prenen amb resignació davant l’eterna ignorància dels governants, desapareixerà un altre racó fonamental per a crear barri i forjar identitat. Un cop digui adéu li aniran darrere els passatges de Boné i Sant Pere, carn de demolició i maltractats, un clàssic bàsic, per a facilitar la feina de la piqueta.

Per sort la vida és una mica com Astèrix i sempre existeix un poblat d’irreductibles gals. Per a donar amb ell haurem de començar a caminar pel carrer Encarnació. El seu tram inaugural neix a Lepant des dels anys setanta del segle passat, doncs durant dècades els passatges citats amb anterioritat taponaven l’existència d’aquesta via ràpida. El més curiós, a una zona on també tingué molta incidència l’antic camp de l’Europa, és que al número 177 localitzem un edifici datat el 1920, destacat al treure dos cossos a una sèrie de pisos de nova planta.

Aquesta raresa no ens ha de desviar de la nostra explicació. Fins 1940, perdonin l’acumulació de dates, Encarnació iniciava el seu recorregut a la cantonada amb Alcalde de Móstoles. Carrer sorgit amb el furor urbanístic de la postguerra. Un xic més enllà, apropant-nos a Pi i Margall, veurem una porteta envers un terreny en lleugera pujada conclòs de forma abrupta per la part posterior de diversos immobles.

Fins fa uns anys no em vaig atrevir a obrir-la per endinsar-me al passatge de l’Encarnació, tros central d’un reducte composat per altres dos carrerons que conformen una trilogia. Així, el passatge s’acompanya d’un pas i un passadís per a configurar un interior d’illa forçat, doncs la planimetria mostra com floriren abans de veure’s envoltats per la indecent verticalitat d’Alcalde de Móstoles i Pi i Margall, que no completà el seu creixement fins l’actual Ronda Guinardó fins ben passat 1950.

La formació dels tres carrerons, que en cert sentit pot recordar la dels passatges de Pau Hernández i Faustino León des d’una altra dimensió geogràfica, agafà volada l’any 1910, quan es construí la primera casa, ubicada al número 9, una modesta vileta amb ecos de l’auster modernisme propi de les zones allunyades del centre. Més tard, sobretot al llarg dels anys vint, el panorama es completà per a redreçar el que potser fou la seva situació prèvia. A La Vanguardia del 5 d’octubre de 1924 se’ns informa de l’enderroc de dues barraques al passatge. El 1925 urgia vendre un solar de 7×20 i a l’any següent s’oferia una torre amb deus vivendes pel gens mòdic preu de vint-i-sis mil pessetes.

El cadastre m’ha sigut de gran ajuda a l’hora de concretar el progrés edilici del paratge, al que us recomano assaborir des d’una altra ingrés situat després de passat la caseta del 155 d’Encarnació. Al costat hi ha unes escales que donen accés al pas, màgic per les seves parres adossades a les parets i el joc proposat en forma de laberint. Si girem a la dreta veure’m com els residents són uns privilegiats per habitat un paradís anònim excepte pels valents amb ànim de traspassar la monotonia de la recta i endinsar-se en allò inexplorat a l’abast de tothom.

Un cop culmina el pas ens trobem de ple al passatge. Si l’ascendim gairebé fins al seu termini observarem l’existència d’un cul-de-sac que ara els veïns aprofiten per a estacionar els seus vehicles. És el passadís de l’Encarnació.
El més estimulant d’aquest tríptic és la resistència de la seva pròpia Història. És un terreny gairebé inexistent per a les fonts. Al menys podem intuir que la seva reixa d’entrada s’instal·là a finals del anys seixanta. Ho deduïm a partir de la Gaseta Municipal de Barcelona, on el 10 de setembre de 1971 es menciona la seva col·locació, improcedent perquè el lloc és obert, quelcom important encara avui en dia, per al trànsit públic. Si hi passen no tinguin por i passegin. Res els hi ho prohibeix.

L’altre aspecte entre entranyable i misteriós és la seva supervivència, basada en acceptar modificacions constructives i mantenir-se ferm malgrat la constant invasió del totxo. La cartografia ens indica que durant la seva infantesa moria a la seva traçada superior a una senda rural limitada pel carrer Sardenya i just a sota del llegendari camí de la Llegua, desaparegut com tants altres per l’obertura de la ronda de Guinardó.

Aquest viaducte que durant anys i panys terroritzà als veïns per tanta pol·lució emanada que s’incrementà amb el túnel de la Rovira, un altre monstre destructor de masies i tradicions pretèrits, com si no hi hagués hagut prou amb carregar-se tot l’entorn agrícola, com si aquesta àrea de Barcelona meresqués desdibuixar-se fins a caure en una imposada amnèsia dels seus orígens.

Per això, a més de pel plaer d’oferir-vos l’autenticitat inexistent a les guies, m’agrada parlar de la trilogia de l’Encarnació. A vegades, quan escric aquestes pàgines, tinc por de ser el causant d’una desgràcia al treure el vel a reines que no han demanat emergir a la llum pública. Si faig el pas és per la creença de conversar amb amants respectuoses de l’essència, persones amb el meu mateix somni. Conservar la diferència per a valorar la nostra diversitat com una riquesa inexcusable. Els fets, per desgràcia, solen desmentir els meus anhels.

Deixa un comentari

No publicarem la teva adreça de correu.


*